Nom comú: pit-roig (cat), petirrojo (cast), poitrine rouge (fr), red chest (ang)
Nom científic: Erithacus rubecula
Ordre: Passeriformes
Família: Túrdits
El pit-roig, també anomenat rupit en algunes comarques de Catalunya, és un ocell petit i arrodonit d’uns 14 cm de llargada aproximadament. És de color marronós, amb una gran taca vermella ataronjada que li omple tot el pit i part de la cara. En aquesta espècie, tant el mascle com la femella tenen la mateixa coloració, tot i que els exemplars més joves són més marronosos i sense la taca vermella en el pit.
El pit-roig acostuma a menjar insectes, cucs de terra, fruits i restes d’aliments. Construeix el seu niu en forats de murs de pedres o bé en la cavitat natural d’un arbre. Les femelles, que ponen entre 4 i 6 ous dues vegades l’any, els incuben durant uns 14 dies. D’aquests ous en surten uns pollets que ja volen al cap de dues setmanes.
Podem trobar el pit-roig en els boscos humits de les nostres contrades però també en horts, parcs i jardins de les ciutats, on hi va caminant i saltant a la recerca de menjar. És molt fàcil observar-lo ja que és molt sociable i s’apropa a les persones. De fet, és molt comú veure’l als boscos i camins de Marata si hi anem a fer una passejada a l’hivern i no és estrany que se’ns s’apropi especialment quan estem aturats, per exemple esmorzant, perquè és un ocell que mostra molta curiositat pels humans.
Els pit-roigs que observem a Catalunya arriben al nostre territori des del centre i el nord d’Europa quan comença l’hivern. En aquests països hi acostuma a nevar molt i el pit-roig no troba el seu aliment, ja que està cobert pel mantell de neu. És per aquest motiu que emigra cap a països més càlids com pot ser el nostre, perquè aquí hi troba menjar. Quan arriba el bon temps, torna als països del nord. És a dir, que fa el contrari que les orenetes; quan les orenetes arriben els pit-roigs se’n van i a l’inrevés.
Pel que fa al seu cant, en fa de dos tipus. Quan se sent amenaçat i inquiet, el seu cant és un xac-xac, com el so d’una grapadora quan grapem. Però quan està en època d’aparellament, el seu cant és variat i pausat, amb intervals curts i sonors.
Finalment, explica una antiga llegenda britànica que quan Crist estava clavat a la creu, un pit-roig se li va acostar, li va cantar a l’oïda per consolar el seu dolor i amb el seu bec li va treure una de les espines de la corona que tenia clavada al cap. Al treure-la, una gota de sang va esquitxar el seu pit i des d’aleshores sempre porta aquesta marca com a senyal d’agraïment per haver-lo consolat.
Foto: Pit-roig (Erithacus rubecula)
Font: Wikimedia Commons
Olga Alcaide (biòloga)