Durant el III Cicle d’Espectacles al Carrer, Corró d’Avall va poder gaudir de la presència d’un dels grups amb més renom de l’any, Els Amics de les Arts. Va ser el dissabte 12 de juny a la plaça de l’Ajuntament, on poques vegades s’hi havia pogut veure un èxit de convocatòria igual. El grup, format per Ferran Piqué (F) de Reus, Eduard Costa (E) de Banyoles, Dani Alegret (D) del barri de Sant Andreu de Barcelona i Joan Enric Barceló (J) de Vidreres, deu els seus orígens a la creativitat produïda dins d’un pis compartit a Barcelona.
Com us vau conèixer?
D- Compartint un pis a Barcelona, a Muntaner amb Travessera de Gràcia.
Us coneixíeu d’abans de compartir pis?
J- Amb en Ferran ens coneixíem d’unes colònies de teatre i amb l’Eduard érem veïns quan estudiàvem a Bellaterra.
Què estudiàveu?
J- Filologia anglesa.
E- La tesi en Ciències ambientals.
F- Jo vaig estudiar per a actor d’art dramàtic, però treballava de tot menys d’actor. Una de les promocions era fer propaganda de tabac per les discoteques i en aquesta feina vaig conèixer a en Dani. Vam coincidir en un càsting de selecció de personal per treballar i ens van agafar a tots dos.
D- Era una feina desagradable, però molt ben remunerada i era la raó per la qual la fèiem. Érem dos nois i dues noies i anàvem de local en local fent promoció d’una marca de tabac. De les 23h fins les 3h.
Fumeu?
F- En aquella època era molt fàcil fumar, teníem tot el tabac que volíem, ara no fumem.
De moment encara no podeu viure de la música, a què us dediqueu?
J- L’Eduard i jo som professors de secundària i primària, i els altres sí que estan dedicats a la música. Aquest any quan acabi el curs a partir de l’1 de juliol deixarem aquesta feina i ens dedicarem tots, 100%, al grup.
E- Estem a Lloret de Mar, jo a un col·legi concertat i en Joan Enric a la pública.
Quants concerts heu fet aquest any (fins al juny)?
F- Vam començar la gira al novembre i hem fet uns 30 o 40 bolos, comptant uns tres per setmana. I ara que arriba l’estiu, ve el més fort.
D- La qual cosa està molt i molt bé, sobretot tenint en compte quan teníem altres grups i tocàvem 2 o 3 vegades l’any. En Ferran i jo teníem un altre grup que es deia Senyor Wallas i tocàvem 2 cops l’any i pagant. I ara, poder tocar cada dos o tres dies és fantàstic.
J- Jo només tocava al “quarto”.
Quant temps fa que existiu com a Els Amics de les Arts?
J- Des de 2005, quan vam fer la maqueta Els Catalonautes pel Sona9. Després vam marxar, per separat, a l’estranger: l’Eduard als Estats Units, en Dani a Venècia, jo a Escòcia, i en Ferran es va quedar a Barcelona. Vam estar un temps que fèiem disc, però no fèiem concerts. Així vam gravar la Roulotte Polar i el Castafiore Cavaret. Al 2008 vam començar més en serio i l’any passat vam decidir fer el pas definitiu i invertir diners i temps en el grup: vam llogar un estudi i un tècnic i vam treure l’últim disc, Bed&Breakfast.
Tenim quatre discos, però els dos primers no s’han venut mai, només es descarreguen per Internet.
Fa temps que esteu com a grup, però a què crèieu que es deu l’èxit que heu tingut aquest darrer any?
F- Jo crec que és degut a un conjunt de coses. La gent està predisposada a aquest tipus de música i nosaltres hem fet el disc dedicant-t’hi tota l’energia, amb tota l’alegria i tot el bon rotllo que hem pogut, perquè no deixa de ser una diversió això que fem.
D- A la gent li agraden les cançons. A més, sembla una tonteria però, per molt ben fet que estigui el disc si la gent no s’ho agafa com a propi, no aniràs enlloc.
J – Jo crec que tots ens vam posar d’acord de que volíem anar a la una fent això, perquè al principi ho fèiem com a diversió i va néixer abans el grup a Internet que no pas a la realitat, i vam veure que fent cançonetes així la gent ja ens començava a seguir. Però pels promotors o les sales de concerts fins que no tens un disc a la botiga no et volen. Llavors tenint en compte això, potser aquest fenòmen d’Els Amics hagués pogut començar al 2007 o abans, però havíem de tenir aquest temps que hem tingut ara per fer el disc.
F- Tu portes un producte i entres a la cadena. També vam picar molta pedra amb el Castafiore Cabaret i ja ens va conèixer gent, no molta, però ja havíem obert una porta.
Ara se’ns ven com un producte super nou; per exemple, en Jordi Pujol ens va dir: “vosaltres sou lo últim no?” I dius “bueno”, si…
E- Des del 2005 que a les cançons parlem d’aquest tipus de temes així costumistes.
Esteu fent molts concerts a la comarca i molta gent us segueix i repeteix. Teniu en compte això alhora de preparar la presentació que feu als concerts?
E- Hi ha gent que es queixa que sempre fem el mateix, però això passa a qualsevol concert on el músic parli. Jo quan era jovenet anava als concerts d’Els Pets i l’espectacle era aquell, però tu com a seguidor anaves a tots.
F- No és un guió tancat, però si tu fas una presentació d’una cançó és per situar al personal en un context. Això, però, va evolucionant segons les improvisacions que fem i la resposta que rebem de la gent.
Però, fins el dia d’avui, per nosaltres no és com una feina preparar aquestes presentacions, sinó que tenim la nostra feina i la nostra vida a part, però a més a més, quan vas, per exemple, amb autobús o en cotxe i penses en coses; doncs nosaltres pensem en els Amics de les Arts, i aprofitem les idees que ens vénen en aquests moments. Ara per ara no tenim un temps dedicat a això, vénen idees però no surten de manera ordenada, no hi ha una persona que es dediqui a treballar-ho, les deixes anar entre els Amics i llavors potser acaben en alguna cosa.
Com surten les cançons?
F- Hauríem de mirar cada cançó en concret. El procés de formació pot venir de moltes maneres. Per exemple un dia va venir en Joan Enric i ens va dir “tinc una frase: ai jean luc, ai jean luc, vull entendre’t però no puc; i no sé on va”. Els altres vam dir que era boníssim i després vam pensar en tota la cançó.
J- O a partir d’una conversa telefònica amb en Dani va sortir la cançó “Super bon noi”.
D- El més divertit va ser “Bed & breakfast”. Uns feien la música i els altres la lletra, ens unia que volíem fer un musical.
J- No és mai un procés tancat, on un decideix tu faràs això i tu allò, com passa a molts grups.
F- Hem après a ser molt flexibles entre nosaltres, ens acceptem els canvis. Tots fem de tot, però cadascú fa més del seu instrument.
J- A nivell de parcel·les, potser al principi de la cançó l’Eduard i jo som els que tirem més cables, més a nivell de conceptes i de lletres. Els altres també aporten del no res, però per exemple en Ferran és el de les bases electròniques, el que realment fa la columna vertebral de la cançó i en Dani és molt bo arranjant. Funciona perquè cadascú sap fer una cosa molt determinada, que de vegades ens canviem, sabem les nostres limitacions i anem a potenciar el que fa bé cadascú.
Algú us proposa lletres?
D- En general no, però tenim un amic, en Xavi Serrat, que és poeta i ens va proposar, per exemple, la lletra d’Armengol.
Penseu cantar en altres idiomes?
E- Les idees flueixen amb la llengua que parles, no està previst.
D- Però avui en dia pots anar a tocar a qualsevol lloc en català. De fet ens han dit d’anar a tocar a fora de Catalunya i d’Espanya. Hi ha gent estrangera que ens ve a veure i que no entén el català, però ens diu que els hi ha encantat alguna cosa els hi ha arribat. Per exemple, al Festival de Música Internacional de la Mediterrània, a Mallorca, un poeta turc que no entenia ni l’anglès va venir i ens va dir que li havíem encantat i que havia vist que, per tot el que explicàvem, teníem una manera de connectar amb el públic molt especial i tot això sense haver entès res.
Així doncs, depèn del que vulguis fer, si vols fer una multinacional, el català limita, però si vols fer una empresa d’aquí, el català enriqueix.
E- Jo crec que la llengua no és barrera i que tan de bo un dia, igual com nosaltres escoltàvem grups en anglès i no enteníem què deien, arribi un dia que també ens escoltin des de fora cantant en català.
Quines són les vostres referències musicals?
E- Hi ha un component important d’infància, són molts grups: Pau Riba, Pere Tàpies.., després va venir l’època del món del rock en català, després l’era de l’Internet i accedir a llocs on abans no es podia, i ara aquesta fusió de tants grups en català.
F- La música en català no ha marxat mai, però ara s’ha tornat a apostar per això.
E- No té a veure amb res polític ni lingüístic, és simplement venir a escoltar música. Ningú no es planteja de quin partit són els artistes d’un altre tipus d’espectacle.
F- El que ens agrada molt és que ens vénen a veure des de mares i pares, famílies, fins a gent molt jove. Tens un espectre de tota la societat que et ve a veure.
J- La gent que ara és petita i escolta el disc, jo crec que d’aquí 15 anys, quan el torni a escoltar, veurà un disc diferent, perquè per exemple “Reikjavick” no es pot entendre si no has tingut un cert bagatge de relacions en parella, o “Liberty balance” mostra el desgast de relacions humanes, del que és nou i del que es va acabant.
Com definiríeu la vostra música?
J- Fem música amb base pop, però amb cançons molt variades, que comparteixen les veus, les bases electròniques o el tipus de lletra. Amb elles volem posar una lupa a les contradiccions que tenim els éssers humans a la vida quotidiana, fer ironia de tot plegat i intentar arrencar un somriure, però no pretenem fer riure. Les lletres de les cançons parlen d’històries “xungues”, on el retrat del personatge és molt dramàtic, però el que ens agrada fer és treure pena a l’assumpte; amb les cançons desdramatitzem el que passa, que és el que fem amb els amics.
Algunes cançons que teniu poden tenir un caire poc romàntic o fins i tot semblar masclistes, què n’opineu?
F- Hi ha moltes relacions en què tota la merda que té un li aboca a l’altre i aquest darrer se’l creu. Molts comentaris són precisament un retrat d’això, com: “tu busca’n un de comprensiu i jo una de comprensible..”o “vius al planeta piruleta”. No estem defençant el noi, sinó que el retratem. Es tracta de passar per aquesta línia tan fina d’ironia per crear una mica de controvèrsia.
J- Crec que tot el disc és una carta d’amor a la dona.
La vostra cançó pròpia preferida?
J-Reikjavick o Jean luc.
D-Bed&breakfast.
F–M’agrada molt Liberty com a concepte, però tal i com ha quedat al disc Liberpool.
E-Flequers nocturns, és especial.
Com es veuen les drogues dins l’entorn musical?
F- Jo crec que això és un mite que existia abans, perquè tenien més accés a les drogues aquests grups d’èlit que el públic, ara ja no és així.
J- Cadascú que faci el que vulgui. Nosaltres abans de sortir bevem alguna cosa que porti sucre.
F- Ens ho plantegem com una feina i no pots pujar ni drogat ni begut, sinó ben despert.
D- Quan s’acaba el concert xerrem amb la gent, però recollim i marxem a guardar la veu pel proper concert.
Què us diferencia del grup Manel?
J- A totes les entrevistes ens parlen d’ells, però bé, a ells els hi va passar amb Antònia Font.
F- Ens agrada que ens comparin, perquè Manel ha estat a dalt de tot.
D- És veritat que si escoltes el seu disc i el nostre, nosaltres estem bastant lluny musicalment parlant, però compartim el tipus de lletra, tot i que ells són més àcids i més metafòrics i canten més a l’amor que nosaltres.
J- Som 4, però som molt més guapos nosaltres. Ells focalitzen més cap a en Guillem, que es situa al centre i canta a la majoria de cançons, nosaltres som més de l’estil Backstreet boys.
D- Sí que és veritat que hi ha una qüestió contextual i generacional que ens uneix. Fa uns anys estàvem a un festival a Lleida i no ens coneixia ningú a cap dels dos grups.
F- Manel va sortir com un “boom” i aquest any hi ha hagut una mica de ressaca o necessitat de crear-ne un altre i ens ha tocat a nosaltres, i si l’any vinent nosaltres no traiem disc, llavors serà algun altre grup.
Coneixíeu les Franqueses?
Coneixíem que és el poble d’en Sergi Barjuan, que hi ha cinc pobles, i que això és Corró d’Avall.
E- Jo tinc records d’infància a Llerona.
Què és el pitjor de la vostra professió?
J- El pitjor és que quan els teus amics o la teva parella tenen festa, tu treballes més i no pots compartir molts moments.
D- Haver de muntar i desmuntar els instruments a cada concert. I, a més, mengem molt malament.
E- El pitjor és anar a dormir tard. Quan diuen que comencem a les 12 de la nit jo ja pateixo.
F- El pitjor d’aquest món és que, en el fons, és un món empresarial i de molta competència. Poder viure de la música essent músic és molt dur.
