Les golfes

A dalt de tot del caparró, entre ull i ull, hi tinc les meves golfes. Estan plenes de nines i ninots, de titelles, de cotxes de joguina, d’ossets de drap. I fa molts anys que hi són. Tu també tens les teves golfes a dalt del teu caparró, entre ull i ull. També hi tens nines i ninots antics. També hi tens ossets de drap.

Els humans tendim a creure que els ninots que viuen a les nostres golfes han crescut amb nosaltres, que han madurat com creiem que ho hem fet nosaltres. Però no és així. Tots els éssers animats i inanimats que hi viuen estan com els vam deixar de petits, quan només teníem tres o quatre anyets. S’han quedat així per sempre, en la mateixa posició, amb les mateixes pors, amb els mateixos neguits, amb els mateixos desitjos. No creixeran mai. Els ninots segueixen asseguts a les mateixes cadires, els animalons de drap segueixen tirats per terra, tal com els vam deixar fa dècades. Bruts, plens de pols. Amb la mirada perduda.

De vegades, quan tinc els ulls ben oberts, les golfes s’omplen de llum i els ninots semblen feliços i tranquils. De vegades tinc soneta i acluco una mica els ulls, només una mica. Llavors les golfes es comencen a tenyir de penombra i tots els éssers que hi viuen semblen més inquiets. Quan m’adormo i tanco els ulls del tot una foscor absoluta i tenebrosa envaeix les golfes. De vegades els ninots, els animalons i els cotxes de joguina aprofiten aquell moment ocult i clandestí per fer una festeta sense que jo me n’adoni. En altres ocasions, dins de la foscor només tenen por i tremolen.

De vegades sento com tots ells riuen dins del meu cap, ho passen bé. De vegades m’acaricien les orelles i em freguen la part interior del front. Això és molt relaxant. Altres vegades em volen fer mal, des de dins, i jo em defenso com puc. Quan això passa tinc por, molta por. I només puc respirar fons, una i altra vegada, esperant que ells es cansin de torturar-me i tot torni a estar tranquil.

Molt sovint desitjaria tornar a aquell moment de la infància, seure entre tots els éssers de les golfes i explicar-los des d’una suposada maduresa que tot el que senten no és com ells creuen. Que els trons no fan por ni la foscor és tan tenebrosa. Que quan es queden sols no hi ha cap raó per plorar tant. Que les ombres dels altres no són un perill, només són ombres. I que les teranyines que avui els cobreixen els ulls les podrien apartar si sabessin moure una mà.

Ka

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *