Soc home. Soc gai. Soc progressista. Sempre he estat aquestes tres coses. Des del
progressisme he somiat mil cops que el món es pot transformar, que podem construir un món
millor, més gran i acollidor, on tothom hi té cabuda i on tothom pot ser feliç. Però darrerament
em qüestiono quin espai estem deixant els progressistes a les persones del barri, als nostres
amics i veïns, perquè ens acompanyin en aquest somni de progrés.
Potser, des de les nostres files, massa vegades s’ha descrit els homes heterosexuals
com a éssers perillosos, com a potencials acusadors. Potser hem lliurat i visibilitzat mil batalles
per la diversitat sexual -necessàries, sí-, però hem estat absents a les batalles diàries de les
veïnes i els veïns, quan somiaven conquerir un sostre i una feina digna, quan somiaven tenir
menjar i arribar a final de mes.
Des del progressisme no hem deixat de demanar respecte i estima per a tota la gent
nouvinguda, però potser sovint hem oblidat demanar respecte per a nosaltres mateixos,
per a la nostra cultura (i també per a la nostra llengua, que es va diluint i va desapareixent).
Potser estem deixant el fil del progressisme massa estret. Potser estem deixant molt poc
espai on els nostres amics i els nostres veïns puguin sumar-se a un cert concepte de progrés.
Cada cop veiem persones més properes manifestant voluntat de recolzar propostes
polítiques que a mi em semblen molt perilloses. Però no ens enganyem, aquestes persones
amb aquestes intencions de vot tan preocupants ja no són terribles neofeixistes vestits amb
botes militars. Comencen a ser els nostres veïns, els obrers del barri, alguns amics, alguns
familiars… gent normal i senzilla.
Sospitem que el feixisme està creixent per tot arreu, però potser el que passa és que
estem començant a anomenar feixistes a milions de persones molt normals que nosaltres
mateixos estem centrifugant del progressisme, potser perquè el nostre discurs -cal ser
autocrítics- no està ben definit ni està ben explicat.
KA