|
|
S’ha obert el període de preinscripcions a les escoles i instituts i, com cada any, tenim sarau. Però enguany les protestes s’han centrat en la manca de places de l’institut de Corró d’Avall, el Til·ler.
Per què es genera aquest problema si tenim un institut acabat d’engegar? Doncs bé, hi ha diferents motius, però bàsicament és la manca de planificació. Aquesta qüestió, que sembla endèmica a les Franqueses, ve donada perquè els governs anteriors, i sobretot el senyor Torné, s’han negat a debatre sobre quin poble volem i cap on hem d’anar.
L’IES el Til·ler només pot admetre fins a 4 línies i en aquests moments en té 2 d’actives. Amb únicament l’escola Joan Sanpera ja es cobreixen les places, i amb la resta d’alumnes d’altres escoles -també veïns de Corró d’Avall-, ja caldria una tercera línia. L’IES Lauro pot encabir tots els alumnes que sobrepassen les dues línies del Til·ler, però com s’entén que s’hagin de fer desplaçaments innecessaris tenint un institut nou de trinca?
Tot això passa perquè a les Franqueses tenim zona única; això vol dir que els CEIPs no tenen assignat un institut en concret. Per tant, tots els alumnes de les Franqueses poden anar a qualsevol dels dos instituts, així ens podrem trobar veïns de Bellavista anant al Til·ler i veïns de Corró d’Avall o Llerona, al Lauro.
Nosaltres entenem que per damunt de la cohesió hi ha d’haver la proximitat al centre escolar. No té sentit desplaçar alumnes d’una banda a l’altra del municipi, i més quan a les Franqueses el transport escolar està en precari.
A més l’any 2016, amb els equipaments actuals, no hi haurà prou places de secundària per a tots els alumnes que surtin de les escoles franquesines. Per això, exigim a tots els representats municipals, que malgrat la situació política en la que estem, siguem capaços de debatre quin municipi volem, si més no, a nivell educatiu; incloent en aquesta taula a tots els sectors implicats (professors, AMPAs, urbanistes, etc.), i així pactar el mapa escolar fins l’any 2025.
Per això ens paguen tots els ciutadans, perquè debatem i arribem a acords.
Salut i ecologia,
Ferran Gontán
Regidor d’Els Verds
ferrangontan@elsverds.org
El nostre ajuntament encara no ha impulsat cap iniciativa concreta per afrontar la situació de crisi econòmica, però no dubta a malbaratar recursos en una gestió erràtica i sense sentit. N’és un clar exemple el Centre Cultural de Corró d’Avall, que fa més d’un any que està aturat i a mig fer.
L’any 2006, el govern de CiU va aprovar-ne el projecte per un import de més de 7.400.000 euros. El senyor Ribalta, en aquell moment a l’oposició, el titllava “d’obra faraònica” i considerava el seu pressupost una “barbaritat”. Des d’ERC vam mostrar la nostra oposició a un equipament sobredimensionat, perquè consideràvem que el seu manteniment seria un llast molt important, i apostàvem per una instal·lació més realista i més ajustada a les necessitats reals dels nostres veïns i veïnes.
El projecte es va iniciar i només es va aturar quan l’actual equip de govern va replantejar-se’l per convertir-lo en un auditori més petit, que no suposés, van dir, una càrrega econòmica desproporcionada. No obstant això, han trigat més d’un any a refer-lo i el suposat estalvi finalment s’ha convertit en un increment de despesa!
Per estalviar, van contractar un arquitecte perquè refés els plànols (amb la inclusió d’una biblioteca) i varen pagar-ne 123.435,6 euros, uns quants més que el projecte inicial (90.000 €). Per estalviar, el passat 4 de març, l’ajuntament autoritzava dues despeses, una per a la biblioteca i l’altra per a la resta de l’edifici, de més de 8.000.000 d’euros. Set milions eren una “barbaritat” i ara se’n gasten més de vuit.
El sobrecost d’aquesta obra “faraònica” és de més de 120.000 euros per la redacció del projecte i de més de 500.000 euros per a la seva construcció. Suposem, però, que dins aquests diners ja s’hi inclouen els que s’han gastat a dia d’avui, o aquests van a banda?
No tenir un horitzó clar, no basar la gestió en l’eficiència, actuar per revenja, no dialogar i governar aïllat acaba portant a situacions kafkianes: tenir una obra un any aturada per reduir-ne el cost i acabar pagant més del que s’havia previst inicialment.
Josep M Jové i Lladó
President de la Secció Local d’ERC a Les Franqueses del Vallès
Aquest hivern s’ha caracteritzat pel fred, element indispensable de l’estació. La notícia, però, és que no hi estem acostumats. Sinó, no s’entendria els clams de la gent quan el termòmetre baixa un parell de graus més de l’habitual o quan el dia és gris i plou… i encara tenim sort que aquest any no hi ha hagut boira, com les que patíem uns anys enrere. Llavors, però, tothom sabia com actuar.
Enguany, tot i estar en la “societat de la informació”, una trista nevada ens ha deixat fora de joc. I no ho dic pels pobles de Girona que han estat una setmana sense llum, sinó pel nostre municipi on no s’han aplicat els protocols de seguretat per evitar situacions de perill. Quan el 8 de març al migdia va començar a nevar, a ningú se li va ocórrer fer cas de les prediccions meteorològiques i interrompre les tasques habituals per evitar mals majors, ni tan sols a les escoles! En el cas del CEIP Joan Sanpera, no es van anul·lar les classes, ni es va avisar a les famílies per recollir abans les criatures, ni es va aplicar el sentit comú a l’hora de la sortida (incloent els pares i mares que tenen por de mullar-se i formaven un tap a l’única sortida practicable de les tres que s’utilitzen normalment).
És hora que tots plegats fem un exercici de bones pràctiques i apliquem el tradicional boca-orella per avisar-nos quan hi hagi incidències. En l’època dels telèfons mòbils, els correus electrònics, etc., no pot ser que no hi hagi un protocol a les escoles mitjançant el qual avisant aquestes a un parell de progenitors de cada classe, aquests comencin una cadena informativa amb la qual en uns minuts tota la resta ja estaria informada. Una roda on tothom té el seu paper actiu i amb la que tots ens evitaríem perills i maldecaps.
Joan Anton Guillem
Ara fa tres anys, per a les persones de les Franqueses a qui ens agrada llegir, va passar un fet molt curiós, insòlit i extremadament valuós: van obrir una llibreria al poble! No ens ho podíem creure, en aquest poble, on el comerç ha estat tradicionalment castigat i quasi rebutjat. Qui s’atrevia a obrir una llibreria? La figura de la Fe (el nom ens evocava certa esperança i no va faltar qui va fer l’acudit oportú “Ja en pot tenir, ja, de fe…li farà molta falta!”), aquella noieta inquieta d’ulls de color blau intens, ben aviat va esdevenir una veritable heroïna. Que valenta! I… Com s’ho farà?
De cop, el poble va adquirir una nova dimensió cultural. Tot eren presentacions de llibres, relats de contes per als més menuts, autors consagrats que començaven a desfilar per la nostra llibreria, homenatges a la Rodoreda, col·laboracions amb les AMPAs, i, per fi arribà, el tan desitjat Club de lectura. Uns quants no ens ho vam rumiar ni un moment , “Apunta’m, Fe”; i d’altres s’hi han anat afegint pel camí.
Ara ja fa un any del nostre club de lectura, el Club de lectura de l’Espolsada, on ens trobem homes i dones de les Franqueses, i molts d’altres pobles (tal és el poder de convocatòria de la Fe), i comentem llibres, expliquem si ens han agradat o no, riem, també plorem i ens emocionem, i sobretot gaudim d’una estona absolutament fascinant i màgica.
Ara s’acosta Sant Jordi i nosaltres, els del Club de lectura de l’Espolsada, volem celebrar aquest dia al costat de la nostra llibreria, perquè és allà on hem trobat moments de gran plaer llegint, discutint, intercanviant opinions, i és allà on volem seguir anant, esperem, durant molt de temps. Per tot això, al llarg de tot el dia s’hi durà a terme un concurs de punts de llibre i entre tots escriurem un llibre gegant, on cadascú hi podrà dir la seva. Us hi esperem, animeu-vos!
Club de lectura de l’Espolsada
En nom de la plataforma Antiincineradora del Congost, donem les gràcies al consistori de les Franqueses del Vallès, perquè malgrat la situació política actual, han estat capaços, amb un exercici de responsabilitat, de posar-se d’acord i presentar al·legacions contra la modificació del Pla General de la Garriga, que permetria instal·lar la planta incineradora.
Així mateix, la Plataforma ha presentat a l’ajuntament de la Garriga, junt amb les al·legacions urbanístiques, informes urbanístics, mediambientals, d’idoneïtat de la planta, d’inundabilitat i mèdics. Aquests informes no deixen espai per a dubtes, ja que queden totalment demostrades les irregularitats de l’expedient i els perjudicis que aquesta comportaria per a la Garriga, les Franqueses i l’Ametlla.
Resum de les conclusions dels informes:
- L’interès públic ha de guiar la planificació urbanística i no es pot afavorir un interès privat i fer-li un planejament a mida.
- Les emissions d’aquesta planta són contaminants i l’acumulació excessiva a l’organisme, podria provocar malalties greus.
- Hi hauria un increment important de trànsit de camions, amb la conseqüent contaminació acústica, de producció de partícules i CO2 .
- Una part important dels terrenys de l’empresa Tamayo és zona inundable.
- S’està ocupant la zona de protecció del riu, on caldrà l’autorització de l’ACA, previ estudi mediambiental.
- S’han guanyat 27.645m² de la llera del riu.
- Les activitats projectades afectarien la zona protegida de la Xarxa Natura 2000.
- En un entorn sostenible, 50Km al voltant, únicament es poden extreure 9.800 tones de biomassa forestal verda, enlloc de les 118.200 tones de biomassa forestal verda que caldrien.
- Aquesta planta, si només crema biomassa forestal, no sembla viable des del punt de vista econòmic.
- La planta incineradora necessita grans quantitats d’aigua tractada, que comportaria aigua de rebuig, altament contaminant, i no s’especifica on s’abocaria.
Esperem que els politics de la Garriga, davant els informes presentats, recuperin el seny i aturin aquest atemptat contra la salut de les persones i del medi ambient.
Glòria Lloreda
Membre de la Plataforma Antiincineradora del Congost
Després d’analitzar la liquidació del pressupost del 2008, hem confirmat les nostres sospites sobre les prioritats dels que governen a les Franqueses, que no són altres que resoldre els assumptes personals i els del seu entorn.
La primera actuació que va fer l’equip de govern va ser apujar el sou de l’alcalde i dels regidors del govern, duplicant les despeses en aquest concepte. Després, va expedir una targeta Visa per a l’alcalde, sense límit de despesa i sense cap control, doncs hem constatat conceptes incorrectes com compres particulars a Ikea i Caprabo, pagaments de benzina del vehicle privat, d’aparcaments, de viatges, d’hotels, de restaurants, d’autopistes… Despeses que pugen una mitjana de 1.000 euros mensuals.
Ha estat sorprenent veure el pagament d’una factura de 2.300 euros a la discoteca Incògnit per les consumicions en una festa amb els treballadors de l’Ajuntament; una trista manera de malgastar els recursos públics que s’haurien de destinar a prestacions per a la ciutadania. Hem confirmat altres temes ja denunciats per CiU com: pagaments de serveis o compres sense l’adjudicació correcta i de personal sense partida, i despeses molt elevades en publicitat i imatge.
De l’anàlisi dels pagaments del primer pressupost del govern sorgit de la moció de censura, en queda palès que la prioritat de l’alcalde ha estat la de resoldre temes com el seu sou, fixant-lo al màxim possible, a més de fer-se una Visa per anar tirant de beta sense que ningú no ho controli. Queda clar que els objectius no han estat assolir millores per a la ciutadania, perquè el que s’ha fet és el que estava planificat i moltes obres i serveis que estaven en funcionament s’han aturat.
La ciutadania de les Franqueses ha de saber com actuen els seus representants polítics. Els diners públics no es poden malgastar. En la gestió pública cal honradesa i voluntat de servei a les persones, no pas ambició de servir-se del càrrec per interessos personals. No es pot deixar en males mans una Visa sense límit, perquè hi ha el perill que deixi l’Ajuntament escurat. Esperem que l’alcalde la torni el més aviat possible.
Francesc Torné i Ventura
Portaveu del Grup Municipal de CiU
 
De mica en mica, el Carnaval de les Franqueses del Vallès atrau més gent i més comparses. Recordem que es tracta de dues rues simultànies que surten des de Corró d’Avall i Bellavista i es troben a la zona esportiva municipal, on es fa el fi de festa. Per això, tot i l’organització del Patronat Municipal de Cultura, Educació, Infància i Joventut, el Patronat Municipal d’Esports també hi col·labora.
Aquest any, el dissabte 13 de febrer va reunir a 11 comparses. Des de Can Ganduxer van sortir, entre altres, les comparses Circ Ganduxety, del Casal Infantil de Corró d’Avall (2ª classificada infantil); L’esmorzar de l’Escola Camins, de l’AMPA Escola Camins (que acabaria sent la guanyadora en la modalitat d’adults) i Orkos, d’uns veïns del poble (3ª classificada en adults). Les comparses vingudes des de Bellavista van ser, entre altres, Grease, de l’AV de Bellavista (2ª classificada en adults); Bob Esponja, de l’AMPA Bellavista-Joan Camps i Giró (guanyadora en la modalitat infantil); i El món i l’univers, del Casal Infantil de Bellavista (3ª classificada en infantil).
La gran festa final de Carnestoltes 2010 va comptar amb l’assistència de Sa Majestat Carnestoltes, un espectacle de foc d’Els Encedraires i una xocolatada. Després, va seguir el lliurament de premis del concurs de comparses, presidit per l’alcalde Esteve Ribalta. El Carnestoltes 2010 a les Franqueses, respectat aquest any per les condicions meteorològiques, fa finalitzar amb un ball de fi de festa.
Avui tenim el goig de trepitjar una casa, m’atreviria a dir, bicentenària, on hi arribem a través del camí mateix que ens hi mena, camí de ca l’Ànima, a baix el pla de Llerona.
Ens rep la Maria Garriga Coll i el seu fill Josep. Quan hi anem, la Maria està a punt de fer vuitanta-nou anys, tot i que no ho diríeu mai perquè els té molt ben posats. El seu aniversari va ser el 20 de gener.
La casa, si pogués parlar, ens explicaria un munt d’història de la seva família, perquè ara amb els néts que viuen just al darrere, són ja sis les generacions que han viscut a ca l’Ànima.
El nom de la casa sempre l’han conegut així, tot i que l’origen no el saben pas. L’avi de la Maria, l’Isidro Garriga Valdés, va comprar aquesta casa cap allà el 1900. Abans havien viscut de masovers a can Villar. Ens diu la Maria, que la casa vella era molt petita, gairebé un porxo amb una entrada i una cuina i prou. En conserva una foto de l’àvia quan era a l’era amb les gallines i que és prou gràfica d’un temps que ja oblidem i que pot parlar més que les nostres paraules.
Amb els avis van venir els fills, set germans, un dels quals era el pare de la Maria. El Josep Garriga Ventura i l’Elvira Coll Gener, pares de la Maria, es van quedar a viure amb els avis un cop casats, fent de pagès. Van tenir dos fills, l’Esteve, que malauradament ens va deixar molt jove i la Maria, que avui ens rep amb una simpatia i una memòria envejables.
La Maria es va casar amb el Jaume Marquès Girbau i van tenir dos fills, en Josep que avui ens acompanya i la Roser, que ens va deixar molt aviat.
En Josep i la Rosa Bonet, la seva dona, però, ja fan lloc per a la cinquena generació de la família de ca l’Ànima, ja que tenen dos fills, la Sílvia i en Josep, i un parell de néts que ens mostren ben orgullosos.
Ca l’Ànima sempre ha estat una casa de pagès amb bestiar de vaques, vedells, cavalls, porcs, conills i gallines, a més de terres, fins que el marit de la Maria, el Jaume, va plegar i el fill Josep, que tot i treballar a fora ajudava a pagès fins que es va morir el pare, va conservar un petit hortet que encara avui li fa goig de portar i va llogar les terres.
La Maria diu que potser fa uns trenta-cinc anys que no va a mercat de Granollers a vendre, però que hi anava cada dijous. Hi venia ous, conills… Ara encara té cinc o sis gallines i una cria de conills per “al gasto”, perquè diu que sempre va bé.
L’any 1955 és quan es va fer la primera reforma de la casa i es va ampliar perquè tingués més habitacions, més sales i dues plantes. El 1995 es van fer les reformes del darrere i l’any 2000 es va acabar d’arreglar. Tenen una foto de quan encara hi havia una alzina centenària i el pou al davant de la casa. Ara l’alzina ja no hi és.
De totes les cases d’abans, ens diuen que només queden com a veïns de tota la vida ca la Gràcia i can Lloreda, que són cases antiquíssimes també. La resta ja són cases més noves: ca la Mercè, can Congost, can Gregori… Just de veí, també havien tingut el barber del poble de baix el pla. Ara el poble s’ha de desplaçar si vol fer-se un tall de cabells…
I és que abans eren altres temps! Es pot dir que totes les cases s’autoabastaven, perquè la terra donava menjar al bestiar i el bestiar a la família. Recorden que en temps de l’àvia de la Maria, a ca l’Ànima hi havia un forn i ella encara hi feia el pa. L’aigua la tenien del pou que ja van trobar fet, tot i que més endavant en van fer un de nou. Es pot dir que tot es tenia a casa.
Si reculem en la memòria de la Maria, quan encara tothom anava els diumenges a peu a missa — ara ja fa un quant temps—, ens diu que hi havia més caliu i més contacte amb la gent, perquè es tornava amb la colla o el veïnat. Els homes, els diumenges a la tarda anaven a fer el toc o a jugar a cartes, primer a can Pep i més tard a can Gregori. Anar a missa era una manera de trobar-se la gent.
I és que abans, era tot tan diferent! Al costat de can Gregori hi havia un rentador per a unes deu dones. Les dones hi anaven a rentar mentre hi feien safareig, i mai millor dit. Fins i tot dones de dalt Riba baixaven a rentar a baix al pla perquè encara que no us ho cregueu, l’aigua del riu era neta i a dalt, cap als anys cinquanta, hi faltava més aigua. El safareig era fet d’obra i l’aigua sempre hi passava corrent i per això es mantenia sempre molt i molt neta. A l’hivern hi portaven aigua calenta per aguantar la fredor.
Cada dilluns, totes les dones agafaven un carretó i el cove de la roba i cap al rentador. N’hi havia més d’un i estaven distribuïts més o menys per a cada grup de cases: a can Guixa, a can Baixeres, a can Colom, del camí de cal Nen fins a ca l’Enrani… No us penseu, també hi trobaven alguna anguila i peixos, de vegades.
El sabó, també era producció pròpia. I és que la necessitat aguditza molt l’enginy que cada dia deixem perdre. Si haguéssiu de fer sabó, necessitaríeu oli brut -perquè no calia agafar-lo bo-, una mica de llard, sosa en la quantitat apropiada, aigua i remenar-ho bé quan bullís al foc. Un cop la massa és feta i freda, cal tallar les peces segons la mida que es vulgui i cap al rec a rentar.
La Maria ja ens diu que d’ençà que tenen rentadora… i és clar, sense el rec, sense la trobada de les dones… es perd també “el safareig de la gent” i s’han anat perdent els safareigs on es rentava la roba.
Sembla que hagi passat molt temps, però la Maria té la sort d’haver viscut tantes coses i amb una claredat i una memòria del temps per treure’s el barret. Maria i Josep, gràcies per fer-nos de memòria de casa vostra i d’un bocinet de Llerona que viu en vosaltres i en aquesta casa, ca l’Ànima. Per molts anys!
Montserrat Pocurull Roca
Toni Argent, veí de les Franqueses, economista i professor de secundària, ha publicat el títol Després de classe. Argent fa 14 anys que treballa en l’àmbit de les classes de reforç extraescolar, i en el seu llibre ha volgut fer un balanç del món de les classes de reforç i de tot allò que envolta el fracàs escolar, analitzant-ne les causes i solucions. També compara el nostre model educatiu amb el d’altres països, com Finlàndia, i fa un toc d’atenció a un dels factors de més importància en l’educació escolar dels infants i joves d’avui: “la llei del mínim esforç”, que segons l’autor, tindrà un paper destacat d’ara en endavant.
Podeu trobar el llibre publicat per l’editorial Malhivern i una entrevista a l’autor al web www. votv.cat.
Aquest any la festivitat de Sant Antoni Abat, patró dels animals i del bestiar, es va celebrat el diumenge 10 de gener, tot just passat Reis. Com s’ha fet aquests darrers anys, els diferents integrants de la passada es van concentrar a la plaça de l’Espolsada. La benedicció d’animals es va fer al carrer Sant Ponç i posteriorment la passada va omplir els carrers de Corró d’Avall. La carreta amb la imatge del sant, que presidia la celebració religiosa a l’interior del temple, es situava al capdavant de la comitiva, a la que seguien animals individuals i carruatges. Tampoc van faltar a la cita altres animals més casolans, com són els gossos, gats, o d’altres de més exòtics. La cercavila va coincidir amb un dels dies més freds d’aquest hivern, però el sol que va lluir va donar vistositat a l’acte.
|
|
