Avui ens fan de memòria del temps Joan Pocurull Rof i Montse Villalba Palma. Som a can Poses.
Hi hem arribat des del camí de Can Pau Tries. Just a cal Sant, hem agafat el trencall que porta a la casa. De veïns tenim, a l’est, cal Sant, can Vergers, can Cirilo, can Muret, can Calvet i can Colom; al sud, can Pau Tries; al nord, can Llampalles; al nord-est, can Carrasco i a l’oest, can Tomàs, can Toni i can Paulo.
Em fa una il·lusió especial ser en aquesta casa, perquè, tal com s’explica en el llibre *Santa Maria de Llerona: Un poble amb arrels, de Joan Vallicrosa, la casa mare de la família Pocurull i no Cucurull **“com equivocadament se digué”, és a dir, la de la meva família per part de pare, és can Poses. Joan Pocurull Macip i Maria Oliveras Recordà (1801) eren els rebesavis de Josep Pocurull i Roig de can Poses i del tronc comú Pocurull Oliveras vindrien les famílies de can Josepet, can Carrasco i cal Carlí.
Reculem en el temps. Els avis d’en Joan es deien Joan Pocurull Roquerias i Maria Roig Riera. Van tenir un fill, Josep Pocurull Roig, que es va casar amb Càndida Rof Comadran, pares d’en Joan, que avui ens acompanya, i de la seva germana Assumpció. En Joan es va quedar a viure a can Poses i van estrenar una casa nova just al costat de l’antiga masia, quan es va casar amb la Montse. Tenen dues filles, la Clàudia i la Laura.
Al rètol de la porta hi llegeixo 1600 i és que la casa antiga té, segurament, més de tres-cents anys d’història. La trobem documentada en escriptures escrites en català des de 1768, quan els germans Posas: Jacint, Josep i Margarida, fills de Miquel Posas i Raimunda Posas, fan una cessió de la casa i de la peça de terra (al costat del camí d’entrada de can Poses) a Jaume Macip, perquè l’oncle, Isidre Posas, germà d’en Miquel, mort sense descendència. Segurament, però, recularíem encara més enrere, perquè sembla que la casa ja hi era.
Quan pregunto pel nom de la casa sembla que ve de la família Posas, que hi va viure i en va ser propietària. En algun moment, també coneguda com a casa Macip-Poses o Poses-Macip. La casa té el número 43. Quan pren el nom de can Poses, tot i que la casa passa a altres propietaris, sempre se’n manté el nom.
En Joan m’explica que tot i que ara viuen a la casa nova que es van fer just al costat quan es van
casar, l’any 1992, la casa antiga era una masia petita, que s’ha anat reformant. Primer era una construcció de dues aigües i cap als anys quaranta, quan es van casar els pares d’en Joan, es va ampliar del costat sud. Hi havia hagut dos arbres molt grans. Tenia menjador, llar de foc, pastera per fer el pa, forn i la comuna, que encara hi és. La casa tenia dues plantes. “Recordo que estudiava a l’habitació amb anorac, perquè l’aire passava per les teules. Encara hi passa ara, l’aire!” La pallissa també s’ha conservat.
Quan li pregunto si es vivia de pagès, en Joan em diu que els avis vivien de pagès; que els seus pares hi van malviure i ell diu que no n’ha pogut viure ni creu que se’n pugui viure.
Els dijous, els pares i els avis anaven, com la majoria, al mercat de Granollers amb el carro a vendre ous, gallines i conills a El Rengle. També havien tingut porcs i un cavall com a bestiar de treball i més tard una mula. “Com que no hi ha res més tossut que una mula, el pare, per travessar el pas a nivell (abans no hi havia barreres), quan veia que la mula no volia passar, la feia girar per anar enrere i la tornava a fer girar. Era l’única manera de fer-la travessar”, ens diu en Joan.
La Montse ve de Terrassa ciutat i fins que no va conèixer en Joan no sabia ni on era Llerona. Quan va venir a viure aquí la primera impressió va ser com si el temps s’hagués aturat. “Ara no ho canviaria per a res!”, em diu.
Quan li pregunto pels records m’explica: “Recordo la iaia d’en Joan que era molt primeta i tenia uns ulls blaus; semblava una nina.” En Joan em diu que la iaia era molt valenta, perquè quan van entrar a casa els Nacionals, els homes es van amagar i ella no va voler deixar la casa, perquè tenien por que li robessin alguna cosa.
“La meva sogra Càndida”, diu la Montse, “era molt noble i molt bona persona. Passàvem estones al costat de la llar de foc assegudes. El meu sogre el recordo al menjador. Semblava més seriós, però quan el coneixies…”
Quan li pregunto com reguen els camps, en Joan em diu que encara existeix la comunitat de regants i les hores de reg i que a ells els toca al vespre.
De l’escola, actual Casa de la Mestra, em diu que recorda els nens en un costat i les nenes a l’altre al voltant de la senyoreta. Tot i que els llibres eren en castellà i escrivien en castellà, diu que es parlava català. Els donaven llet Rania perquè, com deia el Nodo, era “para que los niños españoles sean fuertes.”
Recorda que a l’escola tenien una estufa d’esclòfia i que ells anaven on hi havia l’esclòfia per treure els pinyons i ametlles que encara havien quedat abans que es cremessin. N’havien tret una bona pila!, diu en Joan.
També recorda quan anava amb l’avi a la font de Santa Margarida a menjar botifarra, quan encara s’hi podia fer foc, a més a més d’anar a agafar aigua. O quan anaven a pescar peixos al Congost, posant una galleda a contracorrent. “Així, a vegades, agafàvem algun peix.
Amb la mare fèiem veure que fumàvem amb una canya. Ens entreteníem amb qualsevol cosa.
Recordo batre mongetes amb les forques i la màquina de batre, i garbellar-les a l’era de casa. Més endavant, també tinc un record dels pares triant mongetes al caliu de la llar de foc a la cuina.
Anàvem a comprar a can Gregori a ca l’Agustina. Anàvem a peu a tot arreu i en bici.”
El Joan ens explica que el seu pare no va tenir mai cotxe i que anava a tot arreu en bici. “El temps era d’una altra manera. Ara això seria impensable”, diu.
Quan pregunto a en Joan si estem millor ara que abans ell em diu que ara estem millor, perquè els carrers s’han asfaltat i hi ha llum, i gent que havia marxat del poble hi ha tornat i s’ha arreglat cases i això és positiu. “Potser sí que Llerona és un poble molt disseminat que sempre té l’espasa de Dàmocles al damunt (que si Quart Cinturó…), però també és un lloc on s’hi està molt bé”, afegeix.
Potser en Joan té raó i és veritat que abans el temps era d’una altra manera. Quan miro la casa vella, amb tants anys d’història, i tots aquests documents lligats amb una cinta que diuen Poses, em trec el barret per haver conservat aquest llegat escrit durant totes aquestes generacions i aquestes parets amb tants anys viscuts. Gràcies per haver-nos fet de memòria del temps i per molts anys!
Montserrat Pocurull Roca
* Vallicrosa i Maynou, Joan J. Santa Maria de Llerona: Un poble amb arrels. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1990. (Cavall Bernat; 18), p. 111.
** Documentació de can Poses (Maria Pocurull i no Cucurull)