La lluna vista des de la terra
Les llargues vetllades que donen pas
a diades del gener glacial,
i en aquest tradicional compàs,
hi descobrim un caire sideral.
Cada nit mirant a un i altre costat,
passa de plena a minvant i a creixent,
la lluna, on arribà la humanitat,
ja n’ha fet cinquanta anys d’aquell moment.
Mentre mirem el cel i més enllà,
el planeta es degrada cada dia,
i és difícil creure que es pot salvar
si sovint malgastem tanta energia.
Estem vivint tempestes i glaçades,
núvols grisos que emblanquinen el cel;
ara tots apunten que van maldades
si ataquem l’ozó, que és el nostre vel.
Manel Mateo