Sílvia Forns interpreta el personatge de la Irene a la sèrie La Riera de TV3

Sílvia Forns Flaqué és una jove de Marata amb empenta que s’atreveix amb la difícil professió d’actriu, però, segons assegura, és vocacional. I de ben segur que aquesta estima per les arts ha fet que arrenqui amb força. Recent acabada la [...]]]>

Sílvia Forns interpreta el personatge de la Irene a la sèrie La Riera de TV3

Sílvia Forns Flaqué és una jove de Marata amb empenta que s’atreveix amb la difícil professió d’actriu, però, segons assegura, és vocacional. I de ben segur que aquesta estima per les arts ha fet que arrenqui amb força. Recent acabada la carrera a l’Institut del Teatre, TV3 l’ha incorporat a la nova sèrie dels migdies, LA RIERA… Això promet.

Quina relació mantens amb les Franqueses?

Em sap greu dir que la meva relació és quasi nul·la. Visc a Marata, però la meva mare és de Santa Eulàlia i per tant quan era petita anava al col·legi allà i quan vaig ser més gran, a Granollers. De totes maneres, Marata m’agrada molt i quan en sóc fora durant un temps, necessito tornar-hi.

Bé, en l’actualitat estàs treballant com a actriu. T’hi dediques plenament?

Sí, ara mateix sí. De fet primer havia començat Comunicació i Audiovisual, però paral·lelament vaig fer les proves a l’Institut del Teatre perquè tenia molt clar que volia entrar-hi. I al juny de l’any passat vaig acabar la carrera després d’haver estat d’Erasmus a Londres, treballant Shakespeare -teatre dels segles XVI i XVII-.

Diuen que és molt complicat entrar a l’Institut del Teatre…

Depèn. Crec que hi juga molt la sort. A la prova d’accés hi ha una part teòrica, però quan actues cal agradar, i això és molt subjectiu.

Ara estàs treballant a La Riera, la sèrie dels migdies de TV3. Ho compagines amb altres feines? Com vas arribar a contactar amb TV3?

Ara només estic a La Riera. Quan acabes quart a l’Institut del Teatre, en Pep Armengol i la Laia Espot, els directors de càsting de TV3, vénen i et fan una prova que queda al seu arxiu. Per entrar a la sèrie vaig fer el càsting definitiu al juliol.

Treballar a TV3 t’ha obert portes?

Tothom diu que obre portes, però s’ha de veure. No fa massa temps que hi sóc.

Com funcionen els assajos de La Riera?

Comencen a les 7 del matí i s’allarguen fins a les 3 de la tarda. Durant el rodatge tot es cuida molt: el so, la llum… Amb La Riera, TV3 ha fet un salt qualitatiu apostant per un format de gravació similar al cinema, amb un director de fotografia. A més, els decorats són molt elaborats i pel que fa als exteriors, es treballa a Can Ribot a Mataró, a Sant Pol, al port d’Arenys… Ah, i la cuina està molt neta perquè és un restaurant d’alta cuina; tenim fins i tot una assessora de cuina que ho defensa.

I el menjar és de veritat?

Sí, si, hi ha un noi que es diu Oriol i es dedica a cuinar tot el menjar que hi surt.

Amb quina antelació et donen els guions?

Jo rebo els guions del que gravaré una setmana abans i els capítols s’emeten al cap d’un mes.

Et van descriure com havia de ser el teu personatge?

A la primera reunió, l’Esteve Rovira, el director, em donà els trets principals de la Irene: és d’Andorra, molt jove, socorrista, amb les idees molt clares, canyera i ingènua. Surt amb una persona 15 anys més gran que ella, però alhora ella és la madura de la relació i sobretot valenta i noble.

Com prepares el teu personatge?

La televisió és tan diferent del teatre! A la sèrie hi ha quatre directors. La primera setmana la va dirigir l’Esteve Rovira, amb qui prèviament vam assajar per construir el personatge. Després, me l’he anat preparant a mesura que ha anat evolucionant. Escullo músiques, agafo una olor… Tenia una professora a l’Institut que treballava molt a partir d’estímuls externs que et portin a sentir coses que et sorprenguin.

Quina és l’olor de la Irene?

Cool Water de Davidoff. Fa molt de temps la vaig olorar i em va agradar molt, però vaig pensar que no era per a mi. I quan em van dir que el meu personatge era socorrista, vaig pensar en aquest perfum. I la música… sempre que vaig cap a la televisió escolto Cold Play.

Com tries els teus personatges?

De moment no els trio, tot és una oportunitat.

T’agrada la televisió? Quina diferència hi veus amb el teatre?

Mai havia fet televisió i noto tant la diferència… És una manera diferent de treballar, però és fantàstica; estic enamorada d’aquesta feina.

Ets l’única de la família que es dedica a l’espectacle?

Sí, i tant. Als meus pares no els agrada gaire, però ho respecten i em donen tot el seu suport. Sempre ho he tingut clar.

Vas començar de petita amb el teatre?

Sí, vaig començar a Marata bastant petita fent Els Pastorets. Però ara fa temps que no vaig a veure les obres que fan.

Quins papers vas fer a Els Pastorets?

D’acompanyant de la Verge Maria, d’àngel, de fúria (d’Avarícia i de Luxúria) i després vaig passar a pastora i aquí ho vaig abandonar.

Com a actriu, quina és la teva màxima aspiració?

Aspiro a poder viure d’això sempre, fent treballs de qualitat. Vull fer projectes que m’agradin, envoltada de bons professionals, i no deixar d’aprendre mai. No demanaria estar al teatre Globe de Londres fent Shakespeare, tot i que evidentment seria meravellós, sinó poder viure d’això.

Combinant teatre i televisió?

