El màrqueting municipal
Hom pot pensar que, com sovint ens deien de petits, la humilitat és un valor i que no ens cal presumir tant; que les coses ben fetes es noten soles. Que si ajudes a parar taula, no cal fer-ne una roda de premsa. Eren altres temps, és clar. Ara, potser, la saviesa popular ha quedat superada per una nova evidència: si no surt a Instagram, no ha passat.
Així, el municipi viu immers en una mena de relat permanent de l’acció del govern municipal. Tot es comunica, tot es fotografia, tot es converteix en notícia. Una reparació, una visita, una reunió, una campanya, una millora, una presentació. Fins i tot sembla que cada maó tingui dret a la seva publicació i que cada tros de fanal reparat mereixi el seu moment de glòria.
La informació pública és imprescindible. Els veïns han de saber què fa l’Ajuntament, quins serveis funcionen, quines obres hi ha i quins projectes es preparen. Però una cosa és informar i una altra, convertir l’administració en una màquina d’autopromoció.
Imaginem una empresa privada funcionant així. El responsable de manteniment publicant cada endoll reparat. Recursos humans penjant una foto cada vegada que tramita una nòmina. El gerent sortint a totes les imatges, fins i tot quan el mèrit és d’un equip que, discretament, fa la seva feina. Algú acabaria dient: “Escolti, tot això no és el mínim esperable?”
Amb l’Ajuntament la pregunta és encara més pertinent, perquè aquesta comunicació no és gratuïta. Els butlletins impresos, les fotografies, les xarxes i tota la maquinària que les acompanya costen diners. Diners públics. I quan una publicació institucional sembla més pensada perquè hi surti un càrrec que no pas perquè el veí entengui millor què passa, alguna cosa grinyola.
Darrerament, la imatge de l’alcalde apareix a tot arreu. Fins al punt que, de vegades, sembla que l’excusa de la notícia no sigui tant allò que s’hi explica com que hi surti ell. El màrqueting institucional és selectiu: amplifica els mèrits i amaga els entrebancs. Sabem on fa el cafè l’alcalde, però no sabem per què la piscina no estava oberta en plena onada de calor.
L’Ajuntament ha d’informar, sí. Però no hauria d’utilitzar els recursos públics per construir una campanya permanent. Perquè el municipi no és un aparador electoral. És casa nostra. I a casa, quan algú fa la feina que li toca, se li poden donar les gràcies. Però no cal empaperar el menjador amb la seva fotografia.