Aquesta pintora de Bellavista ha aconseguit el reconeixement internacional.
Sigrid Amores, de 32 anys, és una de les veus artístiques més sòlides del nostre municipi. Veïna “de tota la vida” de Bellavista, des de ben petita es va sentir atreta pel món de la pintura. Tant li agradava que va decidir formar-se en aquesta disciplina, fins al punt d’acabar treballant com a professora a la Farinera, Escola d’Arts Visuals de Vic. En els darrers anys, però, ha aconseguit ressò per la seva producció pictòrica. Una producció, de caire fosc i introspectiu, que l’ha portat a exposar a diverses galeries de l’estat i de l’estranger. En la següent entrevista ens explica què s’amaga darrere aquesta foscor i quines són les seves expectatives de futur.
Com vas iniciar-te en el món de l’art?
El meu pare dibuixava molt i, des de petita, ho fèiem plegats. M’hi vaig enganxar de seguida. Després em vaig apuntar a classes de pintura amb en Joan Torrabadell. Vaig fer batxillerat artístic i, d’aquí, vaig anar a l’Escola d’Arts de Vic, on vaig estudiar arts plàstiques aplicades al mur.
Les teves obres tenen un to fosc molt marcat. D’on surt aquesta estètica?
És el resultat d’un treball de molts anys. Sempre he estat fosca. Per exemple, sempre vaig de negre; és un color amb què em sento còmoda. Ve d’un procés llarg d’assaig i error i de reflectir allò que vull expressar.
I què vols expressar?
Normalment tinc una mirada molt introspectiva. Parlo de l’ànima, de la part interna de les persones, dels sentiments i de com ens afecten. També em baso molt en la teoria del psicoanalista Carl Jung, que tenia una manera molt concreta d’explicar la foscor.
Què diu aquesta teoria? És un enfocament pessimista?
No! Parteix de la idea que tothom té una part bona i una part dolenta; que la bondat i la maldat existeixen, i que no hi ha llum sense foscor. Si acceptem això, és important conèixer les nostres ombres perquè no es converteixin en una arma contra els altres.
Cal saber quines són les teves parts fosques —que et venen d’experiències, traumes o històries— per poder treballar-les i arribar a una versió millor de tu mateix. Per mi, la foscor no és dolenta; al contrari, és necessària per ser una bona persona.
Les teves obres reflecteixen la teva personalitat?
Crec que qualsevol artista ha de parlar de la seva pròpia experiència. Pots fer art polític o reivindicatiu —i jo n’he fet, per exemple, sobre Gaza—, però la meva feina és més íntima. Explico vivències personals i coses que m’afecten a mi i al meu entorn.
Com descriuries la teva pintura?
Em costa molt explicar-ho. M’estimo més que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.
I quines reaccions genera el teu treball en el públic?
De tot. Hi ha a qui no li agrada; hi ha qui plora; i hi ha qui diu “i això què és?”. L’únic que no m’agrada és quan algú exclama “a mi això no em diu res”. Si pinto és perquè jo sento, i també vull que la gent senti alguna cosa. Si algú es posa davant del quadre i diu “que lleig!”, no m’importa perquè ja li ha generat algun sentiment. Ja va bé…!
L’any 2022 vas fer la teva primera exposició individual a la galeria By Lastcrit de Barcelona. Què ens en pots explicar?
Aquell projecte es va anomenar “Redención” i va néixer d’un moment molt dolent de la meva vida, d’un dol arran d’una traïció. Vaig obrir la Bíblia que tenia a casa i vaig començar a llegir la passió de Crist. Hi veia similituds amb el que estava vivint.
El dol et va portar a la religió…
Sempre he tocat temes espirituals, però aquí també volia fer una crítica. Per això, abans de posar-me a pintar vaig fer una feina molt “heavy” d’escriptura i de recerca. Vaig passar sis mesos en aquest procés.
I en què va consistir aquesta recerca?
Llegint la Bíblia, vaig adonar-me que el llenguatge estava molt esbiaixat pel gènere. Així vaig començar a investigar fins que vaig descobrir l’Evangeli de Maria Magdalena, escrit per una dona. Ella explica una religió diferent, més propera a nosaltres, que no parla de culpa ni de pecat.
I això es va traduir en els quadres de “Redención”?
Exacte. “Redención” està composta per una sèrie de quadres on la passió de Crist està reinterpretada a través de l’Evangeli de Maria Magdalena. En totes les pintures de l’exposició, Crist és una dona. Evidentment, era també una crítica a l’Església catòlica.
Has exposat en diversos llocs, inclosa una fira internacional d’art contemporani a Lucca, Itàlia. Hi ha diferència entre exposar aquí i a l’estranger?
A Espanya és complicat, i a Catalunya encara més. És un món molt tancat. A Madrid és més fàcil —fa ràbia, però és així. Aquí no hi ha tanta escena alternativa i costa molt més accedir a les galeries. Quan vas a d’altres països és diferent. Et tracten molt bé! Ets “una artista internacional”. És divertit.
Tothom pot pintar?
Ara mateix et diria que sí. Però això no és el mateix que dir que tothom pot expressar. Depèn del que entenguis per expressió artística i per art.
Quina és la diferència?
L’artista que té com a referència l’acadèmia i els pintors clàssics et dirà que no tothom pot expressar. D’acord amb aquesta visió, un geni és algú amb talent innat que acaba sent un gran artista. En canvi, altres acadèmics opinen que tothom té capacitat per pintar, però que per aconseguir-ho cal practicar moltíssim. I, finalment, alguns diuen que tothom pot expressar.
Quins són els teus projectes de futur?
Estic preparant una exposició sobre Bellavista. De fet, el títol, de moment, és “Barrio”. Vull que expliqui les vivències del barri: com ens estimem, com ens costa tirar endavant perquè no arribem a final de mes, etc. Ara mateix la foscor la veig més en l’entorn i en la política que en el terreny personal.