I cinema també! De fet l’altre dia vaig fer una figuració en una pel·lícula. Jo no havia fet mai res de cinema i també em va agradar molt.

I què fas per mantenir-te en forma a nivell d’interpretació? Fas dicció, cant, ball..?

Ara no estic fent res, però sí que sempre busco cursos d’allò que més m’interessa, com ara classes de dicció castellana. I vaig al gimnàs, nedo…

Com veus l’oferta de teatre a les Franqueses?

M’heu enganxat. No puc opinar, no l’he gaudit prou.

Quina és la teva actriu de referència?

Kate Winslet, m’encanta.

I a nivell català o espanyol?

M’agrada molt la Mercè Sampietro, és una de “las grandes”.

Quina és l’última obra de teatre que has vist?

L’altre dia vaig anar a veure M de mortal.

Recomana’ns una obra de teatre que estigui ara en cartellera.

L’auca del Senyor Esteve de la Carme Portaceli.

I finalment, una obra de referència?

Ricard III, Romeu i Julieta de Shakespeare o Les tres germanes i L’Oncle Vània d’Anton Txèkhov, un dels principals narradors i dramaturgs russos.

En els darrers mesos les pensions han esdevingut un dels temes de debat més recurrents. La proposta del govern de l’Estat d’elevar l’edat de jubilació fins als 67 anys ha donat lloc a una discussió sobre quines són les condicions de vida de la gent gran en l’actualitat. I és que avui en dia, [...]]]>

En els darrers mesos les pensions han esdevingut un dels temes de debat més recurrents. La proposta del govern de l’Estat d’elevar l’edat de jubilació fins als 67 anys ha donat lloc a una discussió sobre quines són les condicions de vida de la gent gran en l’actualitat. I és que avui en dia, amb l’allargament de l’esperança de vida, hi ha gent que pot viure jubilada durant dècades. I el que és més important, la vellesa ha deixat de ser un període d’inactivitat per convertir-se cada vegada més en una etapa de la vida per gaudir. Aquest és un dels objectius de l’Associació de Gent Gran de les Franqueses. Fundada ara fa deu anys, aquesta entitat organitza tota mena d’activitats per ajudar a dinamitzar la vida dels avis del nostre municipi.

“Conec millor el despatx de l’associació que casa meva”, ens diu en Josep Pérez. Ell és el president de l’Associació de Gent Gran de les Franqueses i malgrat haver superat de llarg la setantena, mostra una energia envejable. Cada tarda el trobem al Casal de la Gent Gran de Corró d’Avall, a tocar de l’església de Santa Eulàlia. I és que com ell ens explica, l’activitat de l’associació és frenètica i no hi ha dia en què no dugui a terme algun taller, un curs o un ball.

L’Associació de Gent Gran de les Franqueses va néixer ara fa deu anys, després que es construís el Casal d’Avis. Aquest és un equipament gestionat per la Generalitat, però els seus usuaris van crear l’Associació de Gent Gran per tal d’impulsar les seves pròpies iniciatives i organitzar aquelles activitats que els poguessin atraure més. D’aleshores ençà, no han parat.

Entre les activitats que fa l’associació, potser la que més repercussió ha aconseguit és el taller de vestits de paper. Un grup de dones jubilades es troba cada dimecres per dissenyar i elaborar uns vestits que, malgrat que semblen sortits de qualsevol boutique, en realitat són fets només de paper. I alerta, perquè són les mateixes modistes les que després actuen com a models i fan desfilades per presentar les seves creacions.

Però l’activitat de l’associació va més enllà. Cada dissabte a la tarda fan ball amb música en directe i sembla que amb molt èxit: “Hi ha moltes persones que no fallen mai els dissabtes, perquè a la gent gran, el ball, els porta de cap”- ens diu el president. “Molts ballen tota la tarda i quan acaben diuen ‘ai, quin mal de ronyons’, però mentre estaven ballant no en tenien cap de dolor…”, ens comenta amb un somriure.

I és que en Josep Pérez insisteix que a l’associació han fet un esforç per generar un bon ambient: “Aquí el que ve al ball s’hi enganxa, perquè no hi ha discussions ni baralles. Des del primer moment vam posar unes pautes per tal que la gent s’ho passés bé, però sense passar-se. Aquí tothom es fa amic ràpidament”. Però no només hi ha ball els dissabtes. Per Sant Joan o cap d’any, l’associació munta també les seves pròpies revetlles a preus més que econòmics.

L’activitat regular de l’entitat es completa amb tallers de teatre, manualitats i sardanes. I també tenen una coral que compta amb una vintena de membres. L’Associació avança cada vegada més en la línia que siguin els propis jubilats els qui protagonitzin les seves activitats. Per Sant Jordi, per exemple, organitzen una festa amb un berenar, roses per a tothom i una cantada d’havaneres. Enguany, però, serà també una agrupació de jubilats els qui s’encarreguin de cantar les havaneres. Com diu el Sr. Pérez “és més barat i ens ho passem igual de bé.”

Un dels moments clau de l’any és l’organització de la setmana cultural. Al setembre l’associació fa una mena de festa major i durant tota una setmana fan actuacions, exposicions de les manualitats que han fet al llarg de l’any, concursos, etc. La condició és que tot ho facin els avis; “aquí no hi ha cap professional”, explica el president de l’entitat. A la setmana cultural hi participa gent d’altres casals de les rodalies i l’últim dia s’apleguen tots i fan un dinar.

Finalment també cal citar els viatges que organitza l’Associació. Entre els darrers destins s’hi troben Astúries o Cadis i ja en planegen un altre per anar a visitar l’Aragó.

La filosofia de l’Associació és que els avis aprofitin el temps tant com puguin. “El millor consell que puc donar als jubilats és que allò que puguin fer avui no ho deixin per a demà”, ens diu el Sr. Pérez. I ell ho demostra amb l’exemple, doncs participa pràcticament en tots els tallers i activitats de l’entitat.

Amb tot, en Josep Pérez ens reconeix que el rol i les condicions de vida de la gent gran han canviat molt en els darrers anys. Ara fer-se gran ja no significa inactivitat. De fet, en algunes ocasions el problema és justament el contrari: “Avui en dia també ens passa que l’avi es converteix en la minyona dels fills, perquè ha d’estar pendent dels néts. A vegades aquí organitzem coses i la gent ens diu que no pot venir perquè ha d’anar a buscar els nens al col·legi”.

I d’això de jubilar-se als 67 anys, què en pensa l’Associació de Gent Gran? De fet, a ells ja no els afectarà, però malgrat tot, es mostren crítics amb la proposta: “Home, depèn de la feina que cadascú tingui, perquè hi ha oficis en què algú es podria jubilar als 67 i fins i tot als 70, i en canvi n’hi ha d’altres en què als 60 la gent ja no val per a res. Però potser hauríem de mirar que fos el jovent qui tingués la feina. Per què vols que una persona treballi fins als 67 si una altra als 28 no té feina…?”

Amb aquest apunt de sentit comú deixem l’Associació de Gent Gran. Ens sentim encara admirats per l’empenta i les ganes de fer coses que demostren els seus responsables. De ben segur que a més d’un, després de llegir el seu programa d’activitats, li vindrà de gust agafar la jubilació anticipada…

Fa algunes setmanes ens va visitar el circ Tonelly; de ben segur que el vau veure instal·lat entre la zona esportiva i la ronda nord. Podríem dir que ningú més estava tant “de pas” pel poble com ells. Per això hem parlat amb el Toni Tonelly, mig italià mig portuguès, que amb un somriure i [...]]]>

Fa algunes setmanes ens va visitar el circ Tonelly; de ben segur que el vau veure instal·lat entre la zona esportiva i la ronda nord. Podríem dir que ningú més estava tant “de pas” pel poble com ells. Per això hem parlat amb el Toni Tonelly, mig italià mig portuguès, que amb un somriure i una energia desbordants ens ha tret l’entrellat d’una manera de viure, la del circ, molt desconeguda per a la majoria.

D’on ve el nom de circ Tonelly?

Tonelly és el cognom del meu pare. Som un circ meitat italià i meitat portuguès, tot i que tenim família arreu: a Anglaterra, Alemanya… L’idioma universal del circ, però, és l’italià. En trobades amb circs espanyols o amb família d’altres llocs sempre s’acaba parlant en italià, és molt curiós.

La vostra ha estat, doncs, una família dedicada al circ. Com es viu això?

Sí, des de fa molts anys bona part de la família ha viscut del circ, però també tinc parents que tot i haver-hi nascut, no hi han volgut continuar. Jo, personalment, sóc el fill de l’amo i he agafat el seu relleu.

Quines coses han canviat respecte el circ d’abans?

Fa vint anys, la infraestructura que suposava el circ cridava l’atenció de la gent, i una hora abans de l’espectacle ja hi havia cua per entrar. Respecte al propi espectacle, ara té una vessant molt més teatral, tipus el Cirque du Soleil; tot i que nosaltres encara portem el format d’abans, amb el típic pallasso, el malabarista…

Actualment cap circ pot portar animals?

Va sortir una llei que ho prohibeix. Nosaltres tenim hipopòtams, girafes, elefants, camells, cavalls, estruços… i estan aturats, amb quatre persones que els cuiden. En aquests moments estem fent les gestions oportunes per tal de traslladar-los al zoo de Barcelona.

Circs grans i de renom com el Cirque du Soleil han ajudat o empitjorat la situació dels altres circs?

Hem estat alguna temporada en competència amb el Cirque du Soleil, però no ens afecta perquè fem una publicitat diferent i oferim uns preus que no tenen res a veure.

El circ fa temps que està en crisi. Com es viu l’actual?

En el món de l’espectacle s’ha notat molt. Nosaltres hem arribat a fer 1.800 funcions a l’any -més de 5 funcions al dia- per no tenir pèrdues, això s’aconsegueix estant en diversos pobles a la vegada i amb una bona organització.

Quina infraestructura i quantes persones es necessiten?

Només la carpa són tres camions, però també hi ha les grades, les llums, l’exterior… Actualment muntem el mínim necessari per funcionar i de la resta dels camions en fem ús segons quin lloc tenim i el temps que hi estarem. Som unes 30 persones per fer funcionar tot això.

Quina ruta cobriu habitualment?

Fa uns tres anys que ens movem per Catalunya, però habitualment recorrem tota la península i Europa.

És la primera vegada que veniu a les Franqueses?

No, ja hi havíem estat abans, instal·lats on ara hi ha el nou institut. Però, la veritat és que aquest nou emplaçament ens permet apropar-nos, també, a altres pobles, ja que per aquí circula molta gent.

És dur estar tot l’any fora de casa, o la teva casa és el circ?

Personalment penso que seria una mica avorrit estar-se tot l’any a casa; estic acostumat a conèixer gent i anar d’un lloc a un altre. Cadascú té la seva professió.

Hem vist que dins el circ també hi ha una escola, com funciona?

Al circ hi ha 14 nens i nenes. El ministeri d’Educació de Madrid cedeix un professor que viatja tot l’any amb nosaltres per tal que puguin seguir l’escolarització. Estudien de tot, fan les mateixes hores, tenen ordinadors…

Què és el millor i el pitjor de la teva professió?

Tot i que pugui semblar estrany, el pitjor és el vent; ens afecta molt, encara que la carpa aguanta vents de fins a 150 km/h. El millor és actuar i que la gent rigui, es diverteixi, que els agradi i repeteixin. Quan veus això, estàs satisfet.

A la població de Breda, però no a la de Ventdelpla sinó a Holanda, hi trobem a la Jennifer García Riaguas, una enginyera franquesina de vint-i-set anys. Fa 2 anys hi va anar, amb un programa Erasmus, per acabar el seu projecte de final de carrera i, com són les coses, hi va conèixer al [...]]]>

A la població de Breda, però no a la de Ventdelpla sinó a Holanda, hi trobem a la Jennifer García Riaguas, una enginyera franquesina de vint-i-set anys. Fa 2 anys hi va anar, amb un programa Erasmus, per acabar el seu projecte de final de carrera i, com són les coses, hi va conèixer al seu xicot i s’hi va instal·lar. En ben poc temps ja ha adoptat un dels hàbits per excel·lència del país: anar amb bicicleta a totes bandes. Ara bé, la cuina, el vi i el clima de casa nostra són els ingredients que li fan plantejar tornar cap a Catalunya en un futur. Per ara, però, segueix a Holanda, gaudint de l’experiència de viure en un país estranger i aprofitant la vivència per enriquir-se professionalment i posar al dia el seu anglès. Des dels anomenats Països Baixos, ens presenta el seu país d’acollida.

Què et va portar a Holanda?

Hi vaig anar a fer el meu projecte de final de carrera, a través d’un programa Erasmus de la Universitat Politècnica de Catalunya.

Després de dos anys, com descriuries aquest país?

És un país còmode, on s’hi viu molt bé. En general, la societat holandesa es mostra oberta a conèixer altres cultures, idiomes i costums. Econòmicament, no hem de fer tants esforços per tenir una casa amb jardí, cotxe, etc. De taxes, paguem aproximadament un 42%, i el govern inverteix molts diners en educació, cultura, treballs socials, infraestructura i reciclatge.

Per què se l’anomena els Països Baixos?

Perquè una tercera part del país està per sota el nivell del mar, o a nivell del mar. Comparant, m’adono que a Catalunya tenim muntanyes per tot arreu!

Actualment estàs vivint a la Breda holandesa. Ens en pots fer cinc cèntims?

La ciutat de Breda està situada al sud d’Holanda, molt a prop de Bèlgica, i pertany a la província de Brabant del Nord. Comparada amb altres ciutats d’Holanda té molts bars, pubs, restaurants, estudiants i gent jove, molta vida social i cultural. La històrica ciutat de Breda també és coneguda pel famós quadre de Velázquez “La rendición de Breda”. Aquesta població va tenir influència espanyola en els segles XVI i XVII i al petit port hi ha un vaixell que es diu Spinola, en record al general espanyol.

Com t’hi sents?

Bé, estic contenta d’estar aquí. Per a mi va ser una decisió molt important que vaig haver de rumiar bastant, però ara l’estic aprofitant per enriquir la meva carrera professional, millorar el meu anglès i aprendre tot el que pugui a nivell internacional. La meva intenció és tornar d’aquí uns anys.

Quina és la teva ocupació actual?

Estic treballant en una empresa farmacèutica americana.

Què és el que més et va sorprendre, positiva i negativament, a l’arribar-hi?

Els àpats. A migdia prenem només un entrepà i sopem, plat calent, cap a les 18h. Es troba molt a faltar la nostra bona cuina, la qualitat dels ingredients i la importància diària que donem a cada àpat. Aquí es valora més la rapidesa en la preparació i com més econòmic sigui, millor. El ritual de seure a taula no és tan important com per a nosaltres.

Què és el que se’t fa més difícil de la vida a Holanda?

El clima, sobretot a l’hivern. Al matí quan surto de casa és de nit i quan hi torno, a la tarda, també. I, especialment aquest hivern, que no hem vist el sol.

Hi ha algun costum que hagis adoptat amb facilitat?

La llibertat d’anar amb bicicleta a tot arreu. Aquí s’aprèn a anar amb bicicleta tot just s’ha après a caminar.

I en conserves algun dels de Catalunya?

Doncs sí, perquè de pa amb tomàquet i pernil no en falta pas a casa, tot i que la qualitat dels aliments que trobem aquí no és la mateixa.

Com es viu la crisi mundial des del teu país d’acollida?

La crisi s’ha notat una mica, però res comparat amb Espanya. Holanda és un país ric amb una economia molt sostenible: s’ha recuperat ràpidament.

Com es veu Catalunya des d’Holanda?

La majoria estan enamorats de Barcelona i han estat de vacances a la Costa Brava. A més, els sorprèn positivament que, amb un cop de cotxe, puguem fer de tot: anar a la platja o a la muntanya, anar a esquiar o a fer ràfting.

I del català què en diuen?

Se senten encuriosits i fan preguntes sobre l’idioma. Els sorprèn que l’educació sigui en català i que els documents oficials també estiguin en català.

Què creus que hauríem d’aprendre els catalans dels holandesos?

Doncs, crec que som bastant semblants, i no només ho dic jo, també ho diu gent que he conegut d’altres regions d’Espanya.

I ells de nosaltres?

A ballar, a posar-se crema solar, a saber degustar un bon menjar i un bon vi.

Com mantens el contacte amb les Franqueses?

Hi vaig bastant sovint, cada dos mesos aproximadament.

Et planteges tornar a les Franqueses en un futur?

Sí, no sé si a les Franqueses, però segur que torno; s’hi viu molt millor.

Recomana’ns tres llocs per visitar a Holanda.

Amsterdam, sens dubte. Leiden també és molt maco, vist des de l’aigua, tot fent la visita en barqueta. I Breda també té el seu encant; a més pots recórrer-la en bicicleta, tot fent l’anomenada “Ruta de los Españoles”.

Avui tenim el goig de trepitjar una casa, m’atreviria a dir, bicentenària, on hi arribem a través del camí mateix que ens hi mena, camí de ca l’Ànima, a baix el pla de Llerona.

Ens rep la Maria Garriga Coll i el seu fill Josep. Quan hi anem, la Maria està a punt [...]]]>

Avui tenim el goig de trepitjar una casa, m’atreviria a dir, bicentenària, on hi arribem a través del camí mateix que ens hi mena, camí de ca l’Ànima, a baix el pla de Llerona.

Ens rep la Maria Garriga Coll i el seu fill Josep. Quan hi anem, la Maria està a punt de fer vuitanta-nou anys, tot i que no ho diríeu mai perquè els té molt ben posats. El seu aniversari va ser el 20 de gener.

La casa, si pogués parlar, ens explicaria un munt d’història de la seva família, perquè ara amb els néts que viuen just al darrere, són ja sis les generacions que han viscut a ca l’Ànima.

El nom de la casa sempre l’han conegut així, tot i que l’origen no el saben pas. L’avi de la Maria, l’Isidro Garriga Valdés, va comprar aquesta casa cap allà el 1900. Abans havien viscut de masovers a can Villar. Ens diu la Maria, que la casa vella era molt petita, gairebé un porxo amb una entrada i una cuina i prou. En conserva una foto de l’àvia quan era a l’era amb les gallines i que és prou gràfica d’un temps que ja oblidem i que pot parlar més que les nostres paraules.

Amb els avis van venir els fills, set germans, un dels quals era el pare de la Maria. El Josep Garriga Ventura i l’Elvira Coll Gener, pares de la Maria, es van quedar a viure amb els avis un cop casats, fent de pagès. Van tenir dos fills, l’Esteve, que malauradament ens va deixar molt jove i la Maria, que avui ens rep amb una simpatia i una memòria envejables.

La Maria es va casar amb el Jaume Marquès Girbau i van tenir dos fills, en Josep que avui ens acompanya i la Roser, que ens va deixar molt aviat.

En Josep i la Rosa Bonet, la seva dona, però, ja fan lloc per a la cinquena generació de la família de ca l’Ànima, ja que tenen dos fills, la Sílvia i en Josep, i un parell de néts que ens mostren ben orgullosos.

Ca l’Ànima sempre ha estat una casa de pagès amb bestiar de vaques, vedells, cavalls, porcs, conills i gallines, a més de terres, fins que el marit de la Maria, el Jaume, va plegar i el fill Josep, que tot i treballar a fora ajudava a pagès fins que es va morir el pare, va conservar un petit hortet que encara avui li fa goig de portar i va llogar les terres.

La Maria diu que potser fa uns trenta-cinc anys que no va a mercat de Granollers a vendre, però que hi anava cada dijous. Hi venia ous, conills… Ara encara té cinc o sis gallines i una cria de conills per “al gasto”, perquè diu que sempre va bé.

L’any 1955 és quan es va fer la primera reforma de la casa i es va ampliar perquè tingués més habitacions, més sales i dues plantes. El 1995 es van fer les reformes del darrere i l’any 2000 es va acabar d’arreglar. Tenen una foto de quan encara hi havia una alzina centenària i el pou al davant de la casa. Ara l’alzina ja no hi és.

De totes les cases d’abans, ens diuen que només queden com a veïns de tota la vida ca la Gràcia i can Lloreda, que són cases antiquíssimes també. La resta ja són cases més noves: ca la Mercè, can Congost, can Gregori… Just de veí, també havien tingut el barber del poble de baix el pla. Ara el poble s’ha de desplaçar si vol fer-se un tall de cabells…

I és que abans eren altres temps! Es pot dir que totes les cases s’autoabastaven, perquè la terra donava menjar al bestiar i el bestiar a la família. Recorden que en temps de l’àvia de la Maria, a ca l’Ànima hi havia un forn i ella encara hi feia el pa. L’aigua la tenien del pou que ja van trobar fet, tot i que més endavant en van fer un de nou. Es pot dir que tot es tenia a casa.

Si reculem en la memòria de la Maria, quan encara tothom anava els diumenges a peu a missa — ara ja fa un quant temps—, ens diu que hi havia més caliu i més contacte amb la gent, perquè es tornava amb la colla o el veïnat. Els homes, els diumenges a la tarda anaven a fer el toc o a jugar a cartes, primer a can Pep i més tard a can Gregori. Anar a missa era una manera de trobar-se la gent.

I és que abans, era tot tan diferent! Al costat de can Gregori hi havia un rentador per a unes deu dones. Les dones hi anaven a rentar mentre hi feien safareig, i mai millor dit. Fins i tot dones de dalt Riba baixaven a rentar a baix al pla perquè encara que no us ho cregueu, l’aigua del riu era neta i a dalt, cap als anys cinquanta, hi faltava més aigua. El safareig era fet d’obra i l’aigua sempre hi passava corrent i per això es mantenia sempre molt i molt neta. A l’hivern hi portaven aigua calenta per aguantar la fredor.

Cada dilluns, totes les dones agafaven un carretó i el cove de la roba i cap al rentador. N’hi havia més d’un i estaven distribuïts més o menys per a cada grup de cases: a can Guixa, a can Baixeres, a can Colom, del camí de cal Nen fins a ca l’Enrani… No us penseu, també hi trobaven alguna anguila i peixos, de vegades.

El sabó, també era producció pròpia. I és que la necessitat aguditza molt l’enginy que cada dia deixem perdre. Si haguéssiu de fer sabó, necessitaríeu oli brut -perquè no calia agafar-lo bo-, una mica de llard, sosa en la quantitat apropiada, aigua i remenar-ho bé quan bullís al foc. Un cop la massa és feta i freda, cal tallar les peces segons la mida que es vulgui i cap al rec a rentar.

La Maria ja ens diu que d’ençà que tenen rentadora… i és clar, sense el rec, sense la trobada de les dones… es perd també “el safareig de la gent” i s’han anat perdent els safareigs on es rentava la roba.

Sembla que hagi passat molt temps, però la Maria té la sort d’haver viscut tantes coses i amb una claredat i una memòria del temps per treure’s el barret. Maria i Josep, gràcies per fer-nos de memòria de casa vostra i d’un bocinet de Llerona que viu en vosaltres i en aquesta casa, ca l’Ànima. Per molts anys!

Montserrat Pocurull Roca

En Joaquim Monleón amb 85 anys, tres fills i en sinèrgia amb la Maria Pagès, és un home amb tremp, treballador, curiós i inquiet; amb afany de mirar al futur i de tirar endavant amb aquella fermesa contreta pel caràcter del còctel de [...]]]>

En Joaquim Monleón amb 85 anys, tres fills i en sinèrgia amb la Maria Pagès, és un home amb tremp, treballador, curiós i inquiet; amb afany de mirar al futur i de tirar endavant amb aquella fermesa contreta pel caràcter del còctel de la intel·ligència, l’empenta, la disciplina, la serenor i la senzillesa. Aquestes aptituds l’han portat a l’èxit i a realitzar-se en camps molt diferenciats.

Com va ser la seva infantesa?

Va ser una mala infantesa, perquè era dislèxic i esquerrà. La forma d’educar era el xarop de bastó, i a més jo no entenia com n’eren d’absurds els humans que feien la b i la d iguals i la p i la q iguals. Llavors vam passar la guerra i totes les seves problemàtiques.

On va viure?

Sóc nat a Sarrià. El meu pare tenia una agència de publicitat, però amb la guerra li van col·lectivitzar l’empresa i pràcticament es va quedar amb una mà al davant i l’altra al darrere. Fou aleshores quan va comprar una llibreria i ens vam traslladar al carrer Provença.

Com i de què va començar a treballar?

Vaig començar a estudiar medicina; estudiava, però també tenia molta apetència a guanyar diners. Feia anestèsies, ajudava a les intervencions, vaig comprar-me una bicicleta de segona mà per anar a donar injeccions per a una mútua, vaig estar a traumatologia, cirurgia i a psiquiatria treballant en el dispensari del Dr. Santiago Montserrat, on fèiem psicoanàlisi i hipnotisme. Diuen que si hi ha una apetència d’una especialitat és perquè tens una necessitat d’allò, però no és el cas d’aquest doctor. I com que la psiquiatria cura, però amb dificultats, em vaig desencantar perquè ja guanyava diners a uns laboratoris farmacèutics. Així doncs, vaig deixar la medicina. També hi va influir la visió que hi havia de l’entrada de l’assegurança de malaltia. Després em vaig casar amb la Maria. Al cap d’un parell d’anys, com que les coses no anaven bé, ens vam establir pel nostre compte, però vam haver d’estrènyer-nos el cinturó.

En què consistia aquesta emancipació?

Ens dedicàvem a productes químics i subministràvem la primera matèria, en grans quantitats, a la indústria farmacèutica. Ens vam emancipar amb 50.000 pessetes, un Seat 600 i dues criatures, però lluitant plegats. A més, comptàvem amb un noi que portava la comptabilitat, i amb una màquina d’escriure, d’espais compensats, que donava un toc diferent. Teníem l’aspiració de ser grans i vam procurar per la formació, amb la convicció que aniríem creixent. Només estàvem pendents de la família i la feina. Ara ens dediquem a la indústria farmacèutica, veterinària, alimentació i química en general.

Però, no deuria ser fàcil…

Vaig deixar de fumar, abandonar la fotografia… De la feina anava cap a casa i em dedicava a coses per estar a l’entorn de la família. Feia escultura amb fang, cursets, i em vaig fer tècnic en electrònica per correspondència, i del club de màrqueting. No quedàvem mai satisfets, sempre consideràvem que podíem fer més.

En quant als fills, al mitjà, a qui li agradava molt l’electrònica, li vam muntar la casa Monleón -al carrer Balmes 177-. Quan sortíem de la feina, anàvem amb la Maria, agafats de bracet cap a la botiga, on ajudàvem a acabar la jornada. Ara mateix, és un dels millors establiments d’alta fidelitat. La meva filla és llicenciada en psicologia i l’altre fill, és advocat i treballa al nostre negoci de productes químics.

Quines aptituds ha de tenir un empresari?

Creure en el que farà i en ell mateix, no dubtar. El llibre El Secret transmet precisament això: ho has de desitjar, intentar aconseguir-ho per tots els medis i preparar-te. Creure que ho aconseguiràs és el primer; sense ser roda-soques, i la sort, és clar.

Una altra virtut: si no hi entens, sigues sincer i digues-ho o fes preguntes perquè t’assessorin.

En quant als diners, s’ha de seguir el principi de les 3 G: saber guanyar-los, saber guardar-los i saber gastar-los. Abans de pesseta en pesseta anaves fent…

Quan van venir a les Franqueses?

L’any 1946 els pares de la Maria ja s’hi van establir. Nosaltres veníem sovint a finals de setmana i quan ens vam jubilar, als 70 anys, hi vam venir a viure, és a dir, des dels 90.

Com s’ha involucrat al municipi?

Aquí estem molt bé i molt tranquils. Quedem una mica apartats i de certes coses no ens n’assabentem, però hem ajudat, entre d’altres, a fer possible la realitat de la Fundació de la Residència de les Franqueses del Vallès per a la gent gran, ubicada al costat del Centre de dia del nostre municipi…

Com veu el futur de les Franqueses?

Té força mancances, la línea telefònica, per exemple, que no arriba a tothom i encara menys la connexió a Internet.

Estem en un període de transició, no hi ha diners, els diners s’escapen per un costat i per l’altre. Sortosament ara s’han fet les escoles, el primer que hi ha d’haver al poble. Perquè és molt important transmetre a la infància, a través de l’educació, què és conviure en societat i com seria conviure volent fer una sardana ballant amb alegria, volent fer una cosa positiva. Però el problema és que quan un fa una cosa ben feta entra l’altre (polític) i desfà el que s’ha fet, i així… jo aixeco bandera blanca.

Té confiança en la política?

Mai he volgut ser partidari de res, ni religiosament ni política. Sempre et trobaràs coses millors i pitjors; però un lloc com l’Ajuntament, on no es puguin entendre i on ningú cedeixi, on no hi hagi convivència entre gent que ha estat escollida pel poble i que s’hagin de veure separats d’aquesta manera… on és vist això?

Què en pensa del passeig de la carretera de Ribes?

Aquest passeig és una cosa molt maca, però inicialment es va plantejar amb les voreres ben amples; què passarà ara, amb aquelles voreres tan estretes, quan les criatures surtin de l’escola jugant a pilota? El més lògic seria fer les voreres més amples que, entre altres coses, propiciaria el comerç.

I en relació al centre de biomassa?

Amb el centre de biomassa es pot fer energia. Si es porta a terme bé, val la pena. Els nostres boscos estan ruïnosos, amb perill d’incendis i els permisos per netejar-los són farragosos, i les ajudes una misèria. No seria lògic contractar gent a l’atur per netejar boscos? Si hi hagués un centre de biomassa això ho gestionarien ells, en podrien fer carburants… les possibilitats són enormes. A França són rentables, però no estan situats dins un nucli urbà.

Com es manté actiu dia a dia?

A les 7 ens llevem i anem a dormir a un quart de dotze. Al matí faig gimnàstica durant una hora. Esmorzo fruita i te verd. Si és estiu ens banyem una mica i, sinó, llegim, consultem Internet, faig electrònica, anglès, escultura amb pedra…

Ara, tornaré a fer un treball d’investigació que vaig iniciar fa uns anys i que una revista francesa va publicar; es tracta de la resposta de les plantes a les emocions humanes. Estem enamorats dels arbres; quan tens un problema te’n vas a un arbre i l’abraces i sents una formigueig, una sensació positiva…. Ho recomano.

També estic rellegint La intel·ligència emocional d’en Coleman. Quan llegeixo subratllo primer la idea de la pàgina i, a més, les pàgines importants les puntejo a dalt. Si vull rellegir-lo d’una manera simplista busco els punts de dalt, però si vull gaudir més, llegeixo allò subratllat saltant-me la palla que ja vaig llegir en el seu moment.

Ha fet escultura, sobretot amb ferro, algunes de les quals podem trobar pel nostre municipi. D’on sorgeix la seva part artista?

Ha sortit. Em vaig proposar fer 2.000 dibuixos i a partir del 2.000 ja vaig saber dibuixar. He tingut traça perquè m’hi he posat. Després ho passo a l’ordinador, passo els dibuixos al Corel Draw i a partir d’aquí ja puc fer les figures, primer a mida petita i després l’escultura.

Es decanta per la faceta d’empresari o per la d’escultor?

Possiblement, per tenir una satisfacció, la d’escultor. Per tenir les angúnies de jove, et diria la feina.

]]> http://www.garbuix.com/2009/11/joaquim-monleon-empresari-i-artista-a-corro-d%e2%80%99avall-%e2%80%9cel-mes-important-es-creure-que-ho-aconseguiras%e2%80%9d/feed/ 0 http://www.garbuix.com/2009/10/dani-perez-en-una-entrevista-de-pas-%e2%80%9cuna-feina-mal-feta-es-quan-no-riu-ningu-encara-que-aplaudeixin-al-final%e2%80%9d/ http://www.garbuix.com/2009/10/dani-perez-en-una-entrevista-de-pas-%e2%80%9cuna-feina-mal-feta-es-quan-no-riu-ningu-encara-que-aplaudeixin-al-final%e2%80%9d/#comments Sun, 25 Oct 2009 22:31:31 +0000 roger http://blog.garbuix.com/?p=254 En Dani Pérez és un dels humoristes més coneguts de tot el país. Sovint se l’ha comparat amb el Pepe Rubianes. I és que, com en Rubianes, el Dani Pérez es dedica fonamentalment a l’art dels monòlegs, a fer riure la gent a partir dels fets que passen dia a dia al nostre voltant. Fa [...]]]> En Dani Pérez és un dels humoristes més coneguts de tot el país. Sovint se l’ha comparat amb el Pepe Rubianes. I és que, com en Rubianes, el Dani Pérez es dedica fonamentalment a l’art dels monòlegs, a fer riure la gent a partir dels fets que passen dia a dia al nostre voltant. Fa poques setmanes va passar per Corró d’Avall per actuar a la Festa Major i Garbuix va aprofitar per fer-li una entrevista “ de pas”.

Com vas començar en el món dels monòlegs?

