M’acompanyeu a can Coll d’Oca?

Can Coll d’Oca: la memòria d’una casa i, també, del poble. 

Som en el camí de Can Coll d’Oca, que enllaça el camí de Can Pep amb can Gregori, on s’aixeca una casa que és molt més que un conjunt de parets antigues; és un testimoni viu del passat de Llerona, un lloc on la memòria i el temps s’entrellacen en la pedra i la tova. 

El paisatge que l’envolta és de cases que formen part de la identitat del veïnat: can Masses, can Congost Nou, les Arcades, can Gregori, ca l’Ànima Nova i can Xico. En aquest entorn, can Coll d’Oca ens parla, no només d’una família, sinó d’una manera de viure, de construir i d’entendre el territori. 

Els orígens i el nom 

L’actual propietari, en Xavi, ens fa avui de memòria del temps. Explica que en aquest indret hi havia hagut dues cases: can Bufí —anomenada així pel propietari anterior— i can Coll d’Oca, una construcció més petita situada a la cantonada amb el camí de Can Pep. Amb els anys, totes dues edificacions es van unir per formar una sola propietat. 

El nom de can Coll d’Oca sembla provenir d’una característica curiosa del seu propietari, que tenia el coll llarg.  

El llibre Santa Maria de Llerona, un poble amb arrels, de Joan J. Vallicrosa i Maynou, situa la casa a la primera meitat del segle XX, moment en què era propietat d’en Bufí de ca l’Estadant. Potser per això, el nom de can Bufí també va perdurar durant anys en la memòria popular. 

Molts veïns encara recorden que, just aquí, hi havia hagut una sala de ball, una botiga de queviures o fins i tot un cafè, espais on, a més de parets, hi bategava la vida quotidiana de Llerona. 

La construcció i els primers temps 

Sabem, gràcies a un document trobat dins els murs de la casa —una pràctica habitual per deixar constància del constructor i l’any d’edificació—, que Jaume Torrents, natural de Premià de Dalt, va aixecar la casa l’any 1907. Ell mateix va escriure: “Sin peón y sin mujer para hacer la comida”, una frase senzilla que avui emociona per la seva honestedat i que resumeix l’esforç d’un mestre d’obres humil, conscient del valor de la seva feina. 

Quan l’any 1926 es va arrebossar la casa, Torrents hi va deixar un altre missatge: “Para memorial por aquel que la encuentre. Respetad los trabajos de un miserable trabajador albañil.”  

Aquestes paraules, conservades amb cura, són avui un testimoni únic del treball anònim i digne de tants homes i dones que van construir el nostre patrimoni. També s’ha localitzat una altra inscripció amb la data 1924, testimoni d’una reforma anterior. 

Situada a prop de la riera, la casa va ser edificada amb pedres arrossegades per l’aigua, una elecció que li dona una bellesa rústica i una integració natural amb el paisatge. 

La restauració i el respecte pel llegat 

L’any 2007, en Xavi va adquirir la propietat amb una idea clara: preservar la memòria de la casa i del seu entorn. 

“Per cultura i per forma de ser, m’agrada conservar el patrimoni”, explica amb orgull. 

Durant la restauració, es van reforçar els murs laterals i es van conservar totes les toves originals que encara es podien aprofitar. Les portes, ja massa malmeses, es van reproduir fidelment, i es van crear rèpliques exactes per mantenir l’esperit original. 

«Cada pedra, cada biga i cada portalada es van restaurar amb un profund respecte pel passat. El resultat és una casa que combina l’autenticitat del segle XX amb la solidesa d’una construcció pensada per perdurar», explica en Xavi. 

Encara avui s’hi poden veure rastres de les antigues estructures: l’entrada principal, les escales que duien a la sala de ball i una biga mestra o jàssera que aguanta el pis superior, conservada com a símbol de la continuïtat. Fins i tot es diu que en el seu moment hi havia xais al recer d’aquestes parets. 

Una casa amb ànima 

Quan li pregunto la seva vinculació amb Llerona, en Xavi somriu i diu senzillament que li agrada aquest lloc. Potser és aquesta estima la que l’ha dut a preservar no només una casa, sinó un fragment de la història col·lectiva del poble. 

Tot i les reformes i els canvis inevitables, can Coll d’Oca manté, com diu en Xavi, «el seu nom i la seva essència. És un exemple viu de com el respecte pel patrimoni pot conviure amb la modernitat, i de com les pedres antigues continuen explicant històries a qui les vol escoltar.» 

Avui, mentre marxo i miro enrere, em quedo contemplant aquestes parets que respiren memòria. Penso en Jaume Torrents, aquell obrer que va voler ser recordat, i en en Xavi, que amb sensibilitat i cura n’ha sabut preservar l’esperit. 

Can Coll d’Oca ens recorda que el patrimoni no és només allò que heretem, sinó allò que decidim conservar. És, en definitiva, una mostra de respecte pel temps.  

Gràcies per haver-nos fet de memòria de can Coll d’Oca i per molts anys! 

 

Montserrat Pocurull Roca