Els records del no viscut

Aquests dies de Sant Joan hem fet una petita escapada a Almeria. Feia cinc anys que no tornava al petit poble, a l’aldea, al ”cortijá” origen de la branca paterna de la meva família. Allà he passat molts estius de la meva infància i adolescència i tenia moltes ganes de compartir records, racons, olors, sons, flora i fauna amb els meus fills.

En aquell petit poble del llevant d’Almeria, entre el camp i la mar, cada estiu em retrobava amb els meus avis, pares, tiets, cosins, coneguts, veïns… I aquesta part humana dels records és la que ofereix més matisos i la que més costa de recuperar. Es recorden fets, alguna conversa, alguna anècdota… records bonics però fràgils. I és per això que vull explicar-vos el que m’ha passat en aquesta fugaç escapada.

Vaig conèixer en Pepe, un veí proper de 93 anys. Estava bé de salut, i sobretot de memòria, i això és garantia d’anècdotes. En Pepe era amic del meu avi José, que va morir fa 6 anys; en Pepe no ho sabia. I aleshores vam tenir una conversa a l’ombra d’una morera. Una conversa que em va traslladar 75 anys enrere, en aquelles dures i màgiques terres. Em va explicar anècdotes del meu avi, del seu caràcter joiós. Em va explicar que feien lluites a prop del riu i que anaven a empaitar senglars. Em va explicar que se’n van anar a treballar a Alemanya, ja que la pobresa no els deixava viure.

Aquella conversa va ser el regal més gran que m’han fet recentment. Anècdotes desconegudes del meu avi. Conèixer el meu avi una mica més a través dels ulls i records d’una altra meravellosa persona. Una persona que em va explicar altres històries, com la del franquesí que té un restaurant de peix a la costa, perquè el Dr. Velayos li va dir que era el millor que podia fer per lluitar contra el seu problema d’asma.

Els llocs no els fan només els arbres, la terra o el cel, sinó les persones amb qui els compartim.

 

Lletraferit