Què et va portar a fer el pas de marxar tan lluny?
A la universitat vaig fer una estada Erasmus als Països Baixos i un voluntariat a Grècia. Després d’aquestes experiències, encara tenia el neguit de viure a l’estranger durant un període més llarg. També passava per un moment vital i laboral en què sentia que no avançava, i vaig pensar que era un bon moment per fer un any sabàtic (que s’ha convertit en més de quatre).
Per quin motiu vas triar Austràlia?
El meu germà ja vivia a Austràlia, i aquest va ser un factor decisiu per acabar escollint aquest destí. Malgrat que vaig arribar a Melbourne i que, en aquell moment, ell ja no era allà, va ser de gran ajuda.
A quina zona d’Austràlia vius?
Ara soc a Hobart, la capital de Tasmània (“Tassie”, com diuen els australians). Segur que us sona pel diable de Tasmània. Gran part de l’illa és un parc natural. Visc en una caseta antiga al barri de Battery Point -pel meu gust, el més bonic de la ciutat! Estem al costat del port i del barri de Salamanca, on cada dissabte hi fan un mercat de menjar i artesania. La muntanya Wellington corona la ciutat -des del cim hi ha les millors vistes.
Què és el que més t’ha sorprès?
Aquí tot és talla XL! Les distàncies, les cases, les platges… No t’has de barallar per posar la tovallola! Al centre de finances de Melbourne em van impressionar molt els gratacels i la gran comunitat asiàtica que hi viu.
A què et dediques?
Durant aquests quatre anys he fet feines de tot tipus, de manera “casual”, com diuen aquí. No tens un compromís amb l’empresa. Tantes hores treballes, tantes hores et paguen. És una bona forma d’estalviar i poder viatjar pel país. Ara mateix treballo en un bar de ramen regentat pel Javi i la Zoe, dos molt bons amics, ell madrileny i ella tasmaniana. També faig hores en una cafeteria.
Com és un dia normal?
Estic a punt de graduar-me com a professora de pilates, i els dies en què no treballo, faig pràctiques del curs. També tinc una gossa, i part de la meva rutina diària és anar a passejar pel parc o per la platja. Quan puc, també veig el meu germà i els meus amics!
Quin és el xoc cultural més gran que has tingut?
Els australians són molt independents. Nosaltres valorem molt el caliu de la nostra gent: les veïnes, les amigues, la família… En canvi, la meva parella és australiana i cada membre de la seva família viu en un estat diferent. Els australians, en general, també comencen a treballar de molt joves (14 anys), i això els fa independents econòmicament més aviat.
Com descriuries la manera de ser dels australians?
Els agrada passar molt temps a l’aire lliure i el país està preparat per fer-ho! Càmping, pesca, surf, senderisme…! Eviten qualsevol confrontació; no et diran el que realment pensen, excepte si és la teva parella!
Què és el que més t’ha enamorat del país?
Els paisatges són espectaculars! És un país enorme, de la mida d’un continent, i hi ha molts contrastos: boscos tropicals, deserts àrids, serralades rocoses… La fauna també és particular. Toca estar més alerta quan vas a la muntanya!
Què ha sigut el més complicat d’aquesta experiència?
Definitivament, estar lluny de casa. Et perds moments molt importants.
I el més divertit?
Què difícil! He tingut l’oportunitat de viatjar bastant per Austràlia i per altres països com Nova Zelanda, Indonèsia, Vietnam… Els meus pares ens van venir a visitar per Nadal de l’any passat i va ser molt especial. També vam fer un viatge amb autocaravana per la costa est!
Què és el que més trobes a faltar de les Franqueses?
La cultura popular i el menjar! No hi ha res com una festa major amb els amics de tota la vida. És una cosa que a la meva parella li costa entendre.
Has coincidit amb altres catalans?
Sí! He fet amics que seran per a tota la vida. Quan vius a l’estranger, els amics es converteixen en la teva família. I més si comparteixes una llengua i una cultura… Una d’aquestes persones és en Jordi Pozo, veí de Llerona. Teníem amics comuns i, quan es va mudar a Melbourne, va quedar-se un parell de setmanes a casa. Des d’aleshores hem compartit moltíssim!
Què t’ha ensenyat aquesta experiència?
A espavilar-me; a buscar-me la vida! Marxar a l’estranger, especialment tan lluny de casa, requereix molta energia. Començar de zero pot ser esgotador, però, alhora, molt excitant! Sovint he pensat: «Què faig aquí?»… però tot acaba prenent sentit.
Aquest agost tornes a casa. Com ho vius?
Amb por, il·lusió i una mica de vertigen. A casa les coses ja no són iguals. Per exemple, hi ha família que ja no hi és. Però, sobretot, torno amb moltes ganes d’estar a prop de la meva gent i de començar una nova etapa amb la meva parella, a qui estic ensenyant català, i la meva gossa.
Quin consell donaries a algú que està pensant a fer un pas similar?
No t’ho pensis gaire i fes-ho! Jo tinc la sort de tenir una família al darrere que em recolza, i això dona una gran pau mental (i financera, quan ho he necessitat). Viure una experiència així pot semblar arriscat, però val molt la pena!