La vida no ‘mola’

Va arribant el Metavers. Aquest món ple de possibilitats i entreteniments virtuals que ens ofereix Mark Zuckerberg de la mà de Meta. Un espai immersiu on podrem treballar, sortir de compres, anar de concerts, viatjar per arreu del món o sopar amb els amics. Tot de manera virtual. Dins d’espais virtuals. Hi ha qui afirma que, d’aquí uns anys, tot allò que no estigui dins del Metavers, senzillament no existirà. 

Personalment, m’impressiona i m’entristeix veure que algunes persones i grans empreses comencen a pagar grans quantitats de diners per comprar dins del Metavers cases i terrenys que no existeixen (en molts casos, per especular directament ). M’entristeix veure com moltes de les grans marques de roba ja comencen a preparar-hi desenes de botigues virtuals perquè hi comprem amb els nostres diners (reals) camises, vestits i pantalons que no existeixen ni existiran. 

Per descomptat, tothom és amo de les seves fantasies, les seves aficions, els seus deliris i els seus contextos socials (reals o virtuals). Però el que més m’entristeix de tot això és el reconeixement implícit que la vida que coneixem, la vida que ens ofereix la natura, la vida dels camps de blat en moviment, del cant dels ocells, del vent a la cara, del so de l’aigua baixant pels rierols, tota aquesta vida ja no ens ‘mola’. En el fons li estem dient a la natura que ha fracassat. Que tot el que ens ha ofert durant segles i tot el que ens segueix oferint, senzillament, no ens interessa. Li estem dient que ens acomiadem d’ella, de la seva bellesa i del seu entorn vital, i que ens creem un univers nou, fictici, més excitant, que segurament ens ‘molarà’ més. 

I el que més em sorprèn i em decep de tot plegat és que tota la gent, tots els estaments culturals i polítics i tots el mitjans de comunicació, ho veuen i en parlen com una evolució natural, lògica. Sembla que tots esperem aquesta terra promesa anomenada Metavers, sense adonar-nos que estem desestimant la vida real que la natura ens ha donat. Sense adonar-nos que, implícitament hem acabat admetent que la vida real no ‘mola’. No ens estimula. No ens interessa massa (o més aviat gens) i que necessitem inventar-nos una vida nova. 

Ka