|
|
INGREDIENTS
4 cuixetes de pollastre desossades
300 g de carn picada de porc i vedella
300 g pebrots
300 g cebes
300 g carbassó
300 g albergínia
400 g tomàquets madurs
2 grans d’all, una fulla de llorer
200 cc. de vi blanc
8 llesquetes de pa de motlle
Oli, sal i pebre
PREPARACIÓ
Salpebrar les cuixes i farcir-les amb la carn picada, prèviament salpebrada. Cosir-les o lligar-les. Posar-les a la cassola en oli calent i deixar-les daurar; reservar.
En el mateix oli, posar-hi la ceba tallada a làmines, remenar i afegir-hi el pebrot tallat a tires petites. Deixar coure a foc lent fins que quedi confitat. Afegir-hi l’all picat i tot seguit el vi; deixar reduir. Posar-hi el tomàquet ratllat i la fulla de llorer i deixar coure a foc molt lent. Si és necessari s’hi pot afegir aigua.
En una paella a part, coure l’albergínia i el carbassó tallats a daus. Quan estigui cuit, afegir-ho a la samfaina juntament amb les cuixes. Deixar coure fins que les cuixes estiguin a punt.
Tallar el pa de motlle a triangles i torrar-lo. Posar-los al plat.
En Joaquim Monleón amb 85 anys, tres fills i en sinèrgia amb la Maria Pagès, és un home amb tremp, treballador, curiós i inquiet; amb afany de mirar al futur i de tirar endavant amb aquella fermesa contreta pel caràcter del còctel de la intel·ligència, l’empenta, la disciplina, la serenor i la senzillesa. Aquestes aptituds l’han portat a l’èxit i a realitzar-se en camps molt diferenciats.
Com va ser la seva infantesa?
Va ser una mala infantesa, perquè era dislèxic i esquerrà. La forma d’educar era el xarop de bastó, i a més jo no entenia com n’eren d’absurds els humans que feien la b i la d iguals i la p i la q iguals. Llavors vam passar la guerra i totes les seves problemàtiques.
On va viure?
Sóc nat a Sarrià. El meu pare tenia una agència de publicitat, però amb la guerra li van col·lectivitzar l’empresa i pràcticament es va quedar amb una mà al davant i l’altra al darrere. Fou aleshores quan va comprar una llibreria i ens vam traslladar al carrer Provença.
Com i de què va començar a treballar?
Vaig començar a estudiar medicina; estudiava, però també tenia molta apetència a guanyar diners. Feia anestèsies, ajudava a les intervencions, vaig comprar-me una bicicleta de segona mà per anar a donar injeccions per a una mútua, vaig estar a traumatologia, cirurgia i a psiquiatria treballant en el dispensari del Dr. Santiago Montserrat, on fèiem psicoanàlisi i hipnotisme. Diuen que si hi ha una apetència d’una especialitat és perquè tens una necessitat d’allò, però no és el cas d’aquest doctor. I com que la psiquiatria cura, però amb dificultats, em vaig desencantar perquè ja guanyava diners a uns laboratoris farmacèutics. Així doncs, vaig deixar la medicina. També hi va influir la visió que hi havia de l’entrada de l’assegurança de malaltia. Després em vaig casar amb la Maria. Al cap d’un parell d’anys, com que les coses no anaven bé, ens vam establir pel nostre compte, però vam haver d’estrènyer-nos el cinturó.
En què consistia aquesta emancipació?
Ens dedicàvem a productes químics i subministràvem la primera matèria, en grans quantitats, a la indústria farmacèutica. Ens vam emancipar amb 50.000 pessetes, un Seat 600 i dues criatures, però lluitant plegats. A més, comptàvem amb un noi que portava la comptabilitat, i amb una màquina d’escriure, d’espais compensats, que donava un toc diferent. Teníem l’aspiració de ser grans i vam procurar per la formació, amb la convicció que aniríem creixent. Només estàvem pendents de la família i la feina. Ara ens dediquem a la indústria farmacèutica, veterinària, alimentació i química en general.
Però, no deuria ser fàcil…
Vaig deixar de fumar, abandonar la fotografia… De la feina anava cap a casa i em dedicava a coses per estar a l’entorn de la família. Feia escultura amb fang, cursets, i em vaig fer tècnic en electrònica per correspondència, i del club de màrqueting. No quedàvem mai satisfets, sempre consideràvem que podíem fer més.
En quant als fills, al mitjà, a qui li agradava molt l’electrònica, li vam muntar la casa Monleón -al carrer Balmes 177-. Quan sortíem de la feina, anàvem amb la Maria, agafats de bracet cap a la botiga, on ajudàvem a acabar la jornada. Ara mateix, és un dels millors establiments d’alta fidelitat. La meva filla és llicenciada en psicologia i l’altre fill, és advocat i treballa al nostre negoci de productes químics.
Quines aptituds ha de tenir un empresari?
Creure en el que farà i en ell mateix, no dubtar. El llibre El Secret transmet precisament això: ho has de desitjar, intentar aconseguir-ho per tots els medis i preparar-te. Creure que ho aconseguiràs és el primer; sense ser roda-soques, i la sort, és clar.
Una altra virtut: si no hi entens, sigues sincer i digues-ho o fes preguntes perquè t’assessorin.
En quant als diners, s’ha de seguir el principi de les 3 G: saber guanyar-los, saber guardar-los i saber gastar-los. Abans de pesseta en pesseta anaves fent…
Quan van venir a les Franqueses?
L’any 1946 els pares de la Maria ja s’hi van establir. Nosaltres veníem sovint a finals de setmana i quan ens vam jubilar, als 70 anys, hi vam venir a viure, és a dir, des dels 90.
Com s’ha involucrat al municipi?
Aquí estem molt bé i molt tranquils. Quedem una mica apartats i de certes coses no ens n’assabentem, però hem ajudat, entre d’altres, a fer possible la realitat de la Fundació de la Residència de les Franqueses del Vallès per a la gent gran, ubicada al costat del Centre de dia del nostre municipi…
Com veu el futur de les Franqueses?
Té força mancances, la línea telefònica, per exemple, que no arriba a tothom i encara menys la connexió a Internet.
Estem en un període de transició, no hi ha diners, els diners s’escapen per un costat i per l’altre. Sortosament ara s’han fet les escoles, el primer que hi ha d’haver al poble. Perquè és molt important transmetre a la infància, a través de l’educació, què és conviure en societat i com seria conviure volent fer una sardana ballant amb alegria, volent fer una cosa positiva. Però el problema és que quan un fa una cosa ben feta entra l’altre (polític) i desfà el que s’ha fet, i així… jo aixeco bandera blanca.
Té confiança en la política?
Mai he volgut ser partidari de res, ni religiosament ni política. Sempre et trobaràs coses millors i pitjors; però un lloc com l’Ajuntament, on no es puguin entendre i on ningú cedeixi, on no hi hagi convivència entre gent que ha estat escollida pel poble i que s’hagin de veure separats d’aquesta manera… on és vist això?
Què en pensa del passeig de la carretera de Ribes?
Aquest passeig és una cosa molt maca, però inicialment es va plantejar amb les voreres ben amples; què passarà ara, amb aquelles voreres tan estretes, quan les criatures surtin de l’escola jugant a pilota? El més lògic seria fer les voreres més amples que, entre altres coses, propiciaria el comerç.
I en relació al centre de biomassa?
Amb el centre de biomassa es pot fer energia. Si es porta a terme bé, val la pena. Els nostres boscos estan ruïnosos, amb perill d’incendis i els permisos per netejar-los són farragosos, i les ajudes una misèria. No seria lògic contractar gent a l’atur per netejar boscos? Si hi hagués un centre de biomassa això ho gestionarien ells, en podrien fer carburants… les possibilitats són enormes. A França són rentables, però no estan situats dins un nucli urbà.
