Valeria Luiselli era una d’aquelles autores que tenia pendents, malgrat haver-ne sentit a dir grans coses. Divendres al matí, amb la casa encara en silenci i amb un bon cafè, vaig començar el seu llibre Principi, mig fi amb molta curiositat, i quan me’n vaig adonar era migdia i estava viatjant per Sicília de la mà d’una mare i una filla. Dos dies em va durar aquesta novel·la fragmentària, plena de records, subtítols, fragments de clàssics, un mosaic, un volcà en erupció, una calor sufocant, un cap de peix espasa i una càmera Polaroid.
Una novel·la sobre una mare i una filla que després d’un trencament familiar fan un viatge per Europa perquè la mare, escriptora, fa un cicle de xerrades, i al final de tot decideixen fer unes vacances a Sicília. S’instal·len a Catània i tenen la intenció de viatjar fins al poble natal de l’àvia de l’escriptora, la Nanna. Quan va marxar de Sicília es va endur una rajola amb el cap de Proteu. L’autora, que ha dut la rajola embolicada amb la intenció de retornar-la al jaciment arqueològic, es debat entre el passat, el present i el futur. Sicília, terra de mites, bressol de la humanitat, pont entre Europa i Àfrica i balcó de la Mediterrània, es converteix en l’oracle de mare i filla i el seu futur. Les veus dels clàssics i el pes de la història agafen una dimensió tan humana i tan humanística que no fan sinó reafirmar la importància de tenir-los ben a prop en moments de tanta fragilitat mundial.
Principi, mig, fi és un cant a mirar enrere per entendre i arrelar-se al present mentre projectem el futur. És un convit a rellegir els clàssics i a retornar a les humanitats que tant ens calen.
Fe Fernández i Villaret
L’Espolsada Llibres