M’acompanyeu a can Mau?

S’hi arriba pel camí de can Bosc del Pla, que mena al camí de Can Mau. Can Mau fa de partió entre Llerona i la Garriga. És l’última casa de Llerona. Els veïns, can Grau i can Serrat, pertanyen a la Garriga. El veí més proper de Llerona és can Bosc del Pla.

Avui ens fan de memòria del temps la Rosa Alabau i Gurí i el Francisco Galvany Blanch, a més del Bobby, el Menut, la Linda i el Rocky, quatre peluts que segueixen amb atenció la història de la casa de can Mau.

Quan els pregunto pel nom de can Mau, la Rosa em diu que podria ben ser que hagués rebut el nom de la font de can Mau, que no és gaire lluny. Expliquen que també pot venir del fet de tenir molts gats. I ho diu rient. Al llibre de Santa Maria de Llerona, un poble amb arrels, Joan J. Vallicrosa i Maynou indica que pot derivar del cognom Dalmau (s. XIX). Sigui quin sigui l’origen de la casa, totes les generacions de la família Alabau n’han preservat el nom.

Sembla que hem de recular fins als avis de la Rosa per datar la primera estada de la família a can Mau. L’avi era de can Quico i l’àvia de can Rodoreda: Joaquim Alabau i Rosa Rodoreda. Ells van comprar can Mau, una casa molt petita, que van engrandir de mica en mica. El Cisco diu que tenia unes parets d’aquelles d’abans, molt amples.

Quan busquem dates de la casa, en Cisco diu que a la quadra hi ha una rajola que  diu 1940. Deu ser d’una reforma posterior, perquè la casa inicial ha de tenir més de cent anys.

El pare de la Rosa, Isidoro Alabau Rodoreda, va casar-se amb la Maria Gurí Bufí de can Carreter, que podríem dir que era la modista de Llerona, ja que tothom hi anava a arreglar pantalons, perquè abans s’apedaçaven i la roba se sargia, i van venir a viure a can Mau.

Em fa gràcia saber que baix el Pla tenia modista amb gent treballant-hi i és que abans, eren altres temps!

Ens recorden l’anècdota que quan es van casar els pares de la Rosa, era temps de sega. Van anar a Montserrat de viatge i els van fer tornar de seguida perquè l’avi Joaquim estava desesperat perquè s’havia de segar i faltaven mans. Parlem d’un temps, en què la màquina l’estirava un cavall i homes i dones hi anaven al darrere i feien feixos fins a convertir-los en garba, que lligaven amb el mateix blat i es feia una pila al mig del camp que anomenaven setial, fins que es batia. Posaven unes quantes garbes dretes i unes de planes a sobre, perquè si plovia, només es mullava la de dalt de tot. Més tard, a l’era, es batien i es feia el paller.

I és que l’avi Joaquim era molt treballador. Diuen que no volia televisió, perquè si n’hi havia no s’anava a dormir d’hora i al matí no es desvetllaven i que tampoc havia volgut una taula maca al menjador, perquè, segons ell, si l’haguessin tingut, l’haurien fet menjar a la cuina.

A can Mau hi tenien porcs, vaques, vedells, gallines i cavalls per treballar la terra. Sempre han fet de pagès. Recorden la Festa Major, la matança del porc… Hem de destacar, al costat de l’entrada de la casa, la bassa de Can Mau, una bassa amb rentador molt gran que permet regar les terres i avui dia té peixos si el bernat pescaire no se’ls menja. Abans, diu el Cisco, es regava amb l’aigua de la resclosa de can Pla i es van fer intents per tornar a regar amb aigua de la riera, però aquests intents no van arribar a bon port i quan ja tenien els permisos, la inversió va fer recular més d’un i no es va tirar endavant.

La Rosa va conèixer en Cisco de Palou, de can Balitre, en una festa major de Llerona quan encara hi havia envelat i van venir a viure a Can Mau. Ell va buscar una feina a Can Torrents, més endavant La Perla, i ajudava de pagès els caps de setmana. Es van fer una part nova al costat de la casa dels pares de la Rosa, perquè, ens diu el Cisco, a l’avi li feia il·lusió que vinguessin. Ell diu que si quan era jove hagués estat d’una casa d’empenta, potser s’hauria dedicat a pagès, però no es guanyaven cèntims i per això va buscar feina en una fàbrica. El primer sou que va tenir era de 75 pessetes a la setmana.

La Rosa diu que ella també recorda el seu primer sou per collir avellanes a ca l’Enrani: 25 pessetes per hora. També n’havia collit a can Gómez i a can Santa Digna. Més tard va treballar de dependenta en diferents llocs.

Tant la Rosa com el Cisco, tot i que jubilats, els agrada el camp i la jardineria. La Rosa té can Mau ben engalanat. No ens pot ni comptar quantes flors té: roses, pensaments, conillets, margarides… Diu que no pot anar-ne a buscar perquè sempre en porta més. També ha fet  patates i el Cisco diu que els agrada tenir una mica de tot al camp: faves, pèsols, alls tendres, quatre gallines… A vegades parlen de treure-s’ho tot, però això els dona vida. La gent els ve a buscar ara un enciam, ara faves, quatre ous…, fan la xerrada i uns porten això; altres allò altre…

Quan els pregunto si els agrada viatjar diuen que no perquè s’hi troben molt bé aquí i a més tenen els peluts que no poden pas deixar-los sols.

Quan sortim, m’ensenyen l’era, tots els arbres de mida com a molt alts d’un metre cinquanta i poc més, i una figuera que deu tenir uns cinquanta anys i que fa uns cinc metres d’amplada, és a dir, no ha crescut amunt, sinó que ha crescut horitzontalment. Digne de foto!

Reculo en el temps quan veig eines d’abans: un carro de trabuc i un carro d’escala, i el Cisco em diu que sempre li havia fet il·lusió treure’ls un dia per Sant Antoni. També em fa goig veure una dalladora amb rodes de ferro, una arada de dos cavalls o d’un amb els orellons, un carretó de fusta, una cavadora i una rampinadora de cavall per rampinar l’alfals després d’haver-lo segat. Això sí que fa de memòria del temps!

Quan els pregunto si Llerona ha canviat gaire, ells em diuen que no. Sí que ha canviat el pont de la via, per exemple, que era rodó; el baixador de tren, que ara ha desaparegut, però aquell tros d’allà… És l’únic tros de camí sense asfaltar i sense fanals. Potser perquè estan en el límit termenal i no se sap si és competència de l’Ajuntament de la Garriga o del de les Franqueses. Ho deixem escrit.

Marxo mirant la bassa, els presseguers i allà on diu que hi ha el pou. Miro aquests camps tan ben regats aquest any i can Mau des de lluny. L’alegria que m’han encomanat la Rosa i el Cisco, la seva estimació per la terra i pel fet de viure a Llerona, un lloc, em diuen, on s’hi està tan bé i tan tranquil que no cal moure-se’n.

Gràcies Rosa i Cisco per fer-nos de memòria del temps. Per molts anys!

Montserrat Pocurull Roca

 

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *