Sònia Sardà: “Aprens a espavilar-te!”

Ser campiona d’Espanya de bàsquet i que, amb 18 anys, et fitxin per anar a estudiar als Estats Units sembla una història de pel·lícula. Un somni -dirien molts- que des de fa alguns mesos està vivint la Sònia Sardà, una jove amb una llarga vinculació amb el municipi i que a principis de curs es va traslladar a Bethany, a l’estat d’Oklahoma. Els somnis, però, no estan exempts de dificultats. I és que començar una nova vida en solitari a l’altra punta del món no ha de ser gens fàcil. Aprendre a resoldre les dificultats sense tenir al costat la família, un nou idioma, menjar diferent… molts reptes que la Sònia sembla haver afrontat plena de valentia.

On vius exactament?

Estic vivint a Bethany, a l’estat d’Oklahoma, concretament a la residència Southern Nazarene University. És un poble petit, i aquí, a diferència de Catalunya, no hi ha pisos i tothom viu en cases; està ple d’urbanitzacions. La universitat està situada al costat de la ruta 66 i Oklahoma City és la ciutat més important de l’entorn, on sí que hi ha molts edificis alts.

Què t’hi va portar?

Em va fitxar una empresa que es dedica a tot el que està relacionat amb atletes professionals. Analitzen diferents esportistes i valoren qui té opcions d’anar als Estats Units o a Canadà. Jo feia anys que jugava a bàsquet. Aquesta empresa va contactar amb mi a través del Facebook i em va oferir una beca esportiva.

A què et dediques?

Estic estudiant Bioquímica i alhora jugo a bàsquet. Aquesta és la millor universitat, des del punt de vista acadèmic, de l’estat d’Oklahoma i costa uns 30.000 $ cada any aproximadament. Un dels requisits per poder anar a aquesta universitat és que, obligatòriament, has de viure a la residència de la universitat o a cinc minuts del campus.

Què és el que més t’agrada d’Oklahoma?

La gent, que aquí és molt oberta i simpàtica. És fàcil relacionar-sei això t’ajuda molt quan arribes a un lloc i no coneixes ningú. Quan vaig arribar estava molt espantada, pensava que no faria amics i que em costaria l’idioma. Però m’hi vaig fer molt ràpid i la gent d’aquí em va fer sentir còmode.

També m’agrada molt viure a la residència perquè és una universitat molt petita, i això permet que puguis arribar a conèixer molta gent. Als partits, per exemple, sempre venen a animar-me i a classe parlo amb tothom. A més, m’agrada viure en una residència perquè tens independència, cuines, neteges, t’has de rentar la roba… Ho has de fer tot tu i això està molt bé! Aprens a espavilar-te!

És molt diferent la manera de viure a Europa i als Estats Units?

Bastant. Per exemple, aquí són molt religiosos i estic obligada a anar a missa dues vegades a la setmana. També s’ha de resar abans de menjar, abans dels partits i abans dels entrenaments. L’horari de menjar també és diferent; esmorzen a la mateixa hora que nosaltres, però dinen entre les onze i les dotze, i sopen entre les cinc i les sis. Per a mi això ha estat un canvi dur, ja que abans dinava a les tres de la tarda.

El menjar és bo?

No, no és gens sa. A Espanya tenim una gran varietat de menjar: fruita, verdura, peix, carn… Aquí només mengen carn i, de tant en tant, pasta. I la gent no camina; sempre es desplaça amb cotxe, fins i tot per moure’s per dins la universitat.

Un altre canvi important a destacar és que, com que tothom és tan religiós, es casen entre els 20 i els 23 anys, o tot just acabada la universitat.

 Alguna cosa que no t’agradi d’aquest país?

No m’agrada el tipus de dieta o que no tinguin en compte el medi ambient. Per exemple, als supermercats no han de pagar les bosses de plàstic.

També trobo a faltar la ciutat, trobo a faltar no poder parlar el meu idioma, la manera en què es juga a bàsquet a Europa… Tampoc m’agrada com enfoquen els estudis: tot és molt pautat i posen treballs i deures cada dia, cosa que no passava a batxillerat. A casa nostra, els deures eren complementaris i ajudaven a anar més ben preparat a l’examen. Aquí, si no fas els deures et poden suspendre directament.

Si et tornessin a donar l’opció de repetir experiència, ho faries?

I tant! He après a ser independent i és una bona oportunitat per aprendre un altre idioma important, que em pot obrir moltes portes de cara a buscar feina. És una oportunitat que es presenta una vegada a la vida i que l’has d’aprofitar. Venir aquí m’ha enriquit com a persona.

Quines expectatives tenies quan vas anar a Oklahoma respecte al bàsquet?

Jo pensava que jugaria molt, perquè a nivell personal he guanyat molts títols, he estat campiona d’Espanya dues vegades i tinc distincions personals, però aquí no valoren ni la qualitat, ni els títols, sinó l’esforç i l’actitud. També em va costar molt adaptar-me perquè a Espanya mentre jugues a pista no parles gaire amb el teu equip, ni animes des de la banqueta. Aquí en canvi, parlen constantment i s’animen entre elles, tant les que estan a pista com les que no.

Animaries a la gent a viure l’experiència que estàs vivint?

Es clar! Animaria a tothom a venir i viure aquesta experiència que, com he dit  és única i especial. Aprens a ser independent i t’enriqueixes com a persona. Tota aquesta aventura està essent molt bonica!