“Van beure suc i menjar galetes en silenci. No hi havia res a dir, els llacs ho deien tot, només calia escoltar. Ni una ànima, va dir la mare, tan bonic que és.”
Vigdis Hjorth ja em va sorprendre amb La herencia, editada per Nórdica Libros, per com narrava la intimitat d’una família i un passat dolorós. A Quinze anys Hjorth demostra una gran destresa per narrar el pas de la infància i l’adolescència, just en el moment que prens consciència que tens una vida per davant i que els adults que t’acompanyen no són els herois que t’havies imaginat.
La Paula gaudeix de la neu i l’hivern i dels estius a Rødøy a la cabana de l’àvia. Creix amb els germans, els pastissos de la mare i amb la Karen, la seva amiga de l’ànima. Un dia la Paula descobreix tot de cartes que la mare escriu a l’àvia i, de sobte, com si fos un castell de cartes que cau, la veritat del món se li fa evident i comença a entendre el comportament dels adults que l’envolten.
La Paula comença a qüestionar internament els silencis, les convencions socials i religioses de la família fins al punt de sentir-se lluny de tot el que ella coneixia fins ara.
Hjorth té un do excepcional de narrar aquesta intimitat, de fet els autors nòrdics són únics narrant els paisatges geogràfics i els vitals. D’aquells llibres que et ressonen fort al cap quan ja fa dies que els has acabat. D’aquelles lectures que no fan soroll, però que deixen empremta.
Traducció d’Alexandra Pujol Skjønhaug
Fe Fernández i Villaret
L’Espolsada Llibres