El Club Twirling les Franqueses és una de les entitats més joves del municipi. Tot just fa uns mesos, dues entrenadores i alguns pares van decidir impulsar aquesta nova entitat esportiva. Un club que pretén donar a conèixer un esport que, tot i la seva espectacularitat, encara és molt desconegut a casa nostra. El twirling nasqué a les universitats americanes i té molt en comú amb la gimnàstica rítmica. La diferència, però, rau en què aquí tots els exercicis es fan amb un únic aparell: un bastó. Un plantejament que d’entrada pot semblar simple, però que dona lloc a presentacions d’una complexitat inimaginable.
Són poc més de les cinc de la tarda. Una quinzena de nenes entren al gimnàs de l’Institut El Til·ler. Totes van vestides amb malles i porten el cabell recollit amb un monyo alt. Això del monyo, ens diuen, no és obligatori, però evita accidents. Totes elles porten també un estoig penjant a l’espatlla amb l’objecte que ocuparà la seva atenció durant els propers minuts. Es tracta d’un bastó amb dues boles de cautxú a les puntes. D’entrada, sembla un objecte fàcil de manipular, però no trigarem a adonar-nos que es necessita molta destresa per aconseguir moure’l com ho fan elles.
Aquestes nenes són les primeres integrants del Club Twirling les Franqueses, una entitat que va néixer fa pocs mesos a iniciativa de l’Aida González i l’Alba Merino, i amb l’ajuda de la Judith Berruezo. Elles fa anys que practiquen el twirling i han pres part en les principals competicions internacionals. González s’ha fet en diverses ocasions amb la medalla de bronze dels campionats europeus i va arribar a obtenir la sisena posició al mundial. Ella serà l’encarregada avui d’explicar-nos en què consisteix aquest esport.
Un esport amb origen als Estats Units
“El twirling és un esport que nasqué als Estats Units a mitjans del segle XX” ens diu l’Aida. De fet, el seu nom original era “baton twirling”, literalment “girar el bastó” que ens dona una idea molt aproximada del què consisteix. Aquí, però, cal fer girar el bastó seguint el ritme frenètic de la música i les acrobàcies que fan aquestes noies semblen impossibles.
En poques dècades, el twirling es va estendre més enllà dels Estats Units, en especial al Japó on, segons l’Aida són “els millors amb molta diferència”. A Europa s’ha implantat amb força a França, Itàlia i Holanda i també a casa nostra. A Catalunya a hores d’ara hi ha una trentena de clubs i és a les Terres de l’Ebre on sembla haver tingut més acceptació.
Poc (o res) a veure amb les majorettes
A molts aquest esport ens pot recordar les “majorettes”, comparses de noies que, ben uniformades i amb un bastó a les mans participaven a les desfilades que tenien lloc en motiu de qualsevol celebració popular. El twirling, però, hi té ben pocs punts en comú. No és només que la complexitat dels seus exercicis sigui molt més elevada, sinó que l’esperit és completament diferent. “És un esport que requereix flexibilitat i de manera específica l’habilitat per manipular el bastó. I també exigeix els valors de qualsevol esport: constància, respecte, treball i sacrifici.”
A més, el nivell d’aquest esport ha fet un salt endavant molt substancial al llarg de les darreres dècades. Una evolució que l’ha convertit en un veritable espectacle: “Ha canviat moltíssim. Quan veiem vídeos de fa vint anys, no tenen res a veure amb el nivell actual. Ara tot està molt més evolucionat. Es tira més alt, es fan més acrobàcies i s’incorporen moltes més dificultats”.
Tot plegat fa que sigui aconsellable començar-lo a practicar ben aviat. Al club de moment hi ha 16 nenes. Les meves petites, de només tres anys, ja comencen a moure el bastó, tot i que l’Aida ens confessa que “quan comencen a aprendre de veritat és a partir dels 7 o 8 anys”. I alerta, perquè a diferència del que us podríeu pensar, no és tan sols un esport per a noies. A les competicions oficials hi ha també categories masculines, i cada vegada són més els nois que s’animen a provar-ho.
Competicions arreu del món
A diferència d’altres esports, la pràctica del twirling no comporta haver de participar en una competició cada setmana. Enguany, de fet, només hi haurà sis campionats arreu de Catalunya, a més dels europeus i dels mundials. Una de les principals il·lusions de l’equip d’entrenadores del Club Twirling és que el màxim nombre de nenes puguin prendre part en aquestes competicions internacionals: És una gran experiència per a elles i quan tornen, venen molt motivades, perquè han vist altres atletes i volen arribar a ser com elles”.
És evident, doncs, que és un esport que requereix de la complicitat i la implicació de les famílies. Unes famílies, que han d’estar disposades a finançar els viatges de les seves filles a aquestes competicions. Però és que en el twirling, com en gairebé tots els esports minoritaris, tot es basa en l’altruisme i la motivació personal. Cap de les entrenadores cobra per ensenyar les nenes i sembla clar que és un esport del qual és difícil treure’n rèdits econòmics. Els beneficis, però, són d’una altra mena. Un esport que, segons l’Aida González, aporta “felicitat” a aquelles que el practiquen. Quina recompensa millor se’n podria obtenir?