Jo sóc administratiu, tot i que he treballat molts anys de comercial. A l’anterior crisi, a l’any 1993, no hi havia feina i, o bé feia com el protagonista de la pel·lícula Tootsie o intentava introduir-me en el món de l’humor, que sempre m’havia agradat. I així vaig començar, primerament a la ràdio, a la Cope-Maresme, fent imitacions de personatges. Després, de mica en mica, vaig continuar amb actuacions en directe a pubs… cap al 1996.

Quin és el primer record que tens de les Franqueses?

La primera vegada que vaig actuar aquí, en un envelat, va ser amb la Maite Carreras i en Xavi Franquesa. Al Vallès sempre he tingut molt bona acollida; és gairebé com sentir-se a casa. Em sembla que a hores d’ara queda poc Vallès on jo no hagi anat a actuar.

Què ha provocat que el món dels monòlegs estigui tant en boga?

De ben segur que la televisió, amb gent com Andreu Bonafuente o el Club de la Comedia. Actualment, però, hi ha molts monologuistes. Quan jo vaig començar, pràcticament no n’hi havia i quan anaves a una festa major simplement eres el “dels chistes”. Avui en dia qui vulgui dedicar-se a l’humor o als monòlegs pot anar a qualsevol local i tindrà un públic disposat a escoltar-lo sabent prèviament quin tipus d’espectacle va a veure. Això jo no ho he tingut. Però, també és cert que abans l’acudit era propi de l’humorista i ara, en canvi, el monòleg representa una progressió de l’humor. Afortunadament podem dir que el monòleg ha trobat el seu lloc, igual que les nits de jazz a l’estiu.

Improvises dalt de l’escenari?

Sí, tot i que depèn del dia i del públic amb el que et trobes. Moltes vegades, quan pujo a l’escenari no sé ni què explicaré, però tinc uns temes pensats i vaig fent. En altres ocasions, en canvi, val més posar una espècie de pilot automàtic i deixar fer.

És fàcil aconseguir el riure del públic?

Fer riure a la gent és molt difícil. Penso que és més fàcil fer riure a mil persones que a vint-i-cinc, però veure riure dóna caliu. Per a mi, una feina mal feta és quan no riu ningú, encara que aplaudeixin al final.

Si reculem en el temps, hem d’anar cap a l’any 1916, quan l’avi del Pere Garriga, que venia de Samalús, va comprar can Tinet per 300 duros o l’equivalent avui a uns 9 euros –costa de creure, eh! – i van venir a viure aquí. En Pere no sap l’origen del [...]]]>

Si reculem en el temps, hem d’anar cap a l’any 1916, quan l’avi del Pere Garriga, que venia de Samalús, va comprar can Tinet per 300 duros o l’equivalent avui a uns 9 euros –costa de creure, eh! – i van venir a viure aquí. En Pere no sap l’origen del nom de la casa. Diu que l’únic que sap és que hi ha, o hi havia, un can Tinet a Palou, però que ni els coneix ni són família.

Ell ja no va conèixer els avis, perquè van morir joves. El pare, Josep Garriga Espinasa, sí que va néixer aquí i es va casar amb Carme Taulats Cors, de can Pau Trias, avui Trias Xic, i van tenir dos fills, l’hereu, en Pere, que ens rep avui i que ens fa de memòria dels pares –la mare també ens hi ajuda–, i la Pilar, la germana, que gairebé és veïna, perquè quan es va casar va anar a viure a la Boga, una casa una mica més amunt.

De la casa de pagès inicial a can Tinet d’avui hi ha una gran diferència i de ben segur que els avis no reconeixerien la casa que van comprar. D’unes 12 vaques, unes 6 truges, unes 200 gallines i camps de conreu i horta, han passat a unes 160 truges, 600 porcs d’engreix grossos i 500 porcs de preengreix. Com s’arriba a fer tot això?

Hem de tornar a recular en el temps. En Pere acaba comerç mercantil, als quinze anys es queda a la casa i comença a fer ampliacions amb crèdits i ajuts agrícoles a fons perdut, que es donaven a joves agricultors. Can Tinet habitatge es desplaça a una casa nova i la casa vella es conserva en forma de magatzem. S’amplia la granja i els pous fets per l’avi, perquè si hi havia d’haver més bestiar, hi havia d’haver més aigua.

Sabíeu que en Pere Garriga és un expert a l’hora de trobar aigua? Diu que potser és un do natural, però no l’ha errat mai. Tot va començar amb la seva tieta de can Lloreda. Ella sabia buscar aigua i s’ajudava d’una clau de pany d’aquelles tan grosses. Ell de petit s’hi va fixar molt bé i quan va ser una mica més gran va fer el mateix que la tieta, però fent servir un rellotge amb cadena i monedes de coure. El rellotge serveix per saber on hi ha aigua, segons si es mou més o menys en una zona, i les monedes indiquen la profunditat de l’aigua. Ens confessa que li agrada més fer servir un cordill i un roc, que ha de ser de pedra de riera, perquè si és pedra tosca no funciona. No només ha trobat així tres vetes d’aigua a casa seva, sinó que ha trobat l’aigua de pous a can Pau Trias, a can Roqueries, i fora d’aquí i tot… Ara diu que ja ho ha deixat, però que mai ha fallat. Sí que deu ser un do natural!

I com que ja tenia el do natural de trobar aigua, en Pere va fer ell mateix els pous, així com bona part de l’obra de la granja. També van construir una bassa plastificada, que els permetia emmagatzemar aigua a l’hivern i així poder convertir trossos de secà en regadiu, i van començar a produir patates, tot i que actualment no en fan, perquè els preus no arriben a donar beneficis. I això que parlem més o menys d’una hectàrea de patateres, que costa poc de dir, però que en quilos es converteix en unes 100 tones de patates. Us les imagineu?

Can Tinet inicialment era petit, de poc terreny, però sort n’han tingut de poