Porto dies donant voltes a les expressions d’individualitat, alteritat i col·lectivitat del nostre entorn. Em fixo en coses rares, potser, però és un dels meus defectes. Començo amb alguns exemples recents d’expressió individual i de com es relaciona amb la col·lectivitat.
Fa mesos que observo com ha tornat a les Franqueses i voltants la pràctica de fer grafits en parets, murs i espais públics. He de reconèixer que m’agraden els murals. He visitat aquell poble de Lleida que, una vegada a l’any, omple els seus carrers d’art. També aplaudeixo la iniciativa dels murs del nostre poble que s’omplen de molt bones obres gràfiques.
Però els grafits de què parlo es repeteixen i tornen a aparèixer amb noms. Noms com “Paski” o “Selly” te’ls trobes a molts llocs. No reflecteixen cap figura ni cap lema reivindicatiu: només els seus noms. Un acte individual i repetitiu. Ja hem vist els vostres noms… i què més? Què aporteu al col·lectiu, a la societat? Coneixeu artistes com Aryz, capaços de transformar entorns grisos en art?
Fa poc, els mitjans de comunicació van donar una gran cobertura al fenomen “therian”: joves que se senten identificats amb la imatge i el comportament d’animals i que, en una expressió de la seva individual opció corporal i conductual, adopten aquesta imatge. Imatge de gos, gat, guineu… En un intent de sentir-se col·lectiu, van voler fer una trobada. Atrets per la curiositat o amb ganes de riure’s de l’altre, milers de persones s’hi van acostar. I els animals es van espantar i no es van poder trobar. Ja tenim una reacció col·lectiva. El resultat: corredisses, aldarulls…
El darrer fet que em va fer pensar en què sí podem millorar el col·lectiu, la societat que ens envolta, des de les nostres decisions i accions individuals ha estat a nivell professional. Recentment he conegut persones que dediquen una part important del seu temps —i del de les seves famílies— als altres. Fan voluntariat en entitats socials, familiars, escolars o culturals i fan funcionar el nostre poble. Aporten la seva individualitat per millorar la vida col·lectiva. Són persones que cal reconèixer i cuidar. Segurament, tothom coneix algú del poble: Imma, a APADIS; Yolanda, a TEA VO; Mar i Xavi, de Garbuix; Pere, a Càritas… I em deixo molta gent. Gràcies per tot el que feu.
No és gratuït l’ordre del títol. Potser, si combinéssim millor l’ordre del jo, del tu i del nosaltres, quan prenem decisions, ens aniria millor a totes i tots?
Lletraferit