Sílvia Forns interpreta el personatge de la Irene a la sèrie La Riera de TV3

Sílvia Forns Flaqué és una jove de Marata amb empenta que s’atreveix amb la difícil professió d’actriu, però, segons assegura, és vocacional. I de ben segur que aquesta estima per les arts ha fet que arrenqui amb força. Recent acabada la carrera a l’Institut del Teatre, TV3 l’ha incorporat a la nova sèrie dels migdies, LA RIERA… Això promet.

Quina relació mantens amb les Franqueses?

Em sap greu dir que la meva relació és quasi nul·la. Visc a Marata, però la meva mare és de Santa Eulàlia i per tant quan era petita anava al col·legi allà i quan vaig ser més gran, a Granollers. De totes maneres, Marata m’agrada molt i quan en sóc fora durant un temps, necessito tornar-hi.

Bé, en l’actualitat estàs treballant com a actriu. T’hi dediques plenament?

Sí, ara mateix sí. De fet primer havia començat Comunicació i Audiovisual, però paral·lelament vaig fer les proves a l’Institut del Teatre perquè tenia molt clar que volia entrar-hi. I al juny de l’any passat vaig acabar la carrera després d’haver estat d’Erasmus a Londres, treballant Shakespeare -teatre dels segles XVI i XVII-.

Diuen que és molt complicat entrar a l’Institut del Teatre…

Depèn. Crec que hi juga molt la sort. A la prova d’accés hi ha una part teòrica, però quan actues cal agradar, i això és molt subjectiu.

Ara estàs treballant a La Riera, la sèrie dels migdies de TV3. Ho compagines amb altres feines? Com vas arribar a contactar amb TV3?

Ara només estic a La Riera. Quan acabes quart a l’Institut del Teatre, en Pep Armengol i la Laia Espot, els directors de càsting de TV3, vénen i et fan una prova que queda al seu arxiu. Per entrar a la sèrie vaig fer el càsting definitiu al juliol.

Treballar a TV3 t’ha obert portes?

Tothom diu que obre portes, però s’ha de veure. No fa massa temps que hi sóc.

Com funcionen els assajos de La Riera?

Comencen a les 7 del matí i s’allarguen fins a les 3 de la tarda. Durant el rodatge tot es cuida molt: el so, la llum… Amb La Riera, TV3 ha fet un salt qualitatiu apostant per un format de gravació similar al cinema, amb un director de fotografia. A més, els decorats són molt elaborats i pel que fa als exteriors, es treballa a Can Ribot a Mataró, a Sant Pol, al port d’Arenys… Ah, i la cuina està molt neta perquè és un restaurant d’alta cuina; tenim fins i tot una assessora de cuina que ho defensa.

I el menjar és de veritat?

Sí, si, hi ha un noi que es diu Oriol i es dedica a cuinar tot el menjar que hi surt.

Amb quina antelació et donen els guions?

Jo rebo els guions del que gravaré una setmana abans i els capítols s’emeten al cap d’un mes.

Et van descriure com havia de ser el teu personatge?

A la primera reunió, l’Esteve Rovira, el director, em donà els trets principals de la Irene: és d’Andorra, molt jove, socorrista, amb les idees molt clares, canyera i ingènua. Surt amb una persona 15 anys més gran que ella, però alhora ella és la madura de la relació i sobretot valenta i noble.

Com prepares el teu personatge?

La televisió és tan diferent del teatre! A la sèrie hi ha quatre directors. La primera setmana la va dirigir l’Esteve Rovira, amb qui prèviament vam assajar per construir el personatge. Després, me l’he anat preparant a mesura que ha anat evolucionant. Escullo músiques, agafo una olor… Tenia una professora a l’Institut que treballava molt a partir d’estímuls externs que et portin a sentir coses que et sorprenguin.

Quina és l’olor de la Irene?

Cool Water de Davidoff. Fa molt de temps la vaig olorar i em va agradar molt, però vaig pensar que no era per a mi. I quan em van dir que el meu personatge era socorrista, vaig pensar en aquest perfum. I la música… sempre que vaig cap a la televisió escolto Cold Play.

