Matthew Tree: “Em va impressionar el fet que tanta gent parlava el català amb normalitat”

 

Matthew Tree és bàsicament escriptor, però també traductor i contista. Va visitar-nos el passat 11 de setembre per participar en els actes de commemoració de la Diada. Nascut a Londres el 1958, l’amor el va portar a conèixer el català i a venir a viure a Barcelona el 1984. Des del 1990 que publica en català. Ha escrit més d’una dotzena de llibres, a banda de contes per a tots els reculls del col·lectiu Germans Miranda i col·laboracions en més d’una dotzena de diaris i revistes escrits en català i en anglès. Ha col·laborat en diversos programes de ràdio i televisió durant els últims 20 anys i ha fet recitals dels seus textos en públic arreu dels Països Catalans.

És la primera vegada que vens a les Franqueses del Vallès?

Sí.

Com vas venir a parar a Catalunya?

Per conèixer els sogres.

Com et vas interessar pel català?

Era la llengua habitual de gairebé tota la gent del meu entorn, al poble de la meva dona d’aleshores. Trobava l’actitud de la gent força curiosa, ja que em deien que estarien molt contents si aprengués el català, però afegien que abans de l’any 2000 seria un idioma mort (una idea molt comuna a finals dels 70). En tot cas, em va impressionar el fet que tanta gent el parlava amb normalitat i també començava a descobrir que tenia una literatura extraordinària. El vaig aprendre parlant amb la gent, utilitzant un llibre per a autodidactes anglesos (‘Teach Yourself Catalan’) i més endavant, llegint.

Quines similituds i diferències trobes entre Catalunya i el lloc on vas néixer?

Vaig notar els petits detalls primer: la manera en què la gent interromp els uns als altres mentre conversen; el fet que es toquen mentre ho fan; l’ús de l’oli d’oliva a la cuina… Després vaig començar a fixar-me en certs aspectes força generals, com ara l’interès que molts catalans tenen en la resta del món, el respecte que mostren envers altres idiomes – un respecte que jo no tenia i que ells em van encomanar.

Coses en comú: la capacitat de riure’s d’ells mateixos, per exemple.

Què hi ha de cert en el comentari que l’humor català té a veure amb l’humor anglès?

Com he dit, es pot dir, generalitzant molt, que compartim la capacitat de mofar-nos de nosaltres mateixos.

Des de quan et dediques a escriure? Quantes obres has publicat?

Des dels setze anys. He publicat 11 llibres en català i dos en anglès, sense comptar les traduccions i els reculls de contes amb què he col·laborat.

Com trobes la inspiració per a una nova obra?

Normalment són idees que he tingut des de fa molt de temps i quan arriba el moment de fer-ne quelcom, ho faig.

Escriure és la teva manera d’expressar el que penses d’un tema?

Per a mi, escriure és bàsicament dues coses: trobar el contingut que realment et pertoca a tu i, sobretot, descobrir i aprofitar-se de la teva veu escrita.

Com veus i vius la situació actual a Catalunya?

M’ha sorprès que hagi trigat tant a passar: potser els catalans heu tingut massa paciència barrejada amb massa prudència… La situació actual, la visc amb una mescla d’alegria i preocupació (no voldria que ningú prengués mal). També hi ha moments tan inconscientment còmics com grotescos (gegants il·legalitzats per portar una papereta a la mà; webs tancades i reobertes al cap d’uns minuts; Piolins tapats, alliberats i després retapats…)