La inauguració de l’institut de Corró d’Avall i de les noves instal·lacions de l’escola Camins protagonitzen el nou curs escolar

Corró d’Avall compta, des de fa poques setmanes, amb dos nous equipaments educatius. D’una banda l’IES El Til·ler, que respon a la demanda històrica de molts veïns de Corró de disposar d’un institut en aquest nucli. De l’altra, el CEIP Camins que, malgrat que ja feia tres anys que es trobava en funcionament, ara ha estrenat les seves instal·lacions definitives.

Però l’inici de curs no ha estat fàcil per a cap dels dos centres. Les obres s’han allargat fins al darrer dia i en alguns casos encara queda part de les instal·lacions per finalitzar. Són dos nous projectes educatius que tot just estan fent els seus primers passos. Garbuix ha entrevistat els directors dels dos centres per saber com han afrontat aquestes primeres setmanes de curs.

La Núria Marín i l’Eduard Navarro mostren un entusiasme encomanadís quan parlen de la seva feina. Ells són els directors del CEIP Camins i de l’IES El Til·ler, els dos centres escolars que tot just acaben d’estrenar les seves instal·lacions a Corró d’Avall. Han passat l’estiu contemplant com evolucionaven unes obres que, en tots dos casos, han acabat just a temps. Ara, des de les noves aules ens expliquen com aborden el nou curs escolar i, sobretot, quina és la línia educativa que volen desenvolupar en aquests centres.

El CEIP Camins, per fi una casa definitiva!

La Núria Marín és la directora del CEIP Camins. Aquest centre ja fa més de tres anys que es va crear, però tot just ara estrenen les que seran les seves instal·lacions definitives, situades al costat del cementiri de Corró d’Avall. I és que durant dos anys, l’escola Camins, o com se l’anomenava originàriament el CEIP les Franqueses, va estar situada a l’interior de l’Escola Guerau de Liost, aprofitant que aquest centre encara comptava amb diverses aules buides. L’any passat, però, l’escola ja es va traslladar a uns mòduls prefabricats i enguany estrena l’edifici que els acollirà definitivament.

De fet, les obres encara no s’han acabat. El dia 14 de setembre, just a temps per a l’inici del curs, es va lliurar la primera fase de l’edifici que inclou les aules d’educació infantil (P3, P4 i P5),1r i 2n, juntament amb quatre aules de reforç i petits grups i l’aula de psicomotricitat. No serà, però, fins per Nadal quan es completarà tot l’edifici.

I és que Camins és encara una escola “a mig gas”. De moment només acull els cursos de P3, P4, P5 i primer, però cada any s’anirà ampliant un nou curs. L’escola és de dues línies i està prevista per a un total de 450 alumnes (de P3 fins a sisè).

La nova instal·lació del CEIP Camins va obrir les seves portes el dia 15, i la Núria encara ens ho explica emocionada: “L’equip de mestres vam voler que els nens es fessin seu l’espai des del primer dia i que fossin ells mateixos els que decidissin com volien que fos l’escola. Així doncs, el primer dia tots els grups -excepte els de P3-, van trobar una escola per muntar. Es van trobar les taules, les cadires, les prestatgeries,… en un racó per tal que fossin ells els que decidissin com volien les seves aules.”

Tot plegat, força coherent amb el projecte educatiu del centre: “El projecte del centre posa la mirada cap al nen, respectant-lo i partint d’ell per tot el que es faci des de l’escola. El nen és el protagonista del seu aprenentatge i és ell qui decideix què fem, tot i que òbviament hi ha un criteri al darrera per part de l’adult. Dins del projecte de l’escola hi ha una altra vessant que també creiem molt important: les arts (la música, la dansa, la plàstica,…) i donem oportunitat als nens per servir-se de totes aquestes arts per poder construir tot el seu aprenentatge.”

L’IES El Til·ler, finalment un institut a Corró d’Avall

La història de l’institut El Til·ler és encara més intensa. Durant tot l’estiu els paletes han treballat frenèticament al solar de la cantonada del carrer Joan Maragall amb la carretera de Ribes per poder tenir enllestit el nou edifici. Encara queden alguns detalls per acabar, com la instal·lació del telèfon, però, segons l’Eduard Navarro, director del centre, això no ha impedit que el curs s’iniciés amb normalitat. De fet, diu que “el fet de començar en un edifici com aquest, que està molt ben pensat, facilita molt la feina. Això és com un hotel de cinc estrelles”.

Una altra qüestió que ha fet més senzilla la tasca de l’equip docent en aquests primers dies ha estat el fet que, de moment, a l’institut només s’hi imparteix primer i segon d’ESO. En total, 115 alumnes i 12 professors. Està previst, però, que a poc a poc el nombre d’alumnes vagi augmentant. L’any vinent a l’institut ja s’hi cursarà 3r ESO i el següent tota la secundària. En total està previst que pugui acollir fins a 360 alumnes d’ESO i 140 de batxillerat.

Una qüestió que pot ser polèmica és com es repartiran els alumnes entre els dos instituts del municipi. Enguany totes les famílies han pogut triar el centre que han preferit, perquè la demanda ha quedat repartida. Ara bé, si en el futur hi ha algun curs d’un dels dos centres que queda ple, això pot fer que hi hagi alumnes de Corró d’Avall que s’hagin de desplaçar a Bellavista o a l’inversa.

En tot cas, l’Eduard posa molt d’èmfasi en la col·laboració que s’ha establert des de bon principi entre l’Institut Lauro de Bellavista i el Til·ler de Corró d’Avall: “Amb l’IES Lauro treballem conjuntament i volem mantenir aquest model”, ens diu.

L’IES El Til·ler tot just comença i ha hagut de definir quin serà el seu projecte educatiu, que han volgut basar en quatre grans blocs de treball: el patrimoni, el treball cooperatiu, la solidaritat i el medi ambient. “Volem treballar el patrimoni des de l’institut, fent que els nois i noies estiguin molt a prop de tot el seu entorn més proper. També tenim en el nostre projecte el treball transversal en solidaritat i escola verda. I a nivell pedagògic, hem iniciat un treball cooperatiu que engloba totes les àrees. El mes de gener i juny farem unes jornades de treball a l’aula basades en la solidaritat i el medi ambient.”

Tot plegat una veritable feinada. I en aquestes setmanes, no només ha calgut organitzar les classes; sinó que també s’ha hagut de muntar el servei el menjador, fer les eleccions al Consell Escolar i triar un nom per al centre. En efecte, el nom de l’institut fou triat per referèndum el passat 5 d’octubre entre un total de 8 propostes presentades per diverses persones del municipi. “El Til·ler”, el nom escollit, recorda l’arbre que presidia la plaça on s’ha edificat l’institut.

L’altre dia caminava pel carrer i semblava que fes eslàlom. I no perquè fes fred o estigués glaçat, no. Havia d’esquivar les “deixalles orgàniques” que molts dels amics dels animals que hi ha en aquest poble deixen al seu pas. O al pas de les seves mascotes. Sembla mentida que a dia d’avui encara hi hagi gent que no reculli les cacones dels seus gossets. I no només això, sinó que n’hi ha que fins i tot permeten que entrin en els jardins particulars que hi ha a les entrades de les cases a fer les seves cosetes, com si allà no hi fes nosa. Doncs sí, senyors i senyores amics dels animals domèstics, la merda és merda tant al carrer com a un jardí, públic o privat. Si volen tenir un animal, siguin responsables i cívics i recullin els seus excrements. O potser els agradaria trobar-se una tifa a la porta de casa seva?

Anna López

Tornar de vacances sempre és dur… tornar a les Franqueses sempre és dur al setembre. Però si a la tornada t’esperen una munió de mosquits tigre, han desaparegut els arbres que donaven ombra a casa teva, tot és un núvol de pols i obres, la piscina et tanca abans d’hora i qui t’oferia ioga tot l’any ha desaparegut, la tornada és dura de veritat.

A la carretera de Ribes, des del juny estan fent obres, per si no us n’havíeu adonat… han aixecat tot el que hi havia, ho remouen tot i, pels que vivim a tocar de Granollers, tot tornarà a quedar més o menys igual. Això és assumible pels veïns de la zona i s’està donant feina a gent que l’havia perdut. Fins i tot s’accepta el soroll i la pols a ple estiu amb la tancada de finestres conseqüent. El que no esperàvem és que el fet de remoure terres i clavegueres ens portés uns nous habitants a la zona. Uns veïns molt petits, però molt molestos…els mosquits tigre que ens han omplert a tots de picades doloroses i ens han generat certa paranoia insecticida.

El que és menys acceptable és la tallada d’arbres que tota una vorera, precisament la nostra, ha viscut. S’han tallat sense previ avís mitja dotzena d’arbres que portaven més de 20 anys donant ombra al carrer, i habitatge a molts ocells. Han estat substituïts per forats i pals de la llum. Quina llàstima i quina ment tan privilegiada la d’aquell que va tenir tan brillant idea.

Si intentaves fugir per una estona de la calor, dels mosquits i del soroll de les obres podies anar a la piscina municipal, refrescant i agradable com sempre… però quina va ser la meva sorpresa al veure que tancava el dia 31 d’agost en contra de tota lògica meteorològica i del calendari escolar. Es feia difícil viure en aquest poble… quina enyorança de la platja!

Només em quedava l’esperança d’iniciar l’únic espai de relaxació que tenim a prop… les classes de ioga. Em vaig acostar, amb moltes dificultats, esquivant esvorancs, engabiat i per sobre de fustes… a la Plaça de can Font.

I no! L’empresa que gestionava el centre i les classes de ioga de les que gaudia havia estat rellevada i les classes de ioga esborrades temporalment del mapa… però que estava passant? És una conjura dels Déus per a què tot sortís malament al setembre? O és que les Franqueses és un poble on cada vegada costa més viure amb tranquil·litat? No ho sé, simplement us puc dir que aquest setembre se’m va fer una mica més dur tornar a la rutina per tota aquesta sèrie de dificultats afegides a la ja dura tornada a la normalitat post- vacacional… i, molt em temo, que hi ha algú molt a prop nostre que no hi pensa en fer més fàcil la tornada dels seus veïns… què hi farem: resignació i mosquits tigre.

INGREDIENTS
4 cuixetes de pollastre desossades
300 g de carn picada de porc i vedella
300 g pebrots
300 g cebes
300 g carbassó
300 g albergínia
400 g tomàquets madurs
2 grans d’all, una fulla de llorer
200 cc. de vi blanc
8 llesquetes de pa de motlle
Oli, sal i pebre

PREPARACIÓ
Salpebrar les cuixes i farcir-les amb la carn picada, prèviament salpebrada. Cosir-les o lligar-les. Posar-les a la cassola en oli calent i deixar-les daurar; reservar.
En el mateix oli, posar-hi la ceba tallada a làmines, remenar i afegir-hi el pebrot tallat a tires petites. Deixar coure a foc lent fins que quedi confitat. Afegir-hi l’all picat i tot seguit el vi; deixar reduir. Posar-hi el tomàquet ratllat i la fulla de llorer i deixar coure a foc molt lent. Si és necessari s’hi pot afegir aigua.
En una paella a part, coure l’albergínia i el carbassó tallats a daus. Quan estigui cuit, afegir-ho a la samfaina juntament amb les cuixes. Deixar coure fins que les cuixes estiguin a punt.
Tallar el pa de motlle a triangles i torrar-lo. Posar-los al plat.

En Joaquim Monleón amb 85 anys, tres fills i en sinèrgia amb la Maria Pagès, és un home amb tremp, treballador, curiós i inquiet; amb afany de mirar al futur i de tirar endavant amb aquella fermesa contreta pel caràcter del còctel de la intel·ligència, l’empenta, la disciplina, la serenor i la senzillesa. Aquestes aptituds l’han portat a l’èxit i a realitzar-se en camps molt diferenciats.

Com va ser la seva infantesa?

Va ser una mala infantesa, perquè era dislèxic i esquerrà. La forma d’educar era el xarop de bastó, i a més jo no entenia com n’eren d’absurds els humans que feien la b i la d iguals i la p i la q iguals. Llavors vam passar la guerra i totes les seves problemàtiques.

On va viure?

Sóc nat a Sarrià. El meu pare tenia una agència de publicitat, però amb la guerra li van col·lectivitzar l’empresa i pràcticament es va quedar amb una mà al davant i l’altra al darrere. Fou aleshores quan va comprar una llibreria i ens vam traslladar al carrer Provença.

Com i de què va començar a treballar?

Vaig començar a estudiar medicina; estudiava, però també tenia molta apetència a guanyar diners. Feia anestèsies, ajudava a les intervencions, vaig comprar-me una bicicleta de segona mà per anar a donar injeccions per a una mútua, vaig estar a traumatologia, cirurgia i a psiquiatria treballant en el dispensari del Dr. Santiago Montserrat, on fèiem psicoanàlisi i hipnotisme. Diuen que si hi ha una apetència d’una especialitat és perquè tens una necessitat d’allò, però no és el cas d’aquest doctor. I com que la psiquiatria cura, però amb dificultats, em vaig desencantar perquè ja guanyava diners a uns laboratoris farmacèutics. Així doncs, vaig deixar la medicina. També hi va influir la visió que hi havia de l’entrada de l’assegurança de malaltia. Després em vaig casar amb la Maria. Al cap d’un parell d’anys, com que les coses no anaven bé, ens vam establir pel nostre compte, però vam haver d’estrènyer-nos el cinturó.

En què consistia aquesta emancipació?

Ens dedicàvem a productes químics i subministràvem la primera matèria, en grans quantitats, a la indústria farmacèutica. Ens vam emancipar amb 50.000 pessetes, un Seat 600 i dues criatures, però lluitant plegats. A més, comptàvem amb un noi que portava la comptabilitat, i amb una màquina d’escriure, d’espais compensats, que donava un toc diferent. Teníem l’aspiració de ser grans i vam procurar per la formació, amb la convicció que aniríem creixent. Només estàvem pendents de la família i la feina. Ara ens dediquem a la indústria farmacèutica, veterinària, alimentació i química en general.

Però, no deuria ser fàcil…

Vaig deixar de fumar, abandonar la fotografia… De la feina anava cap a casa i em dedicava a coses per estar a l’entorn de la família. Feia escultura amb fang, cursets, i em vaig fer tècnic en electrònica per correspondència, i del club de màrqueting. No quedàvem mai satisfets, sempre consideràvem que podíem fer més.

En quant als fills, al mitjà, a qui li agradava molt l’electrònica, li vam muntar la casa Monleón -al carrer Balmes 177-. Quan sortíem de la feina, anàvem amb la Maria, agafats de bracet cap a la botiga, on ajudàvem a acabar la jornada. Ara mateix, és un dels millors establiments d’alta fidelitat. La meva filla és llicenciada en psicologia i l’altre fill, és advocat i treballa al nostre negoci de productes químics.

Quines aptituds ha de tenir un empresari?

Creure en el que farà i en ell mateix, no dubtar. El llibre El Secret transmet precisament això: ho has de desitjar, intentar aconseguir-ho per tots els medis i preparar-te. Creure que ho aconseguiràs és el primer; sense ser roda-soques, i la sort, és clar.

Una altra virtut: si no hi entens, sigues sincer i digues-ho o fes preguntes perquè t’assessorin.

En quant als diners, s’ha de seguir el principi de les 3 G: saber guanyar-los, saber guardar-los i saber gastar-los. Abans de pesseta en pesseta anaves fent…

Quan van venir a les Franqueses?

L’any 1946 els pares de la Maria ja s’hi van establir. Nosaltres veníem sovint a finals de setmana i quan ens vam jubilar, als 70 anys, hi vam venir a viure, és a dir, des dels 90.

Com s’ha involucrat al municipi?

Aquí estem molt bé i molt tranquils. Quedem una mica apartats i de certes coses no ens n’assabentem, però hem ajudat, entre d’altres, a fer possible la realitat de la Fundació de la Residència de les Franqueses del Vallès per a la gent gran, ubicada al costat del Centre de dia del nostre municipi…

Com veu el futur de les Franqueses?

Té força mancances, la línea telefònica, per exemple, que no arriba a tothom i encara menys la connexió a Internet.

Estem en un període de transició, no hi ha diners, els diners s’escapen per un costat i per l’altre. Sortosament ara s’han fet les escoles, el primer que hi ha d’haver al poble. Perquè és molt important transmetre a la infància, a través de l’educació, què és conviure en societat i com seria conviure volent fer una sardana ballant amb alegria, volent fer una cosa positiva. Però el problema és que quan un fa una cosa ben feta entra l’altre (polític) i desfà el que s’ha fet, i així… jo aixeco bandera blanca.

Té confiança en la política?

Mai he volgut ser partidari de res, ni religiosament ni política. Sempre et trobaràs coses millors i pitjors; però un lloc com l’Ajuntament, on no es puguin entendre i on ningú cedeixi, on no hi hagi convivència entre gent que ha estat escollida pel poble i que s’hagin de veure separats d’aquesta manera… on és vist això?

Què en pensa del passeig de la carretera de Ribes?

Aquest passeig és una cosa molt maca, però inicialment es va plantejar amb les voreres ben amples; què passarà ara, amb aquelles voreres tan estretes, quan les criatures surtin de l’escola jugant a pilota? El més lògic seria fer les voreres més amples que, entre altres coses, propiciaria el comerç.

I en relació al centre de biomassa?

Amb el centre de biomassa es pot fer energia. Si es porta a terme bé, val la pena. Els nostres boscos estan ruïnosos, amb perill d’incendis i els permisos per netejar-los són farragosos, i les ajudes una misèria. No seria lògic contractar gent a l’atur per netejar boscos? Si hi hagués un centre de biomassa això ho gestionarien ells, en podrien fer carburants… les possibilitats són enormes. A França són rentables, però no estan situats dins un nucli urbà.

Com es manté actiu dia a dia?

A les 7 ens llevem i anem a dormir a un quart de dotze. Al matí faig gimnàstica durant una hora. Esmorzo fruita i te verd. Si és estiu ens banyem una mica i, sinó, llegim, consultem Internet, faig electrònica, anglès, escultura amb pedra…

Ara, tornaré a fer un treball d’investigació que vaig iniciar fa uns anys i que una revista francesa va publicar; es tracta de la resposta de les plantes a les emocions humanes. Estem enamorats dels arbres; quan tens un problema te’n vas a un arbre i l’abraces i sents una formigueig, una sensació positiva…. Ho recomano.

També estic rellegint La intel·ligència emocional d’en Coleman. Quan llegeixo subratllo primer la idea de la pàgina i, a més, les pàgines importants les puntejo a dalt. Si vull rellegir-lo d’una manera simplista busco els punts de dalt, però si vull gaudir més, llegeixo allò subratllat saltant-me la palla que ja vaig llegir en el seu moment.

Ha fet escultura, sobretot amb ferro, algunes de les quals podem trobar pel nostre municipi. D’on sorgeix la seva part artista?

Ha sortit. Em vaig proposar fer 2.000 dibuixos i a partir del 2.000 ja vaig saber dibuixar. He tingut traça perquè m’hi he posat. Després ho passo a l’ordinador, passo els dibuixos al Corel Draw i a partir d’aquí ja puc fer les figures, primer a mida petita i després l’escultura.

Es decanta per la faceta d’empresari o per la d’escultor?

Possiblement, per tenir una satisfacció, la d’escultor. Per tenir les angúnies de jove, et diria la feina.

Us he de dir que acabar aquest llibre m’ha omplert de satisfacció. Us confesso que no em creia capaç de llegir-me una novel·la sobre la història austrohongaresa i encara menys que m’enganxés com ho ha fet. I és que en el fons no deixa de ser una història de persones, la d’Adrienne Miloth, en Bálint Abády i en Lászlo Gyeróffy. Los días contados és una crònica de l’època que s’allunya de dates i gestes èpiques, en canvi fa servir la veu de tres persones que ens permeten fer un viatge en el temps i viure aquells dies en primera persona.

Us transcric un fragment de l’excel·lent pròleg que acompanya la novel·la, escrit per la Mercedes Monmany.

“Con una alta dosis de ironía y con la melancolía propia de los que contemplan con lucidez el fin de una época y de los que embriagados de alegría y fiesta incesante la vieron escurrirse como brillantes y eternos granos de arena entre sus torpes dedos, el gran escritor, político y aristócrata húngaro Miklós Bánffy, notario o escriba de una clase decadente que se asomaba sin saberlo a su propio abismo, describirá a la aristocracia húngara entre la que había crecido con el solo fin, probablemente, de un día salvar su alma de la quema y dejar testimonio de ello…”

M’apropio d’aquestes paraules per descriure aquesta novel·la de tall clàssic que forma part de la Trilogia Transsilvana. Mentre la llegia les comparacions amb El guepard de Lampedusa eren constants. Festes i vida plaent que arriba als últims dies. Vides fàcils que veuen com arriba el final com a conseqüència de la inestabilitat política. Grans esdeveniments que van marcar la història d’Europa narrades per tres veus. En Bálint, un comte que acaba de tornar d’una missió diplomàtica per prendre el seu escó, l’Adrienne i en Lászlo Gyeróffy, un prometedor artista. I així, m’he trobat passejant pels castells, anant de cacera, vivint amors secrets… però també he conegut la lamentable situació de les minories i algunes barbaritats que van posar els fonaments dels futurs conflictes i genocidis…

La literatura no deixa de sorprendre’m i regalar-me bons moments, i em fa adonar que en el nostre recorregut literari podem anar apujant el llistó de les nostres lectures i, aleshores, la satisfacció és immensa.

Publicada per Libros del Asteroide.

Fe Fernández i Villaret

Llibretera

www.lespolsada.cat