Una primera novel·la que m’ha deixat bocabadada i que no he parat fins acabar. M’ha meravellat com està escrita i estructurada. Anna Hope ens parlava de la importància del temps i l’espai en la construcció d’Albión, i Clarie Lynch ho fa de meravella. Escrita en dos temps, present i passat, dosificant la informació, presentant-te des del present en Heron, un home gran i molt malalt i la Maggie, la seva filla. En l’altra pla, el del passat, l’autora narra la Dawn. La Dawn porta la vida que s’espera, en Heron treballa i ella cuida de la Maggie, tot va com toca, fins que un dia la Dawn coneix la Hazel, se n’enamora, i quan ho confessa al seu marit es veu obligada a abandonar-ho tot.
Davant la imminent mort d’en Heron, la Maggie comença a fer aquelles preguntes que mai ha gosat posar sobre la taula, on va anar la seva mare? Per què la va deixar? En Heron ha d’afrontar la mort alhora que ha de descabdellar la mentida sobre la que ha construït la família de pare i filla. Un assumpte familiar és d’aquells llibres que deixen pòsit, d’aquells que obren finestres i et descobreixen una realitat que fa mal, però que cal conèixer.
Anna Hope i Claire Lynch, dues autores, dues maneres de narrar, dues maneres de posar sobre la taula veus invisibilitzades. Dones, veus valentes i que amb el seu art obren finestres al món gris i fosc on ens volen fer tornar.
Fe Fernández i Villaret
L’Espolsada Llibres