M’acompanyeu a can Rof o a can Rof Pujol Alabau?

Som al Camí Antic de Vic, just davant de la cruïlla del camí del Molí que ve de l’Ajuntament de les Franqueses i creua la via del tren (pont del Molí). De veïns propers tenim can Pere Oller o Materials Rodosa, la cooperativa Agrària Vallès i més enllà, can Pelat Vell, can Perrot, can Diego, el Niu i cal Fuster Gordi. A ponent tenim la penya de can Rof i a sota hi ha el riu Congost. Encara que sembli que ja som al terme de Corró d’Avall, encara som a Llerona. 

Vallicrosa i Maynou, Joan J. Santa Maria de Llerona: Un poble amb arrels. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1990. (Cavall Bernat; 18), p. 90.

Avui parlem amb Josep Lluís Pujol Mosteo, en record del mas can Rof, una de les cases més antigues del poble, on va venir a viure quan es va casar amb Maria Alabau Monells. Quan li pregunto com es van conèixer em diu:  «Un any, per Santa Maria, vaig anar a El Casal de Llerona i…» Aquelles coses que passen!   

La Maria ja vivia en aquesta casa amb la seva mare i una germana. N’eren masovers.  

«Els sogres, Joaquim Alabau Guri, de can Quico del pla de Llerona, i Margarida Monells Prat, de can Picotí de Corró d’Amunt, havien estat masovers de can Riera Marsà, quan en aquella zona encara no hi havia els militars, i quan van haver de marxar-ne, van venir a can Rof.» El Josep Lluís m’explica que els propietaris de la casa, família de can Colom, van decidir partir la casa i viure en una petita part, la que toca a llevant. Aquesta part va passar més tard a la família Pujal, oncles de can Colom. Actualment hi viuen nous propietaris (família Torrents Andols). La resta de la casa, amb cara a ponent, és on vivien els masovers, la família Alabau Pujol, fins que van comprar casa i part de terreny, ja que abans que hi hagués aquest camí de doble direcció per a cotxes, hi havia hagut un camí tan estret que només hi passava un carro i els camps de can Rof arribaven fins al Sindicat o cooperativa i fins a l’actual pont que travessa la riera. El temps passa tan de pressa, que gairebé no ens podem ni imaginar que tot fossin camps i el camí fos tan estret. 

Quan li pregunto pel nom de la casa, em diu que no sap si algun Rof de can Perrot hi devia haver viscut. El cas és que tot i que ara són dos habitatges amb propietaris diferents, les dues cases es continuen dient can Rof. 

Vallicrosa i Maynou, Joan J. «L’església de St. Vicenç i la necròpolis de can Rof». Garbuix número 46, octubre de 2000

En Josep Lluís em diu que part de la casa deu tenir uns set-cents o vuit-cents anys, si no en té més, segons li havia dit mossèn Joan Vallicrosa, i que el mossèn li havia explicat que anteriorment s’havia dit El Mujal. 

En el llibre  *Santa Maria de Llerona: Un poble amb arrels, del mateix Joan J. Vallicrosa i Maynou, es diu: «La casa que té més probabilitats de ser l’antic Mujal és can Rof. » […] «En el cens de 1717 ja no figura el nom Mujal. Figura, en canvi, can Rof.» […]  

Sembla que la casa va estar abandonada un temps i que va patir diverses reformes, per les diferents parts que es veuen a la façana. La teulada potser es va ensorrar i es va restaurar, perquè hi té una data de 1882. La casa sembla que podria haver tingut balcó. S’han conservat dues finestres molt antigues, una lateral al sud i una altra de finestral gòtic damunt de la volta d’arc de la porta d’entrada que es fa mirar, amb una espitllera que segurament servia de defensa. Hi figura el número 58. «Això era el “quartel” 58», diu en Josep Lluís. També hi ha dos rellotges de sol. 

Potser hi va haver un altre habitatge al costat de ponent o era una antiga construcció, per unes parets molt gruixudes que encara es conserven. Es veu que hi havia hagut dues barres de fusta  que feien de balda en el que podrien haver estat portes. 

«Quan jo vaig arribar, el terra interior de la casa encara era de fang. D’escombrar-ho, s’hi feien sots. Vam enrajolar-lo i vam treure una llosa que hi havia a l’entrada i que ara tenim al jardí. Segons diuen podia ser una llosa d’una tomba, perquè abans hi havia costum d’enterrar la família a casa mateix, però no ho sabem, perquè si fos així hauria de ser a molta fondària. També vam trobar una peça de marbre que mossèn Joan Vallicrosa va dir que s’assembla a la pica baptismal que hi ha a l’església de Santa Maria de Llerona.» 

La casa segur que ens pot explicar molta història, ja que al camp mateix es va trobar una necròpoli*** que diuen que podria ser de l’època medieval. Podia haver estat un cementiri de l’antic Camí Ral? No ho sabem pas, perquè quan es van excavar les restes** es van traslladar al Museu de Granollers i reculen molt enllà. 

«Troballes arqueològiques a les Franqueses». Garbuix número 41, juliol de 1999

En Josep Lluís diu que també van trobar el que podria haver estat una sitja i una pedra de moldre. La casa havia tingut forn de pa i un pou, que s’han conservat. També havia tingut quadres per a vaques i un cavall.  

«Llevat de reformes per condicionar la casa: lavabo en comptes de comuna, sales en comptes de quadres, cuina més moderna…, s’ha conservat tot tal com era.»  

Hi ha dues voltes dignes de foto a la sala de la planta baixa. Tota la casa és un museu del temps! 

En Josep Lluís ha estat i és una persona molt activa. Ell és nascut a la Garriga. Ens explica que va fundar amb més companys el Centre Excursionista de la Garriga i la marxa Viladrau – la Garriga. També ens diu que quan es va casar, mossèn Joan Vallicrosa ja el va venir a buscar perquè s’involucrés en les activitats d’El Casal. Amb més gent van fundar l’Associació de Veïns de Llerona, de la qual en va sortir la publicació El Fiterol. També va ser el primer president del Consell del Poble de Llerona i va ser dotze anys regidor a l’Ajuntament en diversos departaments. Em parla amb passió de la muntanya, que ja practica des de ben petit. M’explica que quan tenia vuit anys es va apuntar a una caminada de la Garriga a Puiggraciós, Montmany i de retorn a la Garriga, i que quan va acabar estava tan cansat que va dir que no hi tornaria mai més, però després li va venir aquell cuquet i ja ho veieu! Enyora molt la Maria, la seva dona, que malauradament el va deixar, perquè la muntanya els agradava a tots dos. Amb la Maria van tenir dos fills, en Josep i en Jordi, que ja l’han fet avi, tot i que cap dels fills viu a Llerona. 

«Can Rof (can Mujal)». Garbuix número 59, desembre de 2003

Quan li pregunto pels records, em parla de la riera: «Recordo que abans les rierades tant baixaven per la penya com per la carretera o la que és ara la Via d’Europa fins que es va canalitzar i va quedar més o menys plana. Ara l’aigua baixa sempre pel mig.» 

Quan li pregunto com definiria Llerona em diu: «Un poble pagès, que si anéssim tots a la una ja seríem independents.» 

Ens queden molts interrogants sense resposta, perquè, com diu en Josep Lluís: «És una llàstima que no tinguem papers de la casa», però totes les troballes, aquestes parets, aquesta portalada i aquestes finestres ens reculen fins a anys enrere i ens fan de testimonis de temps antics, com alguns dels arbres que envolten la casa, com la figuera, per exemple. En record de can Mujal, can Rof, can Rof (can Mujal)****, can Rof Pujol Alabau, una de les cases més antigues de la parròquia de Llerona, just al terme de Corró d’Avall, gràcies per haver-nos fet de memòria del temps i per molts anys! 

 

Montserrat Pocurull Roca