Com es manté actiu dia a dia?
A les 7 ens llevem i anem a dormir a un quart de dotze. Al matí faig gimnàstica durant una hora. Esmorzo fruita i te verd. Si és estiu ens banyem una mica i, sinó, llegim, consultem Internet, faig electrònica, anglès, escultura amb pedra…
Ara, tornaré a fer un treball d’investigació que vaig iniciar fa uns anys i que una revista francesa va publicar; es tracta de la resposta de les plantes a les emocions humanes. Estem enamorats dels arbres; quan tens un problema te’n vas a un arbre i l’abraces i sents una formigueig, una sensació positiva…. Ho recomano.
També estic rellegint La intel·ligència emocional d’en Coleman. Quan llegeixo subratllo primer la idea de la pàgina i, a més, les pàgines importants les puntejo a dalt. Si vull rellegir-lo d’una manera simplista busco els punts de dalt, però si vull gaudir més, llegeixo allò subratllat saltant-me la palla que ja vaig llegir en el seu moment.
Ha fet escultura, sobretot amb ferro, algunes de les quals podem trobar pel nostre municipi. D’on sorgeix la seva part artista?
Ha sortit. Em vaig proposar fer 2.000 dibuixos i a partir del 2.000 ja vaig saber dibuixar. He tingut traça perquè m’hi he posat. Després ho passo a l’ordinador, passo els dibuixos al Corel Draw i a partir d’aquí ja puc fer les figures, primer a mida petita i després l’escultura.
Es decanta per la faceta d’empresari o per la d’escultor?
Possiblement, per tenir una satisfacció, la d’escultor. Per tenir les angúnies de jove, et diria la feina.
 Us he de dir que acabar aquest llibre m’ha omplert de satisfacció. Us confesso que no em creia capaç de llegir-me una novel·la sobre la història austrohongaresa i encara menys que m’enganxés com ho ha fet. I és que en el fons no deixa de ser una història de persones, la d’Adrienne Miloth, en Bálint Abády i en Lászlo Gyeróffy. Los días contados és una crònica de l’època que s’allunya de dates i gestes èpiques, en canvi fa servir la veu de tres persones que ens permeten fer un viatge en el temps i viure aquells dies en primera persona.
Us transcric un fragment de l’excel·lent pròleg que acompanya la novel·la, escrit per la Mercedes Monmany.
“Con una alta dosis de ironía y con la melancolía propia de los que contemplan con lucidez el fin de una época y de los que embriagados de alegría y fiesta incesante la vieron escurrirse como brillantes y eternos granos de arena entre sus torpes dedos, el gran escritor, político y aristócrata húngaro Miklós Bánffy, notario o escriba de una clase decadente que se asomaba sin saberlo a su propio abismo, describirá a la aristocracia húngara entre la que había crecido con el solo fin, probablemente, de un día salvar su alma de la quema y dejar testimonio de ello…”
M’apropio d’aquestes paraules per descriure aquesta novel·la de tall clàssic que forma part de la Trilogia Transsilvana. Mentre la llegia les comparacions amb El guepard de Lampedusa eren constants. Festes i vida plaent que arriba als últims dies. Vides fàcils que veuen com arriba el final com a conseqüència de la inestabilitat política. Grans esdeveniments que van marcar la història d’Europa narrades per tres veus. En Bálint, un comte que acaba de tornar d’una missió diplomàtica per prendre el seu escó, l’Adrienne i en Lászlo Gyeróffy, un prometedor artista. I així, m’he trobat passejant pels castells, anant de cacera, vivint amors secrets… però també he conegut la lamentable situació de les minories i algunes barbaritats que van posar els fonaments dels futurs conflictes i genocidis…
La literatura no deixa de sorprendre’m i regalar-me bons moments, i em fa adonar que en el nostre recorregut literari podem anar apujant el llistó de les nostres lectures i, aleshores, la satisfacció és immensa.
Publicada per Libros del Asteroide.
Fe Fernández i Villaret
Llibretera
www.lespolsada.cat
 Per celebrar el 20è aniversari de la revista l’edició d’enguany surt al carrer amb més de 6000 exemplars que seran repartits a les bústies de tot el municipi. Que el disfruteu! En primícia podeu baixar el pdf aquí.
Podeu baixar el pdf del numero 80 fent clic aquí!
La festa major de Llerona ha ocupat a gran part dels veïns d’aquest poble del municipi, sobretot amb el munt d’activitats per a totes les edats que es van programar el cap de setmana de l’11 al 13 de setembre. Un any més, la Comissió de Festes Laurona ha coordinat la seva organització, amb la col·laboració del Consell del Poble de Llerona, l’Ajuntament de les Franqueses i altres entitats.
Les activitats amb més participació són l’acampada, el rastrillo, el concursos de pastissos o el partit de futbol, on els lleronins i lleronines esdevenen els protagonistes.
D’aquests tres dies més intensos, que segueixen al dia 8, pròpiament el dia de festa major a Llerona, el divendres va comptar amb el teatre; el dissabte va tenir el sopar de festa major que va precedir el ball, i el diumenge es va disputar l’Animalada, partit de fangueig on tothom hi pot participar i acabar com un cromo. Com a complement, aquest any es va muntar una pista d’escalèxtric a l’interior del Consell del Poble que feia les delícies dels grans i dels més petits. No hi van faltar tampoc els jocs de cucanya, inflables o competicions de petanca, ping-pong o escacs.
Sé que, per a molts, pot sonar curiós, però en un passat molt proper va existir un món diferent. Un món on la gent deixava les seves bicicletes al carrer, recolzades a qualsevol arbre, sense cap tipus de cadena ni candau, i ningú no les tocava, i on els veïns de l’escala, per poc que es coneguessin, se saludaven somrients a l’encreuar-se. Un lloc on els diners eren, per a molta gent, quelcom que ajudava a tirar endavant i no una obsessió possessiva i malaltissa. Un món on, per norma general, l’abús i l’egoisme eren coses pròpies d’éssers molt aïllats. I a conseqüència de tot això, el preu de totes les coses tendia a un valor just. Un lloc on, sense anar més lluny, el preu d’un modest habitatge representava, en el pitjor dels casos, l’equivalent a 100 mensualitats d’un sou mitjà, i no pas l’equivalent a 300 sous, com passa avui.
Va existir un món on era del tot impensable que el partit polític amb més indicis de presumptes trames delictives resultés el preferit pels electors en les enquestes sobre intenció de vot.
Un estrany món on la cultura era un luxe, una cosa buscada, i la gent pagava per ella i fins i tot presumia de la seva recerca sense caure en l’esnobisme. On els propietaris de les emissores de ràdio compraven els discos que punxarien posteriorment, en funció de criteris de qualitat, en lloc de rebre diners per punxar el que alguna empresa dictés (suborn encobert?). Un món on la publicitat era un bell i creatiu accident del paisatge, en comptes de resultar una llosa asfixiant i omnipresent que eclipsa tots els horitzons.
Un lloc on l’emissió dels programes de televisió tenia una intenció lúdica però també pedagògica, i on mai no es retirava un programa a la tercera emissió per carència d’audiència. I on, per descomptat, en cap d’aquests programes es podia sentir una expressió com “a ti lo que te pasa es que eres una hija de la gran puta”, perquè una frase així hauria estat notícia a la primera plana de tots els diaris, i el director de la cadena televisiva hagués hagut de demanar una disculpa de manera pública, o bé presentar la seva dimissió.
Va existir un món on els mitjans de comunicació no feien ferum a partidisme o, en tot cas, aquesta era bastant discreta. On la vinculació i dependència entre partits polítics i ideologia arrelada era molt més visible que la vinculació entre aquests i l’empresariat.
En les darreres dècades, la nostra societat ha millorat en molts aspectes, sobretot en el terreny de les llibertats: llibertat de pensament, llibertat d’expressió, llibertat sexual… La igualtat entre homes i dones, i la progressiva laïcitat del nostre entorn també han suposat grans avenços en el terreny de les llibertats. Però, tot i així, no sé… De tant en tant, encara somio amb aquell món estrany que vaig veure, amb tantes coses meravelloses, i m’entren ganes de viatjar-hi de nou.
Me’n vaig a dormir, que ja és tard i em dec estar fent gran. Bona nit.
 Vendre, intercanviar o regalar. Qualsevol opció era vàlida per disposar d’una taula i para-sol a la plaça de l’Espolsada. Així va néixer, el dissabte 17 d’octubre, el Mercat dels Encants, nom amb què s’ha anomenat la nova proposta de l’Associació Cívica i Cultural de Corró d’Avall (www.lacivica.com). Amb la presència de 37 paradistes, la plaça va convertir-se en un mercat d’objectes i articles amb la particularitat que els marxants eren els mateixos veïns. En un moment on l’economia domèstica demana “fer punta al llapis” aquesta ha estat una oportunitat per adquirir productes de qualitat i en bon estat a uns preus sense competència. Joguines, llibres, càmeres fotogràfiques, calçat, roba de nens i d’adults, aixetes, articles de cuina, peluixos i moltíssimes coses més estaven a la venda a uns preus, realment, de crisi. Pels mateixos venedors “l’important no era el guany econòmic, sinó la satisfacció de no haver de llençar”. Al llarg de tot el dia l’afluència de públic va ser contínua, tot i que segurament va ser durant el migdia quan hi va haver més gent. Molts dels visitants es queixaven de la poca difusió que es va fer del mercat, encara que segons ens comenta Mercè Callejón, promotora del mercat dins la Cívica, “s’ha fet força propaganda impresa que s’ha distribuït pels comerços, però com a poble hem de trobar un sistema més net, útil i rentable”. No obstant, l’organització valora molt positivament tant l’interès dels veïns per treure i oferir els seus objectes en desús, com la quantitat de curiosos i interessats que ha atret la fira. Tot i que en un principi, la Cívica pretén convocar el Mercat dels Encants anualment, l’èxit d’aquesta edició i la petició de força gent per apuntar-se en properes edicions ha fet que l’organització consideri fer-la més d’un cop a l’any.
Per altra banda, el Mercat dels Encants va servir, també, perquè el grup de fotografia Zoom-les Franqueses (zoomlesfranqueses.blogspot.com) exposés en públic les fotografies finalistes de la primera edició dels concurs “Ensenya’ns el teu estiu en 1 imatge”. A mitja tarda, es va emetre el veredicte de les fotografies guanyadores i es va fer l’entrega dels premis.
Com a rector de la parròquia de Santa Eulàlia de Corró d´Avall, vull fer els següents aclariments sobre la titularitat del Cementiri parroquial de Corró d´Avall (ens referim a l’antic recinte construït per la parròquia el 7 de maig de 1863) i sobre l’administració d’aquest cementiri parroquial, per part de l’Ajuntament de les Franqueses del Vallès.
Hi ha un conveni, que continua essent vigent, entre la Parròquia de Santa Eulàlia i l’Ajuntament de les Franqueses del Vallès signat el tres de maig de 1987 per Mn. Francesc Adell Agustí, rector de la parròquia, i l’alcade de les Franqueses del Vallès en aquell moment, el Sr. Ricard València Schuster.
Les clàusules d’aquest conveni, en referència a la titularitat i administració són les següents: (només vull fer esment de les que corresponen a la propietat i administració)
Primer: La Parròquia de Sta. Eulàlia de Corró d’Avall cedeix, gratuïtament i sense càrregues, l’administració del Cementiri Parroquial a l’Ajuntament de les Franqueses del Vallès.
Segon: El Cementiri queda de propietat de la parròquia, amb tots els seus drets, i conservarà el caràcter sagrat del recinte, al qual no obstant, i mentre sigui administrat per l’Ajuntament, podrà realitza-hi inhumacions de qualsevol persona, sigui quina sigui la confessió religiosa a la que pertanyés en vida.
Tercer: L’Ajuntament de les Franqueses accepta aquesta cessió i s’obliga a portar amb delit l’administració del cementiri en benefici dels seus ciutadans.
Quart: L’Ajuntament de les Franqueses es farà càrrec de la conservació, neteja i quantes reparacions siguin necessàries i procurarà que no s’hi produeixi cap acte que estigui disconforme segons la característica de Cementiri esmentada anteriorment.
Nota: L’impost de manteniment i conservació que cobra l´Ajuntament de 12 euros anuals (any 2009), i també l´import de 43 euros -el seu benefici- per canvi de nom del titular, han de ser en benefici dels seus ciutadans, tal i com diu la clàusula tercera; en aquest cas, en benefici del Cementiri parroquial, administrat pe l´Ajuntament, amb 1.458 nínxols en cinc nivells i quatre sepultures. Fem comptes. La Parròquia no es beneficia econòmicament de res.
Moltes gràcies,
Mn. Josep Gassó i Lécera
Rector de Corró d´Avall
 En Dani Pérez és un dels humoristes més coneguts de tot el país. Sovint se l’ha comparat amb el Pepe Rubianes. I és que, com en Rubianes, el Dani Pérez es dedica fonamentalment a l’art dels monòlegs, a fer riure la gent a partir dels fets que passen dia a dia al nostre voltant. Fa poques setmanes va passar per Corró d’Avall per actuar a la Festa Major i Garbuix va aprofitar per fer-li una entrevista “ de pas”.
Com vas començar en el món dels monòlegs?
Jo sóc administratiu, tot i que he treballat molts anys de comercial. A l’anterior crisi, a l’any 1993, no hi havia feina i, o bé feia com el protagonista de la pel·lícula Tootsie o intentava introduir-me en el món de l’humor, que sempre m’havia agradat. I així vaig començar, primerament a la ràdio, a la Cope-Maresme, fent imitacions de personatges. Després, de mica en mica, vaig continuar amb actuacions en directe a pubs… cap al 1996.
Quin és el primer record que tens de les Franqueses?
La primera vegada que vaig actuar aquí, en un envelat, va ser amb la Maite Carreras i en Xavi Franquesa. Al Vallès sempre he tingut molt bona acollida; és gairebé com sentir-se a casa. Em sembla que a hores d’ara queda poc Vallès on jo no hagi anat a actuar.
Què ha provocat que el món dels monòlegs estigui tant en boga?
De ben segur que la televisió, amb gent com Andreu Bonafuente o el Club de la Comedia. Actualment, però, hi ha molts monologuistes. Quan jo vaig començar, pràcticament no n’hi havia i quan anaves a una festa major simplement eres el “dels chistes”. Avui en dia qui vulgui dedicar-se a l’humor o als monòlegs pot anar a qualsevol local i tindrà un públic disposat a escoltar-lo sabent prèviament quin tipus d’espectacle va a veure. Això jo no ho he tingut. Però, també és cert que abans l’acudit era propi de l’humorista i ara, en canvi, el monòleg representa una progressió de l’humor. Afortunadament podem dir que el monòleg ha trobat el seu lloc, igual que les nits de jazz a l’estiu.
Improvises dalt de l’escenari?
Sí, tot i que depèn del dia i del públic amb el que et trobes. Moltes vegades, quan pujo a l’escenari no sé ni què explicaré, però tinc uns temes pensats i vaig fent. En altres ocasions, en canvi, val més posar una espècie de pilot automàtic i deixar fer.
És fàcil aconseguir el riure del públic?
Fer riure a la gent és molt difícil. Penso que és més fàcil fer riure a mil persones que a vint-i-cinc, però veure riure dóna caliu. Per a mi, una feina mal feta és quan no riu ningú, encara que aplaudeixin al final.
|
|
