Francesca Masclans badia : “Sóc feliç creant.”

Des de la redacció de Garbuix fa temps que ens crida l’atenció el fet de tenir una cantant d’òpera al municipi. Per aquesta edició de la revista hem decidit contactar amb aquesta maratenca d’adopció, des de fa sis anys, per tal conèixer-la millor. Hem descobert una persona multidisciplinar, amb molta formació en diferents vessants artístiques i amb gran ventall d’interessos. I això ens ho reconeix mentre pren una infusió i recorda que un vespre, asseguda a la taula de la cuina amb el seu pare, va optar per cursar la carrera de periodisme. 

Ets cantant, presentadora d’actes internacionals, periodista, locutora de ràdio i televisió, directora d’escena, vocal, coach…Quina professió t’enamora més?

El que més em mou és estar dalt l’escenari, tot i que ho faig menys del que voldria. M’encanta cantar, actuar, fer de locutora, fer lectures poètiques, el cinema… En resum, m’agrada el directe.

I com apareix l’òpera en la teva vida?

Tot just abans d’iniciar la carrera vaig entrar, per atzar, en un cor d’òpera de Sabadell. Feien el circuit d’òpera de Catalunya. De fet, l’única òpera que hi havia en paral·lel a l’oferta del Liceu era la dels Amics de l’Òpera de Sabadell. I me’n vaig enamorar. Havia fet piano de petita i havia anat a molts concerts, perquè al meu pare li encantava la música clàssica.

Durant els anys que vaig estudiar Periodisme també vaig seguir els assajos dels Amics de l’Òpera de Sabadell. Així va ser com els escenaris i els concerts es van convertir en la meva passió.

I en acabar la carrera…

Vaig dir que volia fer cant. Havia començat a estudiar al Liceu, però no vaig trobar cap mestre que m’entusiasmés.

Ets llicenciada en cant per l’Acadèmia Nacional de Música de Sofia. Com va sorgir el fet d’anar-te a formar a Bulgària?

Un director d’orquestra em va recomanar una professora búlgara, la Mati Pinkas. Ella era sefardita (persona amb avantpassats originaris de la península ibèrica, expulsats al segle XV) i parlava espanyol, de tradició oral.

La meva trucada li va fer molta il·lusió, tanta, que va decidir venir ella. Aquell mateix estiu, vam organitzar un curs a Sabadell i ens va captivar. Ella era professora honoris causa de l’Acadèmia Nacional de Música de Sofia. Me n’havien parlat com una persona excepcional i realment ho era.

El contacte amb ella va continuar i quatre membres del grup vam decidir anar a Sofia a cursar la carrera. Bulgària és un país molt petit, però hi ha molts cantants d’òpera. Jo vaig anar a la universitat musical i vaig cursar els tres anys de carrera. Des d’aleshores, porto Sofia al cor.

Què és el pitjor de treballar en el món artístic?

El pitjor és la inseguretat i la precarietat laboral. Cada mes és cada mes. Molts artistes vivim també de classes, que van de setembre a juny, i això requereix que sempre estiguis gestionant coses –el temps, les actuacions, les classes….- i t’hagis de mantenir en alerta. És molt important diversificar i aprofitar al màxim el talent que tens, i alhora aprendre a no planificar massa.

També dirigeixes teatre?

Sí, ara mateix estic treballant en moltes direccions de teatre, fins i tot amb la meva parella, en David. Tenim una aula de teatre musical a la Garriga. Lloguem les aules del casino de la Garriga i hi fem obres amb creació. Fa uns cinc anys que també dirigeixo espectacles d’estudiants.

Ets més actriu o cantant?

Els meus inicis artístics van ser la música i el cant, a part de la dansa. Després vaig començar amb la interpretació. Tots necessitem ser vistos des de fora: necessitem uns ulls externs, algú que ens escolti… i en el cant també passa.

A mi m’agrada escriure, actuar, els textos, la direcció, m’interessa la il·luminació, l’escenografia, el vestuari -m’encanta dissenyar vestuari. Els dos camins –el de l’interpretació i el cant- van molt lligats. En l’òpera, prenc per exemple a la Maria Callas, que a mi em fascinava, ja que dominava aquestes dues vessants. L’òpera també m’interessa molt quan veig una posada en escena treballada. És un gènere meravellós. Ara bé, veure una obra clàssica on no hi ha un treball interpretatiu darrera, em decepciona.

T’agraden les posades en escena actuals, gens clàssiques?

Molt. Si és només per provocar, sense un treball rigorós al darrera, aleshores no. No s’hi val en mentir ni en fer trampa. Actualment hi ha posades en escena molt bones que estan ajudant a salvar l’òpera. Qui fa art ha de pensar i repensar; l’art ha d’innovar.

Com et cuides la veu?

Controlo molt les hores de son, perquè la veu és molt fràgil i és un reflex del teu estat. Ara com ara, em dedico molt a fer classe i això em manté en forma. El fet d’ensenyar t’implica estar en actiu: haver-te de preparar, pensar què s’està fent, què s’hauria de fer… tot i que m’agradaria tenir més temps per cantar.

La Dàmaris Gelabert, a qui vam entrevistar fa unes quantes edicions, ens va dir que “la música ens fa més feliços”. Què en penses?

I tant! Jo col·laboro amb ella des de fa tres anys. Hem dirigit i treballat conjuntament en videoclips i espectacles seus. A més, la meva filla i el meu company participen en el seu espectacle.

Com va sorgir la teva implicació en la política municipal?

L’experiència m’ha agradat molt i la recomano a tothom: tots i totes hauríem de fer política. Jo hi vaig entrar pensant que volia fer les coses bé, deixant de banda els partidismes, reforçant aquelles iniciatives que creia encertades, fos qui fos que les proposés, i sent prou sincera com perquè la ciutadania acceptés les decisions que s’haguessin de prendre. Però el meu dia a dia no em permetia complir amb l’exigència que jo mateixa em fixava. Em va costar deixar-ho, primerament perquè hi havia quatre-centes persones que m’havien votat i, a més, perquè la política m’apassiona, però és una dedicació molt costosa, si la vols fer bé.

I ara, en què estàs treballant?

Fa uns dos mesos que he acabat la gravació d’un capítol de la sèrie “Matar al padre”, de Movistar. La directora, la Mar Coll, és molt bona. Cap al març sortirà.

Al desembre vaig dirigir l’espectacle “M’agrada el Nadal”, de la Dàmaris Gelabert. Es tracta d’un espectacle codirigit amb l’Àlex Martínez, la parella de la Dàmaris, i que vam fer al Teatre Victòria. Darrerament estem fent molts projectes junts.

Per altra banda, faig classes i també estic preparant els guions pels espectacles de fi de curs del teatre musical de la Garriga. També faig classes a l’escola Madó de Vilassar de Mar, i al teatre Timbal –una escola de Barcelona-…

T’agrada veure’t actuar?

Em costa. Només m’agrado quan han passat dos anys. Ser massa crítica és un defecte que tinc.

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *