Tot sembla terrible; les relacions humanes, els abusos dels poderosos, l’estupidesa política, els treballs precaris, l’especulació financera, el difícil accés a l’habitatge, els sous miserables, els conflictes bèl·lics… Tot sembla terrible i, visiblement, va empitjorant. I, a banda de ser lògic, és correcte que sigui així. Perquè el món és sempre fruit de la nostra actitud i de les nostres conductes. Seria increïble que, sense estudiar, els alumnes aprovessin assignatures, o que, sense treballar, els jornalers obtinguessin un sou. Seria increïble que, sense llençar xarxes al mar, els pescadors poguessin pescar.
Tanmateix, seria increïble que una societat com la nostra, que s’ha desentès de la cultura com a eina de transformació, es pugui transformar de manera constructiva. I seria increïble que uns individus que només estem pendents de nosaltres mateixos i mai pendents del col·lectiu, dels altres, puguem construir una comunitat forta, justa i sòlida per a tothom.
Creiem que tots els mals venen dels empresaris, dels polítics, dels comunistes, dels fatxes… Però per sort, el món segueix caient avall, recordant-nos que encara hi ha una porta per obrir i explorar; la via d’estar pendents de la constructivitat social, dels demés, del col·lectiu. Encara som éssers primitius que no hem sabut transcendir el jo. Encara no hem après a construir en comunitat, pensant cada acció en benefici del col·lectiu. Hem posat l’ego per damunt de tot i hem oblidat els demés. Vivim com aquells pagesos que, sense sembrar mai, esperen que els fruits arribin merescudament del cel.
Per sort, el món va avall, recordant-nos que encara ens queda aquesta porta per obrir. Recordant-nos que si un dia comencem a treballar en benefici de tots podrem tenir una societat més justa i millor per a tothom. I sobretot, recordant-nos que aquest treball comunitari, aquest construir plegats, a banda de donar fruits per a tots els éssers, dona sentit a la vida; aquest sentit que, precisament, a la gent d’avui ens costa tant de trobar.
Ka