Com tries els teus personatges?

De moment no els trio, tot és una oportunitat.

T’agrada la televisió? Quina diferència hi veus amb el teatre?

Mai havia fet televisió i noto tant la diferència… És una manera diferent de treballar, però és fantàstica; estic enamorada d’aquesta feina.

Ets l’única de la família que es dedica a l’espectacle?

Sí, i tant. Als meus pares no els agrada gaire, però ho respecten i em donen tot el seu suport. Sempre ho he tingut clar.

Vas començar de petita amb el teatre?

Sí, vaig començar a Marata bastant petita fent Els Pastorets. Però ara fa temps que no vaig a veure les obres que fan.

Quins papers vas fer a Els Pastorets?

D’acompanyant de la Verge Maria, d’àngel, de fúria (d’Avarícia i de Luxúria) i després vaig passar a pastora i aquí ho vaig abandonar.

Com a actriu, quina és la teva màxima aspiració?

Aspiro a poder viure d’això sempre, fent treballs de qualitat. Vull fer projectes que m’agradin, envoltada de bons professionals, i no deixar d’aprendre mai. No demanaria estar al teatre Globe de Londres fent Shakespeare, tot i que evidentment seria meravellós, sinó poder viure d’això.

Combinant teatre i televisió?

I cinema també! De fet l’altre dia vaig fer una figuració en una pel·lícula. Jo no havia fet mai res de cinema i també em va agradar molt.

I què fas per mantenir-te en forma a nivell d’interpretació? Fas dicció, cant, ball..?

Ara no estic fent res, però sí que sempre busco cursos d’allò que més m’interessa, com ara classes de dicció castellana. I vaig al gimnàs, nedo…

Com veus l’oferta de teatre a les Franqueses?

M’heu enganxat. No puc opinar, no l’he gaudit prou.

Quina és la teva actriu de referència?

Kate Winslet, m’encanta.

I a nivell català o espanyol?

M’agrada molt la Mercè Sampietro, és una de “las grandes”.

Quina és l’última obra de teatre que has vist?

L’altre dia vaig anar a veure M de mortal.

Recomana’ns una obra de teatre que estigui ara en cartellera.

L’auca del Senyor Esteve de la Carme Portaceli.

I finalment, una obra de referència?

Ricard III, Romeu i Julieta de Shakespeare o Les tres germanes i L’Oncle Vània d’Anton Txèkhov, un dels principals narradors i dramaturgs russos.

En els darrers temps, el gintònic s’ha posat de moda. No hi ha dubte que és un combinat que dóna molt de joc; es pot prendre a mitja jornada, al vespre o com a aperitiu. És refrescant i les bombolles ens donen sensació de saciar la set. El toc amarg de la tònica i l’acidesa cítrica ens fa venir salivera, preparant-nos per menjar. A més, admet molts ingredients que li donen un toc distintiu: uns talls de cogombre, un raig de rom, de triple sec, etc.

Al mercat actual trobem una bona varietat de tòniques. N’hi ha que tenen un sabor molt interessant com la Fever-Tree o, fins i tot, d’artesanes com l’anglesa Fentimmans -fundada el 1905 i que per la seva fermentació amb herbes naturals té un 0,5% d’alcohol que fa que la unió entre ginebra i tònica sigui quasi immediata, resultant un millor gintònic-.

L’altre ingredient fonamental d’aquest combinat és, sens dubte, la ginebra, destil·lada a partir de fruites de ginebre amb petites proporcions de productes botànics com pell de cítrics, anís, regalèssia, canyella, safrà, baobab, encens, nou moscada, escorça de càssia, etc.

Els orígens de la ginebra remunten al 1600. Com la majoria de destil·lats, el seu origen és medicinal. Temps enllà es venia a les farmàcies i era receptada per prevenir la pesta bubònica, millorar el mal d’estómac, guarir problemes renals o lumbàlgies, etc. Però, com es van trobar, la tònica i la ginebra? El combinat de ginebra i tònica va néixer al tròpic, amb l’objectiu d’emmascarar el gust de la quinina que es feia servir per prevenir la febre bubònica.

Entre les ginebres, la millor és l’anomenada London Dry, seca i sense cap mena de conservant ni sucre. Actualment, però, les que estan més de moda són les denominades premium. Aquestes són de millor qualitat, amb una molt bona matèria prima, i amb més de dues fermentacions. Per altra banda, les de més anomenada són la Hendrick´s, la Citadelle o la G’Vaine –molt més recent i feta a partir d’un destil·lat de raïm. D’altres són, la Bulldog, la Blackwoods vintage o l’excepcional Blackwoods vintage.

I per acabar, els altres ingredients del combinat són la llima o la llimona, que únicament amb un raig o fregades a la copa, ajuden a aromatitzar aquesta beguda.

Voleu preparar un gintònic?

Refredeu el got o copa i poseu-hi força gel. Passeu la llima o llimona per la boca de la copa i afegiu-n’hi un raig. Afegiu-hi la ginebra, en una proporció que vagi entre el 25% i el 50% del contingut; si ho hem fet bé, el gel sona al tirar-hi la ginebra. A continuació, acabem d’omplir la copa amb la tònica. Remenem tot el contingut i donem uns copets al fons de la copa.

Bona primavera.

Sóc jove

Sóc jove. Em diuen que estudiï i que em prepari per tenir un bon futur. Es riuen de mi? En el millor dels casos, si arribo a trobar una feina, no em pagaran més de 900 euros, quan el lloguer d’un pis me’n pot costar 700. Futur? Quin futur? Em parlen de tenir il·lusió, del valor de l’esforç, del compromís amb la societat. No entenc res. Esforçar-me? Amb quin objectiu? Societat? Futur?

Crec que el millor que puc fer és sucar mitja llesca de pa de pagès amb Nocilla. El pa és temptadorament farinós i cruixent, i la crema de cacau és bastant tèbia. Lliscarà amb facilitat. A l´Ipod, The Horrors; els lleugeríssims auriculars em regalen Sheena is a parasite. Més enllà dels meus timpans, el cosmos no existeix, o no vull que existeixi. La Nocilla llisca bé.

Sóc jove. Em parlen de respecte als demés, d’educació, de civisme. Algú ha tingut respecte cap a mi? Algú ha estat solidari amb mi? Silenci. Llet? Home, una mica, per acompanyar la llesca i el cacau. Clar que sí. Comandament a distància? Ah, és aquí. Mmmm… Vaja peres que té aquesta. Si el seu coeficient intel·lectual pesés la meitat que les seves peres…. Passo de treure’m els auriculars. No vull sentir el que diu. Sucre? Aquí el tenim.

Em parlen de construir país, em parlen de posicionament polític. Puc riure? Fent tots els malabarismes del món, només podré escollir entre el govern A o el govern B. I això serà així pels segles dels segles. Mai manarà ningú altre. Construir país? Futur? Nocilla?

Em parlen de somnis, de projectes. Suposo que en això encerten de ple, perquè mai no podré tenir massa més… És ben bé que l’imbècil del presentador li riu les gràcies per la pitrera que té. No li veig altra explicació. Difícil de processar tot plegat…. Futur? Somnis? Pitrera? Sucre?

Sóc jove. Em parlen de drets i de reivindicació. Sí, aquest diumenge hi ha una mani pel dret a l’habitatge, d’acord. A la Plaça de Catalunya, sí. Mmmm…. No sé, para lluny… Que bona que està la puta Nocilla… A més, el diumenge fan Lost i no arribaria a temps de veure la sèrie…. Lost? Que gran! La catarsi!

KA

Fa algunes setmanes el Servei Català del Trànsit va instal·lar un radar a la carretera BV-1433 que transcorre pel Pla de Llerona fins a arribar a l’encreuament amb l’autovia de l’Ametlla. Amb aquest radar es pretén reduir la sinistralitat d’aquesta via, ja que és considerada una de les més perilloses de tot Catalunya. Tanmateix, en el moment de tancar aquesta edició de Garbuix, encara no havia entrat en funcionament, donat que calia acabar de calibrar-lo correctament.

La planta de generació d’energia elèctrica a partir de biomassa que es pretén construir a la Garriga va aconseguir posar d’acord, per una vegada, tots els grups polítics del municipi. En el ple del passat 25 de febrer, els disset regidors que formen el consistori van recolzar les al·legacions contra la modificació del pla general de la Garriga que ha de permetre la construcció d’aquesta planta. Entre els motius argumentats per oposar-se a aquesta modificació hi ha l’excessiva proximitat de la planta a la llera del riu o la inadequada tramitació administrativa que l’ajuntament de la Garriga hauria fet del pla urbanístic. D’aquesta manera tot el consistori va mostrar el seu rebuig a la construcció de la planta de biomassa i va demanar a l’ajuntament de la Garriga que no concedeixi la llicència a l’empresa Rebrot i Paisatge per tirar-la endavant.

En el torn de paraules, els diferents grups polítics van felicitar-se per l’entesa. També va prendre la paraula Glòria Lloreda, de la Coordinadora Antiincineradora del Congost, que va mostrar el seu agraïment als regidors per la decisió adoptada. Cal assenyalar que la Plataforma ha desenvolupat una important campanya de sensibilització en els darrers mesos contra la planta de biomassa de la Garriga. El mateix dia del ple municipal, un nombrós grup d’activistes d’aquest coordinadora va mostrar una pancarta en la que assenyalava els riscos per a la salut que consideren que pot provocar aquesta planta.

Aquests dies no paro de rebre comentaris de companys, amics i coneguts sobre com un personatge la va fer grossa a la gala de selecció del representat en el concurs d’ocells cantors europeus. I de com la presentadora de la gala, sempre correcta i guardant les formes, va passar un dels pitjors moments de la seva vida televisiva. I com el personatge en qüestió tenia més de 3 milions d’entrades a Google.

El fet que un personatge de baixa categoria insulti o es toqui les seves parts en hora de màxima audiència, al respondre als crits del públic, no és correcte, però podria ser normal. El que em sembla més anormal és que aquest personatge passi a rebre l’interès general d’un país que està en crisi, fins i tot, amb els seus ídols.

Al cap de poc temps vaig començar a rebre i recordar tot un ventall de personatges que assolen la xarxa i que pots veure al Youtube en multitud de situacions: amenaçant a altres personatges, intentant cantar, fent gestos, tombarelles, insultant… Només us heu de ficar a Internet i disposar-vos a rebre una dosi brutal d’aquesta cultura del segle XXI.

Molts poden dir que això només és diversió, que riure dels altres quan són així de “freaks” –rars-, no té res de dolent i que, en última instància, són els espais d’Internet els que s’aprofiten d’aquestes persones.

Jo em volia plantejar una reflexió sobre aquestes persones rares. No coneixem a cada poble (el nostre inclòs) a un o més d’un personatge rar, especial, limitat, estrany? Oi que sí? I si aquest personatge anés ben begut i el gravéssim amb el mòbil, podria fer coses que farien gràcia? Oi que sí?

Veritat que aquestes persones, quan passa el boom i comencen a decaure les consultes a Internet, ho deuen passar malament? Oi que sí? No és veritat que l’anonimat que els ofereixen els nostres pobles també és una mena de protecció?

Ens agradaria ser nosaltres els que sortíssim a Internet aquell dia que vam beure una mica més del compte?

No vull reprovar a ningú, ja que tothom és lliure de passar el seu temps lliure fent allò que vulgui, però aquestes reflexions i altres sobre el model que sembla triomfar a la nostra societat em tornen al cap i les volia compartir amb vosaltres… abans que penjar-les al Youtube.

Gràcies.