Aquesta jove ballarina de Bellavista ha estudiat en un dels millors conservatoris de Londres.
Veïna de Bellavista, la Lydia Ayllón va començar ben petita en el món de la dansa i aviat va adonar-se que s’hi volia dedicar professionalment. Després de formar-se a Barcelona, va fer el salt al prestigiós conservatori The Place, de Londres. Allà va trobar la seva veu: una fusió de dansa contemporània i flamenc. Després de tornar a les Franqueses, ara, amb només 24 anys, ha estrenat el seu primer espectacle com a creadora, “Después de la lluvia”. En aquesta entrevista ens acosta a la seva visió de la dansa.
Quan vas començar en el món de la dansa?
Molt petita, als tres o quatre anys. Vaig començar aquí, a l’Escola Endansa de Bellavista, fent dansa clàssica i jazz. A mesura que creixia, sentia curiositat per provar altres modalitats, com la dansa urbana o el flamenc. Però l’últim estil al qual vaig donar una oportunitat va ser la dansa contemporània, que avui dia és el meu llenguatge principal.
Què vas trobar en la dansa contemporània?
Vaig adonar-me que era l’estil amb què em sentia més còmoda i el que em permetia connectar més amb mi mateixa. A partir dels 15 anys vaig tenir clar que m’hi volia dedicar professionalment. Vaig buscar formacions professionals a Barcelona i durant tres anys vaig estar al centre ESDM, combinant la dansa contemporània amb el ballet.
I d’aquí, cap a Londres!
Sí, amb 18 anys. Un company de Barcelona em va suggerir que fes una audició per anar a Londres. No m’ho vaig pensar, hi vaig anar i em va sortir bé. Em van agafar a The Place (London Contemporary Dance School), un dels tres conservatoris més reconeguts de Londres, per fer-hi el grau universitari.
Aterrar a Londres amb 18 anys ha de ser dur.
Vaig anar-hi amb dues maletes enormes, sola i amb molta por. Va ser un xoc fort, era una ciutat molt gran i diferent. A més, vaig enxampar l’any del Covid. El meu primer trimestre va ser terrible: tancada a la meva habitació fent classes en línia. El meu anglès era justet, tenia la família lluny, no coneixia ningú i al meu curs ningú parlava català ni castellà. Però vaig activar el mode supervivència i vaig créixer molt.
Després vas entrar a la Jasmin Vardimon Company.
Sí, vaig fer un curs després de superar una audició. Mentalment i físicament va ser duríssim, però em van ensenyar a gestionar el cansament, a buscar la comoditat dintre de la incomoditat i a continuar fins al final.
I per què decideixes tornar a Catalunya?
Perquè ja tenia ganes que deixés de ploure…! [riu]. També pel cansament. Sentia que volia tornar a casa, estar tranquil·la i amb la meva família, que només veia puntualment. Volia començar aquí des d’una altra perspectiva. Fa quasi dos anys que vaig tornar.
I aquí ha nascut la teva primera peça, “Después de la lluvia”, que s’inspira en el clima londinenc. Per què?
La pluja parla d’experiències de la vida, de la soledat, de l’amor, de la celebració… Hi ha pluges inofensives, petites, que jo relacionava amb situacions personals, i tempestes caòtiques que em portaven a un altre lloc. Vaig fer el trencaclosques conceptual a Londres i la investigació pràctica del moviment en tornar aquí. El resultat és un solo de 50 minuts a l’escenari.
A Londres et vas retrobar amb el flamenc. Com s’explica això?
En realitat, jo em sentia una mica allunyada de la dansa espanyola. Però, en arribar a Londres, vaig poder observar-ho tot des d’una altra perspectiva i em vaig sentir, de cop, molt identificada amb les meves arrels. Ara les meves propostes fusionen contemporani i flamenc; utilitzo la dansa contemporània com a base i hi afegeixo elements flamencs.
La gent entén la dansa contemporània?
Crec que és un estil una mica misteriós o desconegut, però t’obre molts camins i et permet jugar amb el moviment; jo animo la gent a anar-hi amb la ment oberta. En el contemporani compta més el concepte i la temàtica que la forma en si. L’art està dissenyat perquè et toqui d’alguna manera, i el meu objectiu és que el públic s’emporti una emoció o una narrativa, que se’n recordi del que ha vist.
Et pots guanyar la vida amb la dansa a casa nostra?
No és fàcil guanyar-te la vida aquí amb la dansa, però tampoc a Londres, on competeixes amb gent de tot el món. Ara mateix faig de professora a l’Escola Moving de les Franqueses i faig tallers. També continuo fent audicions per a altres companyies.
Què t’aporta la dansa?
La dansa és una bona eina quan necessites desconnectar del que estàs fent. Quan entro a una classe, m’agrada la sensació de deixar a fora totes les preocupacions. És una mica com una meditació. I em passa el mateix quan tinc una sala i improviso; estic allà connectada amb el que estic fent en aquell moment i no pensant en res més.
També té una part teatral.
Exacte. Si la dansa és només moviment, sense cap mena de transformació, queda una mica buida. Per a mi és molt més interessant que hi hagi una història darrere o alguna cosa que et faci expressar sentiments. Perquè, si jo no sento, tampoc ho farà el públic.
Quin és el valor més gran que t’ha donat la dansa?
M’ha ensenyat constància i disciplina, a entendre el procés de fallar i continuar aprenent. Però el més important és que m’ha ensenyat a trobar el plaer de moure’m. A les escoles més acadèmiques no t’ensenyen això. La dansa m’ha ensenyat a escoltar-me a mi mateixa, no a intentar fer feliços els altres o seguir un patró.
Com t’imagines el futur?
Tant de bo treballant amb les meves pròpies creacions. El meu somni seria tenir la meva pròpia casa de dansa i una companyia amb un elenc de ballarins aquí mateix, a les Franqueses. Seria ideal.