Tres representants del sector agrari comparteixen la seva visió sobre la situació del camp.
Durant els darrers mesos les demandes del sector agrícola i ramader han copat els titulars dels mitjans de comunicació. A través de sorolloses protestes arreu del país han aconseguit que les autoritats, però també l’opinió pública, prestin atenció a les condicions en què treballen totes aquestes persones que s’intenten guanyar la vida al camp. A les Franqueses, malgrat la pressió urbanística, el sector primari hi continua tenint una importància cabdal. Per això Garbuix va compartir una tarda amb tres dels seus representants més actius, els quals ens van relatar les dificultats amb les que s’enfronten en el seu dia a dia.
“Ens va sortir de l’ànima… Ja n’hi ha prou!”. Aquest és el sentiment de bona part dels pagesos i ramaders que van participar de les manifestacions que fa poques setmanes van ocupar els titulars de tots els mitjans de comunicació. Qui pronuncia aquesta frase és la Rosa Pruna, ramadera de Llerona que ha dedicat tota la seva vida a lluitar pels drets del sector agrari del nostre país. Hem quedat per fer un cafè conjuntament amb en Pere Garriga i la Míriam Cassà. Pertanyen a una altra generació, però comparteixen un mateix sentiment d’indignació davant de dècades del que consideren abandonament i polítiques errònies per part de les diferents administracions. Tots tres ens expliquen quins són els factors que han conduït a l’esclat de la “revolta pagesa”.
“La sequera, el quadern digital, i la burocràcia van ser els principals detonants de la protesta”, ens diuen. L’excés de paperassa al que s’han d’afrontar els pagesos és una de les principals queixes que ha ressonat al llarg d’aquests dies. Tràmits feixucs i repetitius acompanyats d’un excés de zel per part de l’administració semblen ofegar els responsables de moltes de les explotacions. “Quan parlem de la burocràcia ens referim a què hi ha moltes coses que cal fer-les dues o tres vegades”, ens diu Cassà. “I sobretot no te’n deixis cap, ni t’equivoquis en un número del total!”. “Però és que a Catalunya, a més, som més papistes que el Papa”, ens diu Pruna. “Complir les lleis està bé, però a França o a Itàlia no són pas tan estrictes. Aquí ens hem passat tres pobles!”. En paraules de Cassà, sembla “que volen que la petita explotació familiar de tota la vida plegui, i que només quedin les grans granges”.
El pla del Govern contra la sequera tampoc no ha convençut el sector. Ben al contrari. Consideren que la Conselleria d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural es va equivocar quan va aprovar les mesures que afectaven el camp. “Amb la sequera els pagesos ens hem sentit desprotegits i hem perdut molts diners”. Una manca de sensibilitat que consideren que està vinculada a una falta de coneixement de la realitat agrària del país.
El paper de la Unió Europea
Una altra qüestió que ha generat molt debat al llarg dels darrers mesos són les restriccions en la utilització de productes fitosanitaris establertes per la Unió Europea. Uns productes, que, tanmateix, sí que s’admeten quan es tracta d’aliments importats de tercers estats amb unes regulacions ecològiques molt més permissives: “Entren mercaderies d’altres països amb productes que aquí estan prohibits i no passa res. Fins ara hi ha hagut un tracte preferencial cap als productes estrangers i ara encara es volia limitar més”, explica Garriga. “Estem enfonsant l’economia d’aquí per afavorir unes empreses que provoquen un gran impacte ambiental, i que paguen una misèria als seus treballadors”.
Tot plegat, a més, genera el dubte de si Europa serà capaç de garantir la seva autosuficiència alimentària en el futur. Després de dècades en què les autoritats no paraven d’assenyalar la necessitat de reduir la producció de determinats aliments, davant dels suposats excedents de productes com la llet o els cereals que es generaven al vell continent, ara no sembla que aquesta política ens asseguri el nostre propi subministrament. I es clar, dependre de tercers països implica riscos. “Quan aquí es perdi capacitat productiva i en aquests països hi hagi algun conflicte i es redueixi la producció, ens morirem de gana o ens cobraran els aliments a preu d’or”, insisteix Garriga.
Segons Pruna, la política agrària europea, s’ha desvirtuat i ja no respon als objectius amb els quals es va impulsar l’any 1961: “Es va dir que amb aquestes polítiques hi hauria menjar per la ciutadania i rentes dignes per a la pagesia. I ara on són les rendes dignes? Això amb el lliure comerç se n’ha anat en norris.”
I ara, què?
I a nivell local, què es podria fer? Tots tres insisteixen en què cal que els consumidors posin en valor els productes locals. “Aquesta falta d’estima cap al propi producte és una cosa que només succeeix aquí”, diu Pruna. “A França o a altres països, els consumidors són diferents” afegeix Garriga. Per això és de gran importància que les administracions fomentin el consum de productes de proximitat; una cosa que fins ara no ha succeït. “El govern no ha insistit perquè es comprin productes de quilòmetre 0”, diu Cassà. Caldria, remarquen, que en tots els equipaments públics (escoles, residències, etc.) se servissin productes d‘aquí. Perquè, tal i com assenyala Pruna “amb el comerç de proximitat, el preu el poses tu, i aleshores sí que pots viure”.
I és que tots tres ho tenen clar; als consumidors ens prenen el pèl als supermercats. I molt! Ens cobren molt més del que han pagat al pagès. “Però sovint qui s’emporta el benefici no és el supermercat. A vegades, abans no arriba al supermercat, hi ha 5 intermediaris entremig.”
I a partir d’ara què? Tots tres assumeixen que les protestes no s’han acabat, malgrat que ara calgui esperar uns mesos per veure quines demandes són realment ateses i a què passin les diferents eleccions. Unes protestes que, com assenyalen, van ser transversals i espontànies i que van néixer d’un sentiment compartit d’estar “molt cremats”. Estan convençuts que la lluita no s’acaba aquí i que ben aviat els tocarà tornar a sortir al carrer. “Ens volem guanyar la vida dignament i sense cap subvenció!”, comparteixen. Però aquest objectiu, que pot semblar de mínims en qualsevol altre àmbit, s’albira encara com una utopia entre la gent del camp.