Mn. Josep Cardús: “A Marata hi ha hagut un canvi d’autoestima, i això dura”

(Entrevista publicada a l’edició número 77 de Garbuix, al juliol de 2008, en ocasió del 50è aniversari de l’arribada a Marata de Mossèn Cardús)

Mn. Josep Cardús i Grau neix a Terrassa el 1930. L’any 1941 entra al seminari de la Conreria i l’11 de juliol del 1954 és ordenat sacerdot. Després d’estar a les parròquies de Sant Pere de Ribes, entre 1954 i 1956, i a Sant Antoni Abat de Vilanova i la Geltrú, des del 12 d’octubre de 1957 és rector de la parròquia de Santa Coloma de Marata. Al principi, dormia a Granollers, però l’any 1958 ja va anar a viure a Marata. Des de fa 22 anys també porta la parròquia de Corró d’Amunt.

Com es va decidir a ser capellà?

Va ser durant la Guerra Civil. Jo deuria tenir 7 o 8 anys. Encara que fos petit recordo el 18 de juliol del 36 i els mesos següents: les esglésies de Terrassa cremades i cremant-se, uns amics de casa varen ser assassinats… De fet, ja coneixíem el cotxe que portava algú per afusellar i les seves maniobres; en deien “el passeig”. Una vegada el vam seguir, a distància com és natural, fins que vam sentir els trets. Es tractava d’un capellà de Sabadell, Mn. Gaietà Clausellas, que estava a les Germanetes dels Pobres. Va ser el 14 d’agost del 36 a tres quarts de 7 del vespre, a la carretera de Sabadell a Matadepera. La parròquia de Sant Julià d’Altura l’estaven cremant, i amb els meus germans i unes nenes de la nostra edat, filles dels masovers de ca l’Argelaguet, hi vam anar. Allí hi havia els milicians i estaven trinxant el retaule i els sants. Com que érem canalla, ens va fer gràcia arreplegar alguna cosa: un braç d’un santcrist, un cap de nen Jesús i tots ens vam endur alguna coseta. Vam marxar cames ajudeu-nos cap a la masia, de dret a la cort, on vam amagar els nostres tresors a la gàbia dels conills.

El meu germà volia ser granger, i en aquestes circumstàncies, jo vaig decidir ser capellà. Acabada la guerra, el pare em va preguntar si encara volia ser capellà i em va dir: “doncs hauràs d’anar al seminari i estudiar-hi com a intern tot i que podràs venir per Nadal, Pasqua i l’estiu”. Amb quasi 11 anys, em va costar d’entendre que havia de marxar de casa, però el 29 de setembre de 1941 entrava al seminari.

Fa 50 anys que és responsable de l’Església de Marata, com ho ha celebrat?

Molt bé, en la intimitat. Sense que hi falti i que en sobri res. De fet, la primera missa que vaig celebrar va ser de la mateixa manera. En aquell moment, quan un capellà deia la seva primera missa, hi anava gent, es rebien regals pels ornaments,… però jo no vaig voler tenir ni un sol regal. Era normal també que a la missa nova es demanés un capellà famós perquè fes el sermó; jo vaig fer-lo amb tota normalitat. Hi havia padrins i jo vaig voler que ho fossin el pare i la mare.

De fet, la meva primera comunió, el 25 de març de 1938, va ser igual, al menjador de casa. Un dia de cada dia al matí, aprofitant que teníem amagat a casa un capellà, clandestinament ho vam celebrar i a la tarda vam anar a col·legi sabent que allò que havíem fet no ho podíem explicar a ningú, que era per nosaltres i ja està. Jo n’estic molt satisfet. La gent no en té prou amb allò que fa, necessita farcir-ho, afegir-hi coses, la majoria de vegades supèrflues o contràries totalment.

Com ha evolucionat Marata amb el pas dels anys? Què ha canviat?

El poble i la gent són diferents. El poble, si fa no fa, està igual que estava. Té la mateixa quantitat de gent i de cases. Hi ha alguna casa nova, però són de fills del poble.

Teníem escola, ara no en tenim i això canvia molt la fesomia d’un poble. Que els nens vagin plegats i caminant cap a l’escola, trobar-se junts, encara que siguin d’edats diferents, és la riquesa del l‘escola rural. És molt enriquidora. Les coses de ciutat, les bones i les dolentes, també arriben, més tard, però també arriben.

Una paraula que abans no es deia i ara es diu molt és “autoestima”. Abans érem de pagès i estàvem en un racó de món, perquè no hi havia cotxe de línia, ni cotxes, ni internet, …  L’ocasió de trobar-se la gent de fora de Marata era el dijous al mercat de Granollers; dijous sí que hi havia cotxe de línia i això passava davant de tot. I quan es sortia d’excursió o pel que fos, si algú feia la pregunta “d’on sou?”, la resposta era “de Granollers”. I el que preguntava deia: “d’on de Granollers? perquè jo conec de Granollers,…”. Aleshores es deia: “ben bé de Granollers no, de les Franqueses”. “Ah! De les Franqueses?” “Bé, ben bé de les Franqueses, en el sentit de Corró d’Avall, no, de Marata”. Quan es deia “Marata”, veient que no es coneixia el poble, el de Marata es posava vermell, potser per un sentit d’inferioritat. Al cap d’un temps, qui es quedava vermell i avergonyit era l’altre, perquè la resposta era: “no saps on és Marata?” Això és important: hi ha hagut un canvi d’autoestima, i penso que això dura. Que la gent estimi el que és, d’on és, el que fa, la seva feina, la família que té, el poble que té, el país on viu… És bàsic sentir-se identificat.

Què destacaria de les seves altres activitats culturals, intel·lectuals,…?

El Centre Ecumènic de Barcelona és molt important per a mi perquè abans del Concili Vaticà II era rara la relació amb protestants. A més a més, ara mateix, sóc vice-president del CAOC (Cercle d’Agermanament Occitano-Català) i arrel d’això tinc molts contactes amb Occitània. He estat tres anys a l’escola occitana d’estiu. Això de l’occità em ve del seminari, gràcies a un professor de literatura catalana.

Però l’occità està bastant pitjor que el català?

Sí, també ha tingut un tracte diferent. Nosaltres hem tingut sort, dins de la desgràcia: ens han oprimit, ens han trepitjat i això provoca la reacció de defensar-se. A ells, els han donat un altre tracte, més terrible: els han avergonyit de ser el que són. Ara em ve al cap que a l’escola occitana d’estiu el meu professor d’occità, mentre feia la carrera de mestre, havia de fer una llengua estrangera, i va triar el castellà. Va venir a Barcelona per perfeccionar-lo, i quan va arribar a Barcelona, va descobrir que entenia a tothom. Així va descobrir l’occità, el valor de la seva llengua, i va deixar estar el castellà per dedicar-se plenament a l’occità.

Les trobades dels dijous “Trobem-nos i parlem-ne” responen a alguna inquietud?

Les conferències dels dijous “Trobem-nos i parlem-ne” van sorgir amb motiu dels 1.100 anys. Hi ha un document del 895 a l’arxiu diocesà de Girona on es parla de Marata. Per celebrar-ho, es va decidir organitzar un conjunt de conferències de temàtica històrica, amb ponents com Ainaud de Lasarte, Pladevall o Dantí. Va anar tan bé que ens vam animar a repetir-ho l’any següent i així anem fent cada any.

Com va sorgir el cicle de concerts que es fan a l’església de Santa Coloma de Marata?

Amb els concerts va passar el mateix. A l’església teníem un orgue petit que havia fabricat en Blancafort de Collbató. Era molt fàcil de transportar amunt i avall; per això va anar a televisió, al Palau de la Música o fins i tot a Granada. Un dia en Blancafort ens va dir: “La Schola Cantorum de la Universitat de Barcelona em demana un orgue i no tinc temps de fer-los-en un com el vostre. Estic fent dos orgues i a mi m’és igual fer-ne un tercer igual, que us canviaria pel que teniu”. I així ho vam fer. Les campanes i els orgues són luxes per a una església. Com que l’orgue no es coneixia, es va decidir fer algun concert donant-lo a conèixer. La gent va venir i va caldre continuar-ho. I així anem fent des de desembre de 1973.

Des de quan i cada quan es fa? Hi ha un públic fidel?

Fem sis concerts a l’any, a les 10 del matí de diumenge (una hora gens habitual). Per cada concert hi ha un programa, dels quals se’n reparteixen fins a 1500. S’envia a qui el sol·licita; no fem gran publicitat. Hi assisteix un públic fidel, que fa que es creï un lligam entre la gent i els artistes. La darrera actuació, per exemple, ha estat d’un guitarrista que viu a Palència i d’una pianista que viu a Àvila. Aprofitant que tenien una actuació a Lleida un dissabte, l’endemà van ser aquí al concert. Mirant les adreces on s’envien els programes, hi ha gent de tot arreu: Figueres, Barcelona, Sabadell,… encara que òbviament hi ha més gent dels voltants de Marata (Granollers, La Garriga, Cardedeu, L’Ametlla,…).

No hi ha cap comissió; hi ha un grup de col·laboradors, al davant dels quals m’hi teniu a mi. En tots aquests anys no hi ha hagut cap problema. I com que els músics i la gent s’hi troben bé, estem condemnats a seguir. Les coses s’han de fer per convicció; no rebem cap subvenció.

També es membre del Consell del poble de Corró d’Amunt, com ho valora?

Al Consell de Poble, l’Ajuntament hi porta les seves coses i les coses que diu el poble tornen cap a l’Ajuntament. Per què hi sóc? Quan es va constituir l’anterior Consell, vaig dir que la parròquia també era una entitat, i després de les eleccions de l’any passat, ho vaig recordar i s’ha tingut en compte.

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *