M’acompanyeu a can Muntanyer?

Som a Baix el Pla. Hem vingut pel camí de ca l’Enrani i just davant de can Pau Enrani hem agafat el camí que va a can Muntanyer i a can Quim Bolet. Diuen que abans, a peu, es podia arribar fins a can Mau i és que molts d’aquests caminets els ha esborrat el temps.

Avui ens fa de memòria de Llerona la Rosa Codina Capella, en nom de la família i d’una casa que ja s’esmenta en una escriptura de 1838. Encara que no us ho cregueu, està escrita en català.

És veritat que el record d’aquesta casa es conserva en alguna foto i en la memòria, potser, de la gent més gran, però mirarem de recular fins a la besàvia de la Rosa, moment en què sabem que la casa ja pertanyia a la família, tot i que desconeixem d’on ve el motiu de Muntanyer. Al principi ens explica que hi va viure l’avi, l’Aleix Capella Agustí, amb un dels fills. També n’hi deien ca l’Aleix, perquè era el nom de l’avi.

En temps de guerra, sap que la mare, l’Àngela Capella, va anar a servir a Granollers fins que va haver passat i que com que era la gran, va ajudar a casa fins que es va casar amb el Sebastià Codina de Sant Pere de Vilamajor. Un cop casats van anar a viure a Santa Maria de Palautordera, però quan la Rosa tenia un sis anys, els pares i el seu germà Aleix van venir a viure a Llerona, en aquesta casa. La Rosa ens confessa que al principi li va costar molt, perquè vivien en un pis antic al carrer Major i de cop i volta es va trobar a can Muntanyer, sense gairebé cap veí, llevat dels de can Baixeres, can Quim Bolet i can Ruc.

Com era la casa, us preguntareu? Es veu que era petita. Cap allà l’any 1920 es devia fer el primer cos de la casa, amb una entrada més enllà d’on és ara. Ara entraríem per on hi havia la cort del cavall, el Moreno, i el celler amb les botes.

Tenia un menjador cuina, amb fogons de carbó al principi, amb llar de foc i una escala que anava al pis de dalt amb dues habitacions, amb unes finestres molt petites, sense balcó. Com que abans no hi havia bany, tenien la comuna a la part de fora.

Després venien les corts de vaques, les quatre gallines, els conills i algun xai.

Encara que no us ho cregueu, tot i que pel camp hi passa la canalització del gas i l’aigua de Rosanes, aquí, encara no arriba l’aigua potable ni el gas, i tampoc hi ha clavegueram.

La Rosa em diu que recorda el que deia el seu avi que «l’aigua sempre torna per on ha vingut», perquè segons expliquen, la riera, abans, havia passat per l’altra banda. Per això de ca l’Enrani antic n’havien dit ca l’Enrani de la Riera. Si feu una línia recta des de la Garriga… Potser sí i això explicaria que la terra és molt sorrenca…

Cap allà el 1979 volien aixecar parets a la casa, però es van trobar amb unes parets gruixudes de més d’un metre, que no tenien fonaments i poca cosa es va poder conservar. La Rosa recorda unes esquerdes a la casa per on es veia a fora. Sí que ha conservat el sostre de la cuina amb les bigues de fusta, un bufet del menjador que ha restaurat, perquè li agrada molt restaurar mobles antics, i una sopera que té al cim del moble de la cuina i que no s’atreveix a fer servir perquè «ja hi era quan va arribar a la casa». Amb les obres, també van trobar un forn de pedra, i això que diu que al principi, com que la mare no tenia forn, si feia canelons, els portava a la Paquita de can Quim Bolet per enrossir-los.

Can Muntanyer tenia bestiar i horta. El Sebastià, el pare de la Rosa, munyia les vaques de bon matí, perquè cada dia passava el camió a buscar la llet. El pare, tot i que no sabia ni llegir ni escriure, com que el fill li havia preparat els cartrons perquè només hagués de posar els litres, recorda que es copiava els números del calendari i ningú hauria dit que no sabia escriure.

Quan li pregunto a la Rosa si li agrada fer de pagesa o munyir vaques em diu que no. Veig una furgoneta que diu Instal·lacions Pou. La Rosa m’explica que és del seu fill Pere, que ha continuat l’ofici del pare, que malauradament ens va deixar. Com que no van seguir amb la pagesia, algunes de les corts es van convertir en el que avui dia és el  magatzem i l’oficina, perquè el Pere, com va ser-ho el seu pare, és el lampista de Baix el Pla. La Rosa viu amb la seva filla Anna.

Quan enfila els records, em diu que el seu germà va anar a l’escola a can Patusca, però que ella va anar a l’Escola de Llerona. La Rosa és una dona que no s’ha quedat a casa, sinó que ha treballat vint-i-sis anys al sociosanitari de l’Ametlla. Ara diu que és al club de les jubilades.

Quan pregunto on anaven a comprar, em diu que tenien més botigues que no pas ara: anaven a can Pep del Pla; a cal Jaume del carrer; a can Gregori, on venien grana com cigrons i pinso per als animals; a cal Nen, on venien vi, sifons, begudes i oli o a cal Serrat, on venien vi.

És que abans anaven a tot arreu a peu. Fins i tot havien anat al mercat de la Garriga. La Rosa recorda un dia que no havia plogut a Llerona, però es veu que més amunt hi havia tamborinada i just van tenir temps, ella i la mare, de travessar la passera de can Santa Digna, quan van sentir que els de can Parets els cridaven que s’apartessin, perquè tot d’una, van sentir un xivarri tan fort d’aigua que és ben bé que aquell dia no els tocava.

I és que hi ha molts records de coses d’abans.

Per rentar em diu que anaven al rec Gros, just abans de cal Nen. No recorda per què, però hi anaven sempre els dilluns.

Cada diumenge s’havia d’anar a missa i a la tarda anaven al Casal, al cinema. «Si en fèiem de viatges!» I és que encara que sembli que parlem de fa molt temps, a Llerona havíem tingut botigues i cinema.

Quan li pregunto per la riera, la Rosa em diu que abans hi baixava aigua. Tan és així que s’hi banyaven. En línia recta diu que hi havia un gorg i que havien de vigilar un lloc concret, perquè deien que allà l’aigua xuclava. Eren altres temps.

Quan surto, miro la casa, tanco els ulls i intento imaginar-me-la com me l’ha descrit la Rosa i reculo en el temps, quan hi havia el carro i el Moreno, el cavall, i veig aquelles parets tan gruixudes. Gràcies, Rosa i família, per fer-nos memòria d’una casa que a primer cop d’ull no hauríeu dit que té tants anys amagats en algunes d’aquestes pedres. Per molts anys!

Montserrat Pocurull Roca