L’escarabat morrut de les palmeres (Rhynchophorus ferrugineus Olivier) és un insecte de l’ordre dels coleòpters que produeix danys importants a diferents espècies de palmeres fins arribar a produir-ne la seva mort. A la zona mediterrània afecta principalment a la palmera canària (Phoenix canariensis) i també a la datilera (Phoenix dactylifera). Val a dir, però, que a Catalunya pràcticament tots els exemplars que han estat infectats són de palmera canària.

Aquest insecte ha estat introduït al nostre territori i s’ha detectat a diversos indrets de Catalunya, entre ells a les Franqueses del Vallès, on a principis d’aquest any hi havia 13 palmeres afectades. Per evitar que la plaga s’expandeixi, el Servei de Sanitat Vegetal del Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural de la Generalitat de Catalunya ha posat en marxa una sèrie d’actuacions que consisteixen a tallar i incinerar immediatament les palmeres afectades, i establir una zona de vigilància intensiva al voltant dels focus. És per aquest motiu que, seguint els protocols d’actuació recomanats a ajuntaments i viveristes, l’Ajuntament de les Franqueses va tallar (a mitjans de febrer) totes les palmeres afectades del municipi. En aquest sentit, i per fer front a la plaga, la Generalitat ha publicat una Ordre, que declara l’existència oficial de la plaga a Catalunya i qualifica d’utilitat pública la seva prevenció i lluita.

L’escarabat morrut mesura entre 2 i 5 cm, és de color vermellós, i té una mena de bec allargat. És originari de la Polinèsia, va arribar a la Península el 1995 però no es va detectar el primer focus a Catalunya fins l’any 2005, quan es van trobar els primers exemplars a municipis del Baix Penedès. Des d’aleshores, la plaga s’ha anat estenent a altres municipis, essent la comarca del Maresme la més afectada, on la plaga ha provocat la mort de 3.000 palmeres des que es va detectar.

Aquests insectes s’introdueixen a les palmeres per les ferides, com ara les que han estat ocasionades per la poda de les fulles, ja que se senten fortament atrets per l’olor que desprèn la sàvia. Les femelles dels morruts posen entre 300 i 400 ous a l’interior de la palmera i quan les larves surten, s’alimenten de la seva part més profunda. És per aquest motiu que, quan la plaga es troba en l’estadi inicial, és difícil detectar la presència de l’escarabat i només s’observa quan els danys interns a la palmera ja s’han produït. Els símptomes més visibles que una palmera està afectada per aquesta plaga és el fet que li cauen les fulles o bé que s’observen capolls al punt d’inserció de les fulles.

Per a més informació sobre l’escarabat morrut, podeu consultar:

http://www.gencat.cat/web/multimedia/cat/morrut/index_htm.htm

Olga Alcaide

Biòloga

Els ratpenats, en català també anomenats ratapinyades, són els únics mamífers que poden volar. Per a fer-ho, han hagut d’adaptar-se a aquest medi mitjançant algunes transformacions en el seu cos que els converteixen en uns animals amb un aspecte peculiar i amb unes habilitats força sorprenents, com ara el fet que dormen de cap per avall o bé que s’orienten sense problemes en la foscor.

Degut al seu aspecte físic i al fet que es refugien en profunditats de la terra, els rat-penats han estat des de temps antics vistos com un símbol representatiu de mals auguris, missatgers del diable i altres connotacions negatives.

Tenen els dits de les extremitats anteriors extraordinàriament llargs i units per una membrana dèrmica. La cua i les potes estan unides de la mateixa manera. Tenen les orelles grosses i a dins d’aquestes una segona orella més petita (anomenada tragus), relacionada amb el sistema d’ecolocalització que utilitzen per a orientar-se.

Existeixen unes 900 expècies de ratpenats en el món. A Catalunya, així com a la resta d’Europa, només hi ha representades tres de les 17 famílies existents: els rinolòfids (o ratpenats de ferradura), els verspertiliònids (o ratpenats típics) i els molòssids (o ratpenats cua-llargs). Aquestes famílies estan formades per ratpenats que són insectívors i que tenen una mida mitjana o petita.

Un dels aspectes que més sorprenen dels ratpenats és la seva capacitat per a orientar-se mitjançant sons que ells mateixos emeten. Aquest fenomen s’anomena ecolocalització. Així doncs, els ratpenats emeten sons, els quals reboten en els obstacles o en les preses que volen capturar. Quan l’eco del so emès retorna, els ratpenats són capaços de capturar-lo amb les seves orelles i calcular la distància a la qual es troba l’objecte (així no xoquen amb ell o bé capturen la presa). Per tant, podríem dir que els ratpenats “hi veuen per les orelles”!

La majoria d’espècies de ratpenats emeten sons que són totalment inaudibles per als éssers humans, perquè tenen una freqüència molt alta (ultrasons). Però alguns, sobretot els de gran tamany, emeten sons per sota el nostre llindar d’audició i aleshores sí que podem sentir els seus crits.

Per altra banda, i contràriament al que diuen moltes creences populars, els ratpenats no són cecs, sinó que tenen uns ulls bastant petits que els permeten veure quan hi ha llum suficient; d’aquesta manera, poden percebre el món en blanc i negre.

Durant l’hivern, els ratpenats entren en una mena de letargia, però a la primavera, les femelles busquen refugis càlids per a formar-hi colònies de cria a fi de mantenir calents els recent nascuts i així asegurar la seva supervivència. Els mascles sovint no les acompanyen durant l’estiu i marxen a llocs més frescos. Normalment, les femelles pareixen un o dos ratpenats, els quals s’aferren al pèl de la panxa de la mare durant els primers dies de vida, volant arreu amb ella. Quan les cries són més grans, les mares surten a cercar aliment mentre els petits s’apinyen a les coves formant masses atapeïdes per tal de mantenir-se més calents.

De les 28 espècies de ratpenats que hi ha a Catalunya, totes excepte la rata-pinyada pipistrel.la comuna, estan protegides a nivell europeu, estatal i autonòmic. Moltes són vulnerables, rares o en perill d’extinció i totes estan considerades “estrictament protegides” per la directiva HABITAT, normativa d’abast europeu que especifica 11 espècies que han de ser objecte de mesures especials de conservació.