La primavera que no va ser

20 de març, el meu aniversari. Em vaig fent gran, com tothom, suposo. Comença la primavera. Ens ho diuen el ocells, el seu cant, l’arribada de les nervioses orenetes. Aquest any no podré sortir a celebrar-lo. Ho farem des de casa i amb vídeo trucades. No hi ha regals, no hi ha espelmes al pastís, sí somriures forçats i molts ànims. L’any que ve el celebrarem segur.

20 d’abril, s’acosta Sant Jordi. Aquest any no hi haurà parades de llibres i roses. No hi haurà parelles fent-se regals, no hi haurà concursos d’escriptura, no hi haurà dracs ni princeses… Aquest virus ens ha robat el millor dia de l’any.

I plou i fa sol. Està sent una primavera de manual. Tot es veu més verd des d’aquesta finestra. Si la primavera és esclat de vida, renaixença… a mi m’està matant no poder-la gaudir.

20 de maig, ja sortim al carrer. Comencem sortint una estona cada dia per fer esport, i els nens, per fer un passeig. La natura està salvatge. On abans hi havia camins i corriols, ara la malesa predomina i ha tapat qualsevol pas de l’home. La natura està preciosa. Verda i fresca. Els ocells s’estranyen de tornar-nos a veure i algun conill no s’espanta i se’ns queda mirant.

20 de juny, l’estiu ens espera. La nit de Sant Joan. La mascareta dóna massa calor quan estàs al carrer i les ulleres s’entelen. Ens costa reconèixer algú i he preguntat dues vegades qui eren vells amics. S’ha acabat el curs escolar i no sabem si podrem anar a la piscina. El mar sí que ens espera. No sabem si hi haurà festes majors, revetlles…Sabem que sí hi haurà por, distanciament social, cansament… Sí sabem el que no hi haurà. Serà un estiu del no sabem, després d’una primavera que no va ser.

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *