Per què el cucut quan canta diu “No puc, no puc” 

Quan arriba la primavera, també arriba el cucut a les nostres terres. A Catalunya hi arriba de finals de març a l’abril, provinent de l’Àfrica subequatorial on  ha passat l’hivern. Acostuma a viure a la muntanya mitjana, tot i que pot viure en una gran diversitat d’hàbitats, des de les zones litorals fins a l’alta muntanya.  

Nom comú: cat: cucut, cast: cuco, fr: coucou; ang: cuckoo. Nom científic: Cuculus canorus  Família: Cucúlids

El cucut és un ocell de mida mitjana, amb la cua i el cos allargats i unes potes molt curtes. Tot ell és de color gris uniforme excepte la part del ventre, que és de color blanc amb unes línies fosques. S’alimenta principalment d’erugues, essent l’eruga de la processionària del pi una de les seves preferides. 

Un dels trets que més fascina del cucut és el fet que no fa niu sinó que, quan ha de pondre els ous, els posa en els nius d’altres ocells que tenen els ous de color similar als seus, fent d’ocupa en aquests niusA més a més, lou del cucut és el primer en eclosionar i el pollet que en neix fa caure del niu la resta d’ous o pollets que hi ha. La femella del niu anirà alimentant el pollet ocupa fins que al cap d’unes tres setmanes, arribarà a la mida d’adult i deixarà el niu.  

Pel que fa al seu cant, és un to repetitiu que fa “cu-cuuuuu, cu-cuuuu”,  fàcil de reconèixer quan anem als boscos perquè sembla que digui “no puc, no puc”. Diu la llegenda que fa molt i molt de temps, quan els animals encara parlaven, que el cucut tenia una cresta preciosa de plomes de color taronja i negre damunt del seu cap i com que era tan bon ocell, li deixava a tothom que li demana.  

Un dia va venir la puput (Upupa epops) i li va demanar aquesta cresta per anar a la festa que els ocells havien organitzat al bosc, i a la qual el cucut no hi anava. El cucut li va deixar, però amb la condició que a l’endemà de la festa, li havia de tornar. Ai, però, la puput, quan va arribar a la festa… tothom no parava de repetir-li que guapa que estava amb aquella cresta de plomes tan vistosa que portava! I ella, orgullosa i presumida com era de mena, no parava de dir que eren seves.  

Van passar tres dies d’ençà que es va acabar la festa i la puput no tornava les plomes al cucut. Així que el cucut va decidir sortir del seu niu per anar-la a buscar i demanar-li que les hi tornésPerò ocell que trobava, quan li preguntava si havia vist a la puput, aquests li deien que feia dies que no la veien, però que a la festa dels ocells estava tan i tan guapa. I per més que s’esforçava el cucut a dir que les plomes eren seves, ningú se’l creia, i per més que preguntava per la puput, tothom li deia que no l’havien vista.  

És per aquí motiu que, des d’aleshores, el cucut, quan canta, sempre diu: “No puc, no puc, no puc trobar la puput…. no puc, no puc, no puc trobar la puput”. De ben segur que si pareu l’orella aquests dies, quan puguem tornar a passejar pels boscos, sentireu el cucut cantant tristament mentre encara busca la puput.  

Olga Alcaide, biòloga 

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *