M’acompanyeu a can Martí Ferrer? 

Avui ens acompanyen en Francisco Alabau Girbau i el Xavier Alabau Bou per fer-nos de memòria de can Martí Ferrer. Som a can Quico. El Francisco és cosí amb el Francesc de can Quico i el Xavier és el fill petit de  can Quico. Em trobo el Francisco assegut al pedrís. Ell diu que totes les cases en tenen, de pedrís, com a can Martí Ferrer, però jo li asseguro que ja queden poques cases amb pedrís al davant per seure-hi.    

Per anar a can Martí Ferrer heu d’agafar el camí de Can Riambau per can Congost, agafar la dreta per les naus de Can Roqueries i ja hi sereu. Té de veïns can Bosch, can Gallifa, can Bou i can Roqueries. D’on surt el nom de la casa? En Francisco ens explica que “segons diu la llegenda, fa molt de temps, hi va viure un home que feia de ferrer i que es deia Martí”. D’aquí el nom de la casa. Vingui d’on vingui, ja hi van viure els avis del Francisco, els pares i ell mateix. Hi ha una rajola que diu que s’hi va fer una reforma l’any 1927, però sembla que la casa ve de molt lluny. 

L’avi de can Quico, Francisco Alabau Castells, es va casar amb Maria Gurí Bertran i van tenir quatre nois i una noia. Un dels nois, en Vicenç Alabau Gurí, es va casar amb la Rosa Girbau Coromines de l’Ametlla. Estem parlant dels pares del Francisco. L’avi va donar can Martí Ferrer al fill Vicenç. 

Quan parlem d’en Vicenç, en Xavier, fill del Francesc de can Quico, recorda el gran humor que tenia en Vicenç i és que ell, de ben petit, li agradava molt travessar els camps i amb un tres i no res ser a casa del Francisco. Diu que li donava regalèssia. “Encara n’hi deu haver alguna planta”, diu en Francisco. La regalèssia torna a sortir sempre. “I que dolça era”, diu en Xavier. “Res a veure amb la que podies comprar”. 

En Francisco va néixer l’any 1935, just abans d’esclatar la guerra. L’any 1936, el pare va anar al front i la mare i ell van anar a viure a cal Liro, al carrer, davant de ca l’Elvira, amb la família Els Floristes. Sembla que amb l’edat que tenia no hauria de recordar res, però té molt present com passaven els camions plens de soldats pel carrer. S’hi van estar fins que va acabar la guerra. Sí que diu que a can Congost hi va caure una bomba, però a can Martí Ferrer les bombes van caure al mig del camp. Quan va haver acabat la guerra van tornar a casa. 

La casa tenia un pati i els porxos per a les eines i al bestiar, al costat. Tenia una entrada i una cuina amb una llar de foc grossa a la cantonada. A l’hivern recorda que la mare hi havia cuinat amb la perola i els clemàstecs fins que van tenir una cuina econòmica. Sap que s’hi havia fet pa, en el forn que hi havia a la cuina, però ells no n’havien fet mai. El pa, l’anaven a buscar al forn del carrer de dalt Riba de LleronaEs pot dir que feien vida a la cuina. A dalt hi havia cinc habitacions i un bany. Com que quan hi vivia amb els pares només necessitaven tres habitacions, una servia per tenir-hi el gra. Ara està reformant la casa, perquè diu que “l’ha de posar més moderna”.  

En Francisco diu que la canalla de la seva edat anava a l’escola fins als 14 anys i ja es posava a treballar al camp. Eren altres temps! Ell va anar a l’escola de l’actual Consell de Poble i després va anar a ca l’Ànima, on el Josep Parera els feia de mestre particular. Recorda els dictats  i quan sortien anava a jugar. També havien pescat peixos a la riera, que després els tornaven a tirar a l’aigua i, sobretot, recorda els gorgs que hi havia per banyar-se al riu. El millor? El de sota can Santadigna. Un cop va haver fet 14 anys, a casa a ajudar al pare: amb el cavall a llaurar o a sembrar. També tenien quatre vaques, quatre porcs, conills, quatre gallines, i el dijous, a Granollers a vendre: primer amb el carro, després amb el cotxe de línia del Santadigna de la Garriga, que parava a la gasolinera de Llerona, i més endavant amb el cotxe. La llet, la recollia un camió dels Fontserè cap a les sis, a la carretera, davant de can Congost. També acostumaven a tenir un xic d’horta amb quatre tomàquets, cebes, faves, pebrots o albergínies. Quan regaven amb l’aigua del riu, els tocava reg els dimarts, unes tres hores, si hi havia aigua, és clar.  

En Francisco diu que sempre li ha agradat jugar a pilota. Ja de petits jugaven a l’era de ca l’Ànima, com tota la canalla de la seva edat. Encara ara és aficionat i no es perd cap partit del Barça. El seu ídol, en Messi, ens diu. Ja el seu pare, en Vicenç, havia estat soci del futbol de Granollers quan encara no n’hi havia a Llerona i s’emportava al Francisco assegut al quadre de la bicicleta per anar a veure els partits de futbol. I és que abans, no hi havia cotxes i pràcticament baixaven sols. 

La mare del Francisco ens diu que era molt treballadora i no només cuinava, sinó que també segava amb el volant amb el pare i cada dijous anava a vendre al Rengle, al mercat de Granollers. Ell l’acompanyava a portar els cistells. 

“Abans només cosien les dones, em diu. Jo només vaig cosir quan feia la mili a Lleida”. 

Quan li pregunto si cuina em diu que sí. Abans cuinava la mare, però he après a fer de tot quan els pares no hi han sigut i jo he viscut sol: escudella, mongetes, cigrons, arròs… Sobre la marxa, em diu. Primer només sabia fregir mongetes o fer alguna truita. Ara el que calgui, si hi ha teca. 

Quan li pregunto què li agrada de Llerona em diu que aquí “vivim tranquils i estem fora de les grans ciutats”. Si li pregunto si li agrada fer de pagès em diu que sí, que ja neixes pagès, que ja t’hi has acostumat. Ell ha fet de pagès des dels 14 anys fins als 65. Sí que em diu que al Pla la joventut no vol fer de pagès i que és llàstima que moltes cases ja hagin quedat tancades. 

Jo li pregunto si li hauria agradat fer alguna altra cosa o viatjar i anar en algun altre lloc. En Francisco, amb la seva gorra, em diu que no li cal anar enlloc perquè “amb la televisió veig tot el món”. 

Ara diu que està reformant la casa, però que segurament passarà a algú de la família. Això sí, continuarà sent can Martí Ferrer. Gràcies, Francisco i Xavier per fer-nos de memòria d’una casa amb un nom tan singular, i de la vostra família. Per molts anys! 

 

Montserrat Pocurull Roca 

 

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *