Apassionat dels avions des dels set anys, David Gesalí va entrar a l’Associació d’Antics Aviadors de la República (ADAR) amb només quinze anys. Amb els temps, s’ha convertit en un referent en l’estudi de l’aviació durant la Guerra Civil Espanyola. Des de Garbuix, hem tingut el privilegi de parlar amb ell i aprofundir en la història del camp d’aviació de Rosanes i del de Llerona.
Per què vas decidir estudiar història?
Sempre m’havia agradat. Jo era bomber, però vaig haver d’anar a fer “la mili”, i com a molts, “la mili” em va destrossar la feina, els estudis… Uns quants anys després, vaig saber que es podia estudiar la carrera d’història -ni lletres, ni geografia- i vaig pensar que era un bon moment per posar-m’hi. Em vaig presentar a la prova d’accés per a majors de 25 anys i endavant.
Què et va portar a especialitzar-te en l’aviació de la Guerra Civil?
Amb set anys em van regalar una maqueta d’una avioneta per muntar, i allò em va canviar la vida. Amb quinze anys, vaig començar a anar a l’Associació d’Antics Aviadors de la República (ADAR). Jo ja tenia coneixements bàsics d’avions i allà podia parlar amb homes de seixanta anys o més, que em van acollir molt bé. Jo tenia preguntes sobre els avions de la guerra: com volaven, què feien… Passats uns quants anys, ja d’adult, vaig tornar-hi i els antics amics em van reconèixer de seguida. Vam continuar l’amistat fins que la vida se’ls va emportar. Parlàvem molt d’aviació, però també de la vida. I així va néixer aquesta passió.
Parla’ns una mica de l’Associació d’Antics Aviadors de la República (ADAR).
Era una associació formada per antics militars republicans exiliats. Quan van tornar a casa, amb la democràcia, van reclamar els drets que els corresponien com a militars. Pensaven que podrien continuar la seva carrera en algun lloc, però no va ser així. Tot i això, molts van ser reconeguts com a coronels o tinents coronels i van cobrar una pensió.
A més, abans d’això, durant els anys difícils, es van cuidar entre ells. Alguns van emigrar a Sud-Amèrica i enviaven diners a la gent que havia quedat aquí. Era una xarxa de suport mutu.
Has investigat molt sobre el camp d’aviació de Rosanes i el de Llerona. Quin és el seu origen?
Sovint es confonen el camp de Rosanes i el de Llerona. Estan relacionats, però són dos espais diferents.
El camp de Rosanes és un aeròdrom civil fundat el 1933 per un tal Fernández, propietari d’Automòbil Fernández de Barcelona. Era un apas
sionat de l’aviació i membre de l’Associació Catalana d’Aviació. En aquell moment, l’aviació era un símbol de modernitat. Fernández va veure clar cap on anava el futur i va impulsar aquest projecte. Rosanes és l’únic aeròdrom que es conserva d’aquella època. És un testimoni, un vestigi únic.
El camp de Llerona, situat uns 300 metres més al sud, és una instal·lació militar que es començà a construir a la primavera de 1937, amb la guerra ben engegada, amb la necessitat de fer un camp d’aviació més gran, amb una pista d’uns 1.200 metres, pensat sobretot per protegir els vaixells que navegaven per la costa.
Quina va ser la seva funció durant la Guerra Civil?
Va tenir diverses etapes. En primer lloc, una d’inactivitat, de la qual en sabem poc. Més endavant, hi va operar una esquadra de bombarders mitjans, amb base aquí i actuació al front del Segre. Hi van arribar el 14 de maig de 1938 i s’hi van quedar fins Nadal.
A partir del gener de 1939, arriben avions que es retiren del front. El centre de comandament de la defensa aèria de Catalunya, que era a Sabadell, es trasllada a les Franqueses. I aquí comença un episodi molt desconegut però molt dur: la defensa aèria de Barcelona.
Segons tu, què s’hauria de fer amb aquest espai?
Penseu que és un tresor. Des del punt de vista de la història de l’aviació catalana és únic. És l’únic vestigi de les competències que va tenir la Generalitat en aquest àmbit i de la seva voluntat de projectar-se cap a l’exterior.
És també l’aeròdrom millor conservat que va participar en la defensa de Barcelona durant la Guerra Civil. Si algú de Barcelona vol parlar de la batalla de la ciutat, pot venir aquí. És aquí on comencen les batalles just el dia en què cau Barcelona.
És un lloc ideal per fer visites guiades. Si es protegís, no només conservaríem patrimoni històric, també un entorn ecològic molt valuós.
El problema és que aquí encara no veiem el valor del que tenim. Però algun dia ho veurem com ho fan els anglesos o alemanys: quan volen veure una batalla, van a Duxford i passen el dia allà. Aquest seria el model a seguir.
Alguna anècdota relacionada amb aquests camps?
Moltes! Jo vaig conèixer un pilot que es deia Héctor de Diego. Va marxar a l’Argentina com a refugiat republicà i allà, des de la misèria, va acabar fundant un poble. Quan va tornar a Barcelona, es passejava per la Rambla amb un estil molt particular.
Em va explicar que tenien un cotxe assignat per anar a Granollers. Un dia el cotxe s’atura, obre el capó i… li surt una serp que li bufa a la cara! Em va dir: “Collons, vaig sortir corrents! No vaig voler saber mai més res del cotxe.”
Era gent que es jugava la vida volant, esquivant bombes, i després una serp els feia fugir corrents.
Alguna altra cosa que vulguis afegir?
Sí. Vull ressaltar que sovint parlem de les víctimes innocents com dones, nens o vells, però ens oblidem dels nois de vint anys als quals pintaven de verd i militaritzaven.
Eren nens. Nens que es trobaven lluitant lluny de casa, que no entenien ben bé què hi feien. Això és un drama, perquè aquesta gent va morir lluny de les seves famílies, sovint sense saber-ne el motiu. No tenien opció. Si no hi anaven, els afusellaven.
Recordo un gran amic, en Soler. Era estudiant de primer de medicina. De cop, es va veure dins un blindat, disparant, i després com a aviador. Havia de ser metge, havia de salvar vides. En comptes d’això, acabava matant. Aquest canvi el va marcar per sempre. Això és el que fa una guerra: et destrossa la vida.