M’acompanyeu a ca la Padra?

Avui ens fan de memòria d el temps Jaume Vila Llonch, en Santi, i la seva germana Mònica. Som a ca la Padra, a Baix el Pla. Hi hem arribat pel camí d’en Dorca, que s’acaba just quan troba el camí de Cabirol, i hem entrat en aquest caminet format per un veïnat inicialment de tres cases: cal Groc (número 1), can Mariano (número 2) i ca la Padra (número 3). Avui can Groc i can Mariano estan deshabitades i just al final del camí de ca la Padra, en el número 5, hi ha una casa, on viu la Mònica. El camí de Cabirol ve del camí de Can Pep, arran de riera. Diuen que abans aquest camí era un camí de carro i, segons expliquen, al principi era només un corriol de pas per a persones.

D’on ve el nom de la casa i quins noms devia haver tingut abans ca la Padra? Segons el llibre Santa Maria de Llerona. Un poble amb arrels, de Joan J. Vallicrosa,* «El 1856 tenim notícia de Pere Llonc i Roca, que fou el sogre d’Antònia Serra i Pascual, que tenia una propietat que havia estat d’Esteve Padra, el qual donà el nom a la casa. Antònia Serra era l’àvia de Jaume Llonc Mateu […]. El 1863 Pere Llonc i Serra comprà un tros del mas Cabirol, que anteriorment s’anomenava can Gurí i abans can Cases. […] Creiem, doncs, que els noms anteriors a Padra eren Cabirol i Cases.» | «Cases de Llerona: segles XVIII, XIX i XX, segle XIX (Donadeu i Baldic-Llong i Roca), segle XX primera meitat, Padra.» Estem davant d’una casa que potser té més de dos-cents anys d’història.

Remenant escriptures de mitjan segle passat, trobem que els besavis d’en Santi i la Mònica es deien Tomàs Llonch Serra (fill d’Antònia Serra Pascual) i Teresa Mateu Donadeu, i que van tenir quatre fills: en Jaume, l’Antonio, la Margarita i la Josefa. L’avi, Jaume Llonch Mateu, es va casar amb Angeleta Garriga Ventura i van tenir cinc fills: en Valerià, en Pere, en Tomàs, la Tereseta i la Maria, i així arribem als pares d’en Santi i la Mònica: Maria Llonch Garriga (de ca la Padra) i Josep Vila Badia (de can Serrat). En Josep era pràcticament veí de ca la Padra, ja que can Serrat era una casa del costat de can Pep, avui can Rastes.

Tot i que el pare era forner a l’Ametlla i que també tenia un xic de bestiar a casa seva, quan es va casar i va venir a viure a ca la Padra va deixar l’ofici i es va fer pagès.

A ca la Padra hi vivien l’avi Jaume, el germà de l’avi: l’Antonio, els pares d’en Santi i la Mònica: Maria Llonch i Josep Vila, l’oncle Valerià i l’oncle Peret. En Santi és el gran, però ell ja no va fer mai de pagès. Ajudava, això sí, però ell va estudiar de mecànic i diu que li hauria agradat ser-ne, però per una assignatura va deixar-ho i va començar a treballar d’ebenista als setze anys i sempre s’ha dedicat als mobles. És clar que també collia patates quan es collien i ha tingut sempre un hortet per al consum propi, però això no és fer de pagès.

Com era la casa?, us direu. En Santi i la Mònica diuen que a part d’alguna capa de pintura i de la teulada, que es va arreglar, la casa és gairebé idèntica a com havia estat sempre. Tenia vuit habitacions, el menjador i la cuina amb una llar de foc. Tenia pou i un safareig. Les quadres estaven al costat de la casa i després hi havia una gran era. El camí de ca la Padra o de Cabirol s’acaba a l’era de la casa, perquè després només hi ha camp i un xic més enllà can Quim Bolet.

A ca la Padra vivien de pagès, llevat de l’oncle Peret, que treballava a la Sati. De bestiar havien tingut porcs, vedells, xais, gallines i ànecs. L’oncle Valerià tenia un cavall. També conreaven cap a can Santa Digna, on la mare els duia el dinar perquè no s’haguessin de moure del tros.

“La mare no parava mai”, diu en Santi. Quan li pregunto si li agradava cuinar, perquè amb tants a casa devia ser ben difícil, ell em diu que sí, que a la mare li agradava cuinar molt i que tot li sortia boníssim: els arrossos, el pollastre, l’ànec… També em diu que li agradaven molt les plantes i les flors, i en tenia moltes.

A l’era, en Santi recorda que hi batien les mongetes del ganxet encara amb forca. Les espolsaven i després venia la tria. Sembla que faci tan temps, d’això!

També recorda que la mare anava a comprar a cal Gregori: que si pasta, que si begudes… Ell ja no recorda la botiga de can Pep, però els pares sí que n’hi havien parlat.

Per la Festa Major recorda la família Gimeno, que venien sovint a Llerona. Diuen que no eren pas parents, però que eren de Barcelona i els agradava venir. Venien a comprar ous i moltes vegades es quedaven a dinar o a dormir, si era Festa Major. M’ensenya una foto de la família amb un auto. Aquí encara no se’n veien!

Quan li pregunto perquè la gent el coneix com a Santi i no pas com a Jaume,  m’explica que el nom ve de l’avi, però com que la mare deia que «Jaume» era un nom per a una persona gran, va començar a dir «Santi» al nen i tothom li va dir «Santi». Ni ell mateix signava «Jaume» fins que es va fer el carnet d’identitat i li van dir que no podia signar com a «Santi».

Quan sortim, m’ensenya el pedrís de davant de la casa. Recorda que aquí venia en Salvador Oliveras, de can Quim, perquè era de l’Espanyol, com el seu oncle Antonio. S’asseien tots dos aquí i feien com dos bàndols amb el pare del Santi i ell mateix, que eren del Barça.

La Mònica també explica que l’oncle Antonio era un herbolari, perquè ho curava tot amb herbes. “Per a qualsevol mal, sempre tenia una herba a punt.”

Quan comencem a mirar fotos, trobem a faltar algú amb trenta o quaranta anys més que nosaltres per poder-nos ajudar a identificar més gent de Llerona, però xalem quan reconeixem algú i aquell algú ens estira el fil.

Si en Santi, que té cinquanta-quatre anys, recorda com la riera va arribar a peu del camí del Cabirol, tot i que avui ens costa de creure, o que el camí de la riera era un camí de carro, imagineu-vos quins records tindria gent més gran de la riera, i potser algú hauria recordat aquest caminoi estret fins a ca la Padra, amb cal Groc i can Mariano…

Celebrem que la Mònica, amb una casa al costat de ca la Padra, i en Santi, a ca la Padra, una casa amb molts anys d’història, perquè s’estimen molt Llerona i els agrada viure aquí, ens hagin fet de memòria del temps, ajudats per les escriptures i per les fotos, on hi trobem a faltar moltes vegades alguna anotació al darrere que ens ajudi a endevinar quin any era. Gràcies per fer-nos de memòria del temps i per molts anys!

Montserrat Pocurull Roca

*Vallicrosa i Maynou, Joan J. Santa Maria de Llerona: Un poble amb arrels. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1990. (Cavall Bernat; 18), p. 102, p.55.

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *