A finals de febrer de 2020 en Tino Gómez, veí de Corró d’Avall, va començar a caminar amb l’objectiu de fer la volta al món. En aquesta secció fem un tros de camí al seu costat i compartim les seves vivències i reflexions.
ETAPA 2: PERDONA, NO T’ENTENC
Parlo català i espanyol, el meu anglès és macarrònic i de supervivència. Portuguès, francès, grec, búlgar, albanès, serbi.. ni idea! Però he travessat aquest països i uns quants més aconseguint el que necessito, divertint-me, aprenent i interaccionant amb persones de tot tipus. Quan arribo a un nou país escric en un paper unes quantes frases en l’idioma local i intento memoritzar-les ràpidament, em serveix per trencar la primera barrera i establir connexió amb la gent local; a tots ens encanta que un estranger intenti parlar la nostra llengua! La música també m’ajuda molt, especialment amb els més menuts.
Després, en absència de vocabulari, entra en joc l’apassionant món del llenguatge no verbal, on l’expressió corporal, la mirada, el somriure i la gesticulació prenen un rol determinant per transmetre i esbrinar qualsevol cosa. No és broma, així he tingut “converses” d’hores. I, evidentment, tenim la tecnologia: el traductor és molt útil (pots parlar dues hores amb un coreà sense despentinar-te) i les fotos, vídeos i mapes són recursos encara més potents, un regal del segle XXI.
Deixar enrere la por al ridícul i desterrar els prejudicis és el que em va permetre gestionar les PCR en laboratoris de França i Portugal -crec que ara seria incapaç-, compartir una tarda sencera amb el conserge d’un memorial als caiguts de la guerra a Kosovo, visitar unes bodegues al sud de Sèrbia i després beure el vi que m’havien regalat amb els veïns del poble, creuar de forma poc oficial la frontera de Macedònia o estar un dia sencer en una festa amb 50 albanesos. Ni una sola paraula en anglès, català o espanyol.
Ara bé, hi ha un denominador comú en totes aquestes persones amb qui sense parlar la mateixa llengua he tingut el privilegi de compartir bons moments: són persones curioses i tenen temps. I considero que aquests són factors clau per tal que la comunicació sigui possible.
Si penses que no es pot viatjar sense parlar idiomes, t’equivoques, tot depèn de la teva actitud, de les teves necessitats de comunicació i del que puguis aprendre. A més, sempre podràs trobar algú que truca a un amic que parla una mica d’anglès i mantenir una conversa a tres bandes, o trobar un noi búlgar en un poble de quatre cases al mig del no res que parla perfectament l’espanyol perquè ha treballat recollint fruita a Lleida.