Avui ens fan de memòria del temps en Josep Vidal Oliveras i la Núria Dols Oliveras, juntament amb la Júlia i el Joan, els seus dos fills. Coincidències de cognoms. Hem vingut pel camí de la Creu, després del barri Dorca. Som a can Quim Bolet, al terme de Llerona amb la Garriga, ja que just la casa del darrere, cal Serrat, ja pertany a la Garriga. De veïns tenen can Mau a l’oest, ca la Padra a l’est i reculant pel camí, can Montañé.
Quan els pregunto d’on ve el nom de la casa, tenim la sort de tenir documentació sobre l’origen, com a mínim, fins al 1866, quan Beatriz Pedrals i Cisternas va comprar la casa a Inés Casas i Samperó (primera propietària de qui tenim constància). Per escriptures, sabem que la casa antigament es deia Manso Cuní, tot i que no sabem explicar d’on ve aquest nom.
Podria ser que en Quim de can Bolet hagués vingut aquí abans com a masover o no sabem ben bé com, perquè en Joaquim de can Bolet era el rebesavi del Josep. Sabem, gràcies a una escriptura, que l’any 1920, la propietària de la casa (Beatriz Pedrals) va vendre la casa al besavi del Josep, Isidre Oliveras, moment en què la casa va passar a ser propietat de la família Oliveras. Pot ser que, en nom del rebesavi Quim (pare de l’Isidre), la casa va passar-se a dir can Quim Bolet, ja que els veïns de l’època parlaven d’en Quim Bolet i suposem que va anar així. El nom de la casa s’ha conservat fins avui dia. Les vivències amb els avis del Josep, Salvador Oliveras (de Llerona) i Paquita Mir (de Ventolà) omplen els records de quan el Josep era petit. La mare, Montserrat Oliveras, va néixer aquí. Es va casar amb en Josep Vidal Cucurull i van tenir tres fills: en Josep, que avui ens explica la història de can Quim Bolet, en Santi i la Núria. La família Vidal Oliveras, però, va anar a viure a can Vidal, al carrer de l’Església de Llerona.
Estem davant una casa centenària, amb un munt d’història viscuda darrere aquestes pedres que han descobert a la façana, sota el guix anterior, i que són tan acollidores. Si ens hi fixem, veurem que la casa havia estat força més petita i baixa, i que el que ara és una finestra, havia estat el portal. El que avui és el menjador, havia estat la quadra del cavall, que també tenia sortida cap al camp, per la part del darrere. Es pujava a dalt per unes escales que sortien de la cuina. La casa tenia el número 20 en una rajola. També en el sostre han trobat un rajol amb data de 1927 i un altre de 1942. Petites pistes de la història.
Sabíeu que cal Nen o can Casanovas (a tocar d’aquesta casa) era una botiga de begudes i que quan es van jubilar van agafar la botiga els avis del Josep? Can Quim Bolet era la botiga de baix el Pla. El Josep recorda com en la part del costat de la casa l’àvia hi venia oli, vi, sifons, Fantes, Coca-cola… En l’altre tros, l’avi hi venia conills. També recorda que tenien porcs i truges. Encara hi ha llibretes de l’avi on ho apuntava tot. També tenien vaques (encara conserven les mesures que feien servir d’aquell temps com els pots de la llet o una romana) i quatre gallines. Vivien de pagès i anar a vendre-ho a Granollers, amb el carro.
Tant en Josep com la Núria, enamorats de Llerona (ella és filla de Samalús, però s’estima igualment Llerona), intenten anar restaurant la casa i conservar tot allò que es pugui. Hi han passat hores picant parets, restaurant portes i finestres, bigues de fusta… El pedrís de l’entrada (ja poques cases tenen pedrís), les rodes del carro, les argolles a les parets, el safareig o el pou… M’ensenyen la porta de l’entrada “Si en deu tenir d’anys” o la taula, que és una d’aquelles fustes tan llargues d’abans amb cavallets, que servien per els convits de la Festa Major, ara amb potes… Cada racó és un descobriment de parets gruixudes, d’un forn de pa anterior, d’una xemeneia que donava tanta vida a la cuina, de corts de bestiar anteriors… Només veure les lloses a l’escala (aquelles d’abans, les vermelles) m’ha fet un goig! “N’hi ha una d’escantonada” diu la Núria, però l’hem deixat tal qual.
Si bé havia estat una casa de pagès, en Josep diu que només té l’hort amb quatre coses, però que ells ja no fan de pagès. La casa té un valor sentimental. Ells gaudeixen vivint aquí a la natura. “A vegades, només sec en aquesta taula d’aquí fora i contemplo, sense mirar res en concret. Això ja em fa feliç”. Amb la casa hi ha el vincle de patrimoni familiar. De petit, ens diu, havia estat més aquí que no pas a casa dels pares, a can Vidal.
Quan li pregunto si recorda alguna anècdota, sí que em diu que en recorda una de l’avi. Diu que quan l’avi agafava dues o tres galetes i li deia “Anem a caminar”, se l’emportava i no anaven més enllà de les dues pedres grosses que hi havia havent passat can Montañé; després l’avi fumava i deia “No diguis res a la iaia” i li donava les galetes. Quan tornaven, la iaia li preguntava “Josep, ha fumat l’avi?”. I ell deia “No”, tot i que tots tres reien per sota el nas, perquè sabien que no era cert.
Tant la Núria com en Josep recorden l’àvia al costat de la llar de foc de la cuina, sempre a punt per fer-los menjar torrades i botifarra. El Josep diu que quan es quedava a dormir, els diumenges al matí la iaia encenia el foc i els feia torrades i xocolata desfeta.
Encara conserven la bassa del darrere, el safareig i el pou del davant. El rec els passa just pel costat. En temps més antics, les dones anaven a rentar als safareigs que encara hi ha abans d’arribar a Cal Nen.
Quan els demano fotos, m’ensenyen una foto aèria i una de 1942. Les corts són gairebé allà mateix. Sí que hi ha un arbre que avui no veiem, però la casa és avui encara més acollidora per les pedres de la façana en comptes de la façana blanca. Preserven cada troballa o cada indici d’un ús anterior: “aquesta barana de l’estable de les vaques l’aprofitarem per posar-la a l’escala”.
Marxem sense saber massa el nom inicial de la casa, però sí quan la casa va agafar el nom de can Quim Bolet. M’ha fet molt de goig veure com en Josep i la Núria estimen la història d’aquestes parets a frec del terme de la Garriga. Per molts anys i gràcies per fer-nos de memòria del temps!
Montserrat Pocurull Roca