Que caigui la pluja estem esperant,
i aquell dia van davallar del cel
cruels bombes d’uns avions volant,
farcits d’un odi brutal en desgel.
Les aigües tornarien als rius,
pocs dies després, pactat el final:
temps de desesperació pels vius
i regust amarg en el flux vital.
Recorrem certs indrets de la memòria
buscant les explicacions als fets,
sense entendre aquest meandre d’història
que emanà tot d’enveges i retrets.
Ara descobrim en els infausts llocs
una font d’empenta i d’esperança,
allunyada d’aquells militars jocs,
per convertir el dolor en bella dansa.
Manel Mateo.
(En record del gener de 1939