“El que més em fascina del cervell és la seva gran plasticitat”
Doctor en Biologia, professor, investigador i divulgador científic, David Bueno és una de les veus més reconegudes en l’àmbit de la neurociència. A finals de març va visitar per primera vegada les Franqueses del Vallès, i ho va fer dues vegades en una mateixa setmana. Primer, a la Biblioteca Municipal de Corró d’Avall, amb una conferència centrada en el cervell dels adolescents, i després a l’Escola Camins, on va abordar el desenvolupament cerebral des de la infància fins a l’adolescència. En aquesta conversa amb Garbuix repassa els orígens de la seva vocació científica, desfà alguns dels neuromites més estesos i reflexiona sobre el paper de la neurociència en l’educació, la divulgació i la comprensió del comportament humà.
Quan vas decidir que et volies dedicar a la ciència?
Des de ben petit. No recordo exactament quants anys tenia, però devia tenir-ne tres o quatre. M’encantava observar les formigues, les flors, els estams i els pètals. No les mirava només per la seva bellesa, sinó perquè intentava entendre les coses que tenia al meu voltant. Quan em preguntaven què volia ser de gran sempre responia que inventor, però en el sentit de dedicar-me a fer ciència.
Essent biòleg i genetista, com vas entrar en el món de la neurociència?
Va ser, honestament, una casualitat. Quan estudiava Biologia em va interessar especialment la genètica i vaig començar a col·laborar amb el departament corresponent. El projecte que em van proposar era de neurogenètica: estudiar com es construeix el cervell.
La meva tesi doctoral va anar precisament sobre això. Treballava amb planàries, uns cucs que tenen la capacitat de regenerar el cap i el sistema nerviós en menys de deu dies. Tot i que no tenen un cervell com el nostre, sinó uns ganglis cefàlics molt més simples, permeten estudiar amb rapidesa com s’organitza un sistema nerviós. Va ser aleshores quan em vaig enamorar de la neurociència. Després vaig continuar investigant amb embrions de pollastre, de rata i de ratolí, models molt més pròxims al cervell humà.
Quin descobriment recent sobre el cervell t’ha captivat més?
No és un descobriment concret, sinó un conjunt d’investigacions sobre la consciència humana. Cada vegada apareixen nous estudis que aporten llum sobre com es genera la consciència, l’autoconsciència i la metaconsciència, és a dir, la capacitat que tenim de percebre’ns a nosaltres mateixos. Encara és un dels grans misteris de la neurociència i és el tema que segueixo amb més interès en la bibliografia científica.
Hi ha alguna idea sobre el cervell que la societat continuï entenent malament?
N’hi ha moltes. En diem neuromites: idees que en algun moment es van donar per bones, però que la ciència ha demostrat que no són correctes.
Un dels més coneguts és pensar que un hemisferi del cervell és el creatiu i l’altre és el lògic. No és així. Tots dos participen en totes dues funcions. Hi ha una certa especialització, però els dos hemisferis col·laboren constantment en tots els nostres comportaments.
Un altre neuromite és el de les intel·ligències múltiples. No tenim moltes intel·ligències diferents; en tenim una de sola, formada per molts factors que interactuen entre si. La intel·ligència funciona com un tot.
En pocs dies vas oferir dues conferències a les Franqueses. Quina diferència hi havia entre totes dues?
La principal diferència era el públic. Totes dues anaven adreçades a públic adult, però la de la Biblioteca, estava centrada en el cervell dels adolescents, mentre que l’altra, a l’escola Camins, tenia una visió més transversal i recorria el desenvolupament del cervell des de la primera infància fins a l’adolescència. El contingut es va adaptar als interessos dels assistents.
Consideres imprescindible que els docents tinguin formació en neurociència?
Sí. No només perquè els permet justificar les estratègies pedagògiques, sinó perquè els ajuda a entendre per què unes funcionen i unes altres no. També els permet comprendre la importància de l’error com a eina d’aprenentatge, la necessitat d’ajudar l’alumnat a gestionar els fracassos i el valor dels vincles que s’estableixen entre docents i estudiants.
Tot això s’ha d’entendre des de la pedagogia i des de la psicologia, però també des de la neurociència. Els mestres i professors són professionals de l’educació i crec que aquesta formació hi hauria de ser ben present.
Què et fascina més del cervell, sigui el d’un infant, un adolescent o un adult?
La seva enorme plasticitat. La capacitat que té d’establir noves connexions neuronals per adquirir coneixements, aprenentatges i experiències. També em fascina la seva capacitat de resiliència, una qualitat que cal treballar des de ben petits per poder-ne obtenir el màxim benefici al llarg de la vida.
Quina és la gran pregunta que encara no has pogut respondre?
És una qüestió que la neurociència es planteja des de fa dècades: fins a quin punt el funcionament del cervell condiciona els nostres comportaments i fins a quin punt disposem d’un autèntic lliure albir.
El cervell condiciona moltes de les nostres decisions, però alhora tenim la sensació que decidim lliurement. On és aquesta frontera? Quin pes té el cervell i quin pes té la nostra capacitat de decidir? És la pregunta que més em motiva des de fa anys.
Quin llibre t’ha influït més?
N’hi ha molts, especialment de poesia i de filosofia. Però si n’hagués d’escollir un seria Així parlà Zaratustra, de Nietzsche. El vaig llegir quan tenia setze anys i em va despertar les ganes de llegir, d’aprendre i de descobrir un món que fins aleshores desconeixia.
Què t’ha ensenyat la divulgació científica?
Sobretot, l’empatia. Quan divulgues t’has de posar en el lloc de les altres persones, entendre quins coneixements tenen, quins dubtes, inquietuds o interessos les mouen. Només així pots connectar-hi. Per a mi, la divulgació ha estat una gran escola d’empatia.