infernal

Un cop agafada la sortida de l’autovia vaig aturar el cotxe. Vaig fer marxa enrere i vaig girar poc a poc el vehicle fins assolir els 180 graus. Vaig començar a donar gas, gas, gas…. les revolucions feien un soroll infernal. Poc a poc vaig anar lliurant l’embragatge. El vehicle va embogir i va arrencar a córrer com una bèstia, com si tingués ànima pròpia i volgués atrapar la vida -i també la mort-.

El meu peu premia a fons el pedal, la meva respiració era assossegada, gairebé inexistent, i els meus ulls només miraven un horitzó que no arribava mai. 150 km per hora, 160 km per hora, 170 km per hora, 180 km per hora… Tots els cotxes del món venien cap a mi, corrien contra mi, i s’apartaven aterrits cap els marges, arribant a fregar en alguns casos les tanques de ciment que protegien els laterals de la via.

Desenes, centenars de botzines. Les revolucions del cotxe ensordint la meva ment. Jo era Déu, i la vida i la mort estaven dins de la meva mà. La meva vida i la dels demés, la meva mort i la dels demés. I no m’importava. Al contrari, m’excitava aquell joc infernal.

Vaig posar música a tot volum. Clàssica, per descomptat. Shostakovich, Vals número 2. Més i més volum. Diví, fascinant. Botzines i més botzines. Mirades aterrides. Tots els cotxes contra mi. Més volum. Més revolucions. Més Shostakovich. El destí al límit. Quilòmetres i quilòmetres, cotxes i més cotxes. Velocitat. Jo no volia matar ningú, però no m’importava si ho feia. Jo no volia morir, però no m’importava si passava.

I va passar.

Un immens camió de ramat no em va poder esquivar. La col·lisió va ser tan bèstia que el camió sencer va bolcar. El camioner va patir ferides lleus, però jo em vaig començar a elevar lentament i vaig veure el meu cos esclafat des de dalt, entre desenes de xais que passejaven lentament sobre l’asfalt, entre marges de ciment i vehicles aturats. La via va quedar glaçada sobre un silenci poderós, només trencat pels bels dels xais. Però jo seguia sentint Shostakovich mentre m’elevava més i més amunt. I el meu cos destrossat es veia cada cop més i més petit, entre cotxes, ambulàncies, llumetes de policia i centenars de xais.

Ka