Avui ens fa de memòria del temps Jaume Garriga Parés, el fill petit d’Isidre Garriga Iglesias (de Llerona) i Maria Parés Angeleta (de Granollers). El Jaume em diu que ja té vuitanta anys, però no li hauria pas posat.
L’any 2004, amb el seu germà Albert i família, vam escriure l’article «M’acompanyeu a veure l’Albert Garriga de cal Ferreret? Una d’envelats a Llerona», perquè, com ens explicarà el Jaume, cal Ferreret té molta història i una de les més conegudes és la fama dels envelats, però sabíeu que també va ser famosa pel telèfon?
«El pare sempre deia que era la casa més antiga d’aquí dalt del Pla. Pensa que el carrer que es diu actualment Catalunya s’havia dit carrer Ferreret i durant un temps van conviure les plaques carrer de Rovira de Villar (1941) amb la del carrer Ferreret. Per un error d’emplaçament, el carrer Ferreret és actualment el paral·lel al carrer de la Font i no pas el paral·lel a la via. Jo recordo la placa de la façana que deia: ‘carrer Ferreret, Llerona. Districte de les Franqueses, província de Barcelona’. Llàstima que no s’hagi conservat».
La casa feia cantonada on ara hi ha el carrer de la Font i el carrer de Catalunya 26-28. De veïns tenien cal Fuster, can Pinós, la botiga de can Vila, ca la Pepeta Grau, ca l’Elvira i ca la Rita, i a l’altra banda de carrer, can Josepet, can Carlí, cal Barber, can Quingles (advocat Xiol) i can Casanoves.
Quan es fa fer la via del tren, l’avi del pare sempre explicava que els seus familiars es van mig arruïnar perquè des del carrer la propietat Ferreret arribava fins a la Penya, i la construcció de la via els va partir tots els camps. Tot i que van fer un recurs contra Renfe, el van perdre i també hi van perdre els diners invertits.
Algú explica que el motiu de la casa Ferreret pot venir perquè hi havia un ferrer al poble que arreglava les ferradures dels cavalls que venien de Barcelona cap a Vic, però no tenim documentació que ens ho pugui confirmar.
La casa es veu que havia estat molt i molt gran, i que es va anar reformant amb els anys. «Segons l’avi del pare, a la casa hi havia hagut unes corts molt grans amb voltes, que anomenaven ‘la cotxeria’. Es veu que hi guardaven els carros que venien de Barcelona i que no podien arribar fins a Vic». Ells també hi guardaven el cavall i el carro, i les botes de vi. A baix hi havia hagut l’entrada menjador i la cuina amb una llar de foc enorme. A dalt hi havia quatre habitacions i un graner, on hi guardaven els productes de la matança del porc. Al darrere hi havia una eixida, on hi guardaven la llenya.
El Jaume m’explica que el pare era el petit de cinc germans i que va començar a treballar amb l’envelador de Granollers El Xato, més tard van fer societat amb Isidre Garriga —que no era de família—, i a l’estiu (de juny a l’octubre, feia d’envelador). Va tenir molta fama. Ell no n’ha fet mai, d’envelador.
«Recordo que la mare cosia la roba dels envelats a banda i banda del carrer, perquè, abans, no hi passaven gairebé cotxes i aprofitava les voreres (pensa que les veles eren molt i molt grans). Sortia amb la màquina de cosir i som-hi! A la tardor s’hi pintava tota l’ornamentació dels envelats. Tothom hi ajudava. El fuster també feia les botes al carrer. La canalla, tots, jugàvem a futbol a la carretera. No hi havia trànsit.»
«Cal Ferreret va ser una de les primeres cases que va tenir electricitat. Es veu que l’avi Torner hi va ajudar, perquè va ser el qui va ajuntar més cases que en volguessin i cal Ferreret s’hi va afegir.»
«Sabies que cal Ferreret va ser la centraleta de telèfons del poble un quant temps?»
Cal Ferreret s’associa amb els envelats i amb el telèfon. Es veu que a Llerona es van posar tres telèfons: un a la casa de Canuto Vila (1), que més tard es va traslladar al forn Garcia fins que el forn es va traspassar i es va suprimir; un altre a can Rovira de Villar (2), i l’altre a cal Ferreret (3), tot i que aquest últim servia per a tot el poble del carrer de Dalt. «La fàbrica La Milanesa el feien servir molt, l’advocat Xiol… Pensa que abans ningú tenia telèfon. Quan el telèfon 1 es va suprimir, l’èxit dels envelats feia que no poguéssim quedar-nos sense telèfon i el meu pare va acceptar posar la centraleta telefònica a cal Ferreret.»
Fins i tot diuen que van reformar l’entrada de la casa i van posar-hi cadires, perquè la gent pogués seure mentre s’esperava per poder parlar. El Jaume i la germana gran, la Lola, que era modista i tenia noies a cosir, s’encarregaven de la centraleta i agafaven els encàrrecs. «Els tips que m’havia fet d’anar a La Milanesa a avisar!»
Més endavant es veu que van posar-hi una cabina gran a dins la casa i quan es va anul·lar la centraleta i es va posar el servei automàtic, la cabina va passar a fora el carrer. Potser alguns de vosaltres encara la recordareu, davant de cal Ferreret, una casa avui convertida en habitatges. Per què es va posar allà? Perquè totes les connexions estaven dins la casa i era més fàcil posar-la ben a prop.
El Jaume recorda que a l’hivern anava amb el pare a fer mig de pagès: que si patates, blat, raïm… Tenien propietats cap al camí de Marata i del Turó de les Mentides, i algunes altres en règim d’arrendataris. No era ben bé pagès, però tothom tenia un xic de tot. «A mi m’agradava anar amb el pare», ens diu.
«El pare era molt familiar i volia que sopéssim tots alhora. Jo recordo la llar de foc, on hi fèiem torrades, xerràvem, desgranàvem blat de moro…»
Mentre reculem en el temps, enyorem aquelles cases del carrer que ja no hi són i qui sap si es podrien haver conservat. Enyorem els temps en què no es tancaven mai les portes amb clau, perquè no hi havia cap necessitat de fer-ho. Enyorem els temps de batre, perquè tothom hi ajudava, quan hi havia els batedors. Enyorem la canalla jugant mentre la gent prenia la fresca al carrer.
Tot i que el Jaume avui només explica el records de cal Ferreret, sabem que va ser un dels promotors del teatre a El Casal de Llerona i que el teatre ha estat mitja vida per a ell, però això, ho deixem per a un altre tros de memòria, la dedicada al teatre i a aquell escenari que es feia a la rectoria.
Ell diu que és nascut a la postguerra i té molts bons records de la seva infantesa i de la casa, i que la troba a faltar.
Gràcies, Jaume, per haver-nos fet de memòria dels envelats, del telèfon, de la cotxeria i del nom del carrer Ferreret o com n’hi deia un parent vostre de broma, el «carrer de la Indústria», per la quantitat de serveis que un temps va tenir: botigues, forn, fuster-boter… Per molts anys puguem anar-ne deixant memòria escrita!
Montserrat Pocurull Roca