Sobre el significat del sentiment de compassió hi ha diferents opinions i no totes formalment correctes. És clar, tothom és lliure de sentir la compassió a la seva manera, però cal anar més en compte quan manifestem a altres la nostra compassió. Sempre cal explicar-se, sinó correm el risc de no entendre’ns i provocar interpretacions que no preteníem. El nostre Diccionari de la llengua, en la seva primera definició, diu que és “un sentiment amb què hom pren part en el sofriment d’altri”. Acaba, però, posant algun exemple, com “tenia llàstima i compassió d’aquella pobra gent”. Un servidor, que no és lingüista, creu que llàstima i compassió són dos sentiments molt diferents.
Llàstima és un sentiment, perdoneu-me, una mica primitiu. És el que pot sentir un malvat envers la seva víctima. El que sentim quan veiem els camps arrasats per una rierada. Quina llàstima, s’ha perdut la collita! La llàstima és per la collita, la compassió seria pel pagès que l’ha perdut. Àdhuc per un difunt. Un cop traspassat, podem dir “quina llàstima, era una persona de gran vàlua. El poble, el país, la ciència, ha perdut algú que li havia prestat, o li estava prestant, un gran servei”. Però els qui han de merèixer compassió són els seus familiars més íntims i tots els qui l’estimaven de debò.
Estic humilment d’acord amb la primera definició que ens ofereix el Diccionari de la llengua; un sentiment amb què hom pren part en el sofriment d’altri. Tenir llàstima d’un malalt, d’un pobre, d’un refugiat o d’un pres és un sentiment superficial que suposa distància amb el qui sofreix. Tenir compassió comporta una bona dosi d’empatia, posar-se en el lloc de l’altre i compartir el seu dolor fins al punt que estaries disposat a sofrir en comptes d’ell, d’aquella persona. Compartir amb passió.
Josep M. Boixareu Vilaplana
Llerona