Com cada any, amb l’arribada de la calor, torna la preocupació pels incendis forestals. I és que només durant els primers nou mesos de l’any passat, Catalunya va viure prop de 450 incendis i es van cremar més de 4.500 hectàrees, segons les dades del Departament d’Interior de la Generalitat.
Les Franqueses tampoc s’escapa d’aquest risc. Dels 29,45 km² del municipi, prop del 85% són zones verdes, agrícoles i forestals, de manera que cal parar atenció a les condicions en què es troben aquests espais.
Què ens diuen les dades sobre els incendis que tenen lloc a les Franqueses? Estem davant d’un risc puntual o d’una realitat que es repeteix amb més freqüència del que sembla?
Entre el 2011 i el 2025, el municipi ha registrat 20 incendis, que han cremat un total de 4,19 hectàrees. D’aquestes, la gran majoria corresponen a superfície forestal (3,31 ha), mentre que només 0,87 hectàrees corresponen a zones no forestals, com espais agrícoles o urbans. I dins del bosc, el foc no fa distincions: gairebé la meitat ha afectat zones arbrades i l’altra meitat, matollars i pastures.
Ara bé, el comportament no és regular. Hi ha anys en blanc —com el 2012, 2013, 2018 o 2024— i d’altres en què, de cop, el nombre d’incendis s’enfila. És el cas del 2023, que concentra quatre incendis i més d’una hectàrea cremada, i es converteix en el punt àlgid del període. Segur que la sequera que vam patir aquell any hi va tenir molt a veure.
També destaquen el 2014 i el 2015, no tant pel nombre d’incendis com perquè concentren pràcticament totes les hectàrees cremades fora de zona forestal. Són episodis més propers a zones habitades o camps de conreu que trenquen amb la dinàmica majoritària.
I, si mirem el calendari, apareix una altra sorpresa: el mes amb més incendis no és juliol ni agost, sinó maig, amb cinc casos. El segueixen setembre (quatre) i, ara sí, juny i juliol (tres cadascun). És a dir, el risc no només es concentra en el pic de l’estiu, sinó que s’estén abans i després.
En definitiva, les dades ens parlen d’una realitat feta de petits episodis que van apareixent any rere any. Potser no ocupen grans titulars, però la seva recurrència convida a una reflexió: què cal fer perquè deixin de ser tan habituals? I, sobretot, quin paper hi tenim tots nosaltres en la prevenció?