El més meravellós de viure en una república prohibida és que no és oficial. I com que no ho és, no surt a la televisió. I com que no surt a la televisió, ni a la ràdio, ni a la premsa, ningú de fora no sap que existeix. Ningú no vota cada quatre anys qui governarà aquesta república. Ni la república té lleis, més enllà de les que tots els ciutadans coneixem. Ni tan sols té forma, més enllà de la que tots els ciutadans li anem donant, dia a dia, any rere any, mentre anem teixint aquesta realitat nostra i nostrada, ancorada en el temps, amb els nostres llacs i les nostres fades, amb els nostres cavallers i els nostres dracs, amb els nostres castells i els nostres fantasmes, tots ells creats a mida de la nostra voluntat.
I seguim teixint, generació rere generació, aquest fascinant entramat d’aventures, mentre les àvies ens segueixen narrant les batalles d’aquell llunyà 1 d’octubre, quan fa molts i molts anys el poble es va alçar contra els monstres i contra totes les ànimes en pena i va aixecar totes les muralles per sempre més. I el so fred de les espases repicant en la lluita encara ressona dempeus davant del relat dels més vells del lloc.
I entre els arbres i la nit, entre la lluna i els boscos, després de tant de temps corre encara la llegenda d’un valent cavaller que es va proclamar ambaixador de la república. Un cavaller de qui ja ningú no en recorda el rostre. Un home llest i poderós que es va amagar dins dels boscos per presidir des de la foscor amb la seva temperància i saviesa. Fa molt de temps que ningú no el veu. Alguns diuen que segueix governant des dels indrets més llunyans i frondosos, on les feres de l’enemic mai no el podran trobar. D’altres diuen que ja és mort fa molt de temps i alguns de més agosarats diuen, fins i tot, que no va existir mai. Qui ho sap?
Els habitants de la república passegem, comprem al mercat, ens movem entre la resta de la gent. Fem com si res. Com si visquéssim en un lloc qualsevol. Dissimularem quan els altres ens mirin, xiularem quan algú sospiti, simularem viure en un país normal, d’aquells que surten a la televisió. Però sempre sabrem que no és així, que vivim en un país de llegenda, en un país apassionadament prohibit.
El més apassionant de tot, és que la república serà sempre nostra. I ells no hi podran accedir mai. Perquè no saben que la república existeix. Perquè no la poden veure. Perquè la seva mesquinesa la fa invisible als seus ulls. I perquè si n’intuïssin l´existència, no sabrien pas com arribar-hi ni com accedir-hi. No saben on hem desat la porta ni qui guarda la clau.
Dins de la república creixeran els nostres fills. La república generarà nous contes, noves cançons, cultura pròpia i alè constant. Les muralles són altes i són fortes. El poble és savi i està alerta. La llegenda és viva i no s’apagarà. El foc crema i seguirà cremant. A la república prohibida no hi ha lloc per a la raó, perquè tot és real, i alhora tot és il·lusió. Estem vivint una vida nova. Una cultura nova.
I ells no ho saben.
Ka