En Peyu en una entrevista de pas: “La inspiració no existeix, són 8 hores de dedicació al dia”

Lluís Jutglar, més conegut per tots com en Peyu, és actor i humorista. Va visitar-nos el passat  13 de gener per presentar la Festa del camió, en la qual s’acomiadava el camió vell de les escombraries. El coneixem per la seva participació en programes de ràdio, les seves obres teatrals i pels seus espais de l’APM.   

“ La inspiració no existeix, són 8 hores de dedicació al dia”

Coneixies el nostre municipi?

04.12.2014, Barcelona
Peyu. Portada per al llibre “Ole tú”.
foto: Jordi Play

Sí, no fa gaire vaig venir a gravar-hi  “Els catalans fan coses” per l’APM. S’hi presentava un noi que tenia la gran habilitat de fer punyetes, segons el meu criteri és una habilitat de merda, però el noi s’ha posicionat en el rànquing ben amunt, així que enhorabona! I a l’octubre passat vaig representar el meu espectacle “ Planeta i-Neptú” al vostre teatre.

A veure com ho pregunto això… És la teva primera festa de comiat a un camió de les escombraries?

Sí, és la primera i espero que sigui l’última. En el guió que em van passar per preparar-me l’acte hi deia que és un acte que no s’ha fet mai a Catalunya ni a Europa, i jo sempre em plantejo que quan una cosa no s’ha fet mai, o ets un geni o t’estàs equivocant. Espero que sigueu uns genis! Ara en serio, està molt bé acomiadar un camió d’escombraries,  jo de petit sempre havia volgut ser escombriaire, sempre m’han agradat les màquines, excavadores i demés.

Com vas començar en el món de l’humor?

He fet teatre tota la vida, sempre dic que em dedico a l’humor perquè a casa venim del món de la restauració; els cuiners per l’escalfor dels fogons, per l’efecte dels olis bullents i per la tensió del moment d’haver de servir 100 plats, estan mig volats. Així que a casa sempre s’havia viscut un ambient esbojarrat, i a més a més la meva mare no ens deixava anar a dormir fins que el meu pare no arribava de treballar i jo i el meu germà, amb uns 8 anys, ja miràvem “Crónicas marcianas” i tots els late nights del Buenafuente de TV3. Suposo que això va fer que consumís humor des de ben petit.

L’humor és un mitjà que et permet parlar de tot? O encara hi ha tabús?

Jo tampoc sóc partidari d’allò que diuen que es pot fer humor de tot. Jo sóc molt amant de l’humor negre, però no pots fer-lo de segons quines coses, com malaltes o desgràcies, sense saber quin públic t’escolta.

El teu objectiu era entrar al món de l’humor?

Jo volia guanyar-me la vida fent una cosa que m’agradés i això se’m donava bé. La primera feina professional en aquest món va ser a “Al matí i la mare que el va parir”, a Ràdio Flaixbac. Hi vaig entrar substituint en Berto Romero quan ell va marxar a treballar amb el Buenafuente, i  un cop dins del circuit ja és més fàcil moure’t.

L’APM és el programa que t’ha fet més visible?

Sí, i tant. Jo si pogués em dedicaria a fer teatre, però només vindrien la meva tieta i la meva mare a veure’m, així que necessites la tele i la ràdio perquè et donin visibilitat.

L’humor també l’utilitzes com a denúncia?

Moltes vegades és riure per no plorar; davant d’una situació que és desastrosa et planteges fer humor perquè el riure és un mecanisme de defensa i a partir d’aquí pots plantejar-te una reflexió.

Com t’inspires?

La inspiració no existeix, són 8 hores de dedicació al dia sabent que a la tarda has d’entregar una cosa i encara no la tens. És un treball d’artesania i en vas aprenent amb el pas del temps: quantes més hores hi dediques més recursos tens; és com fer de fuster.

 

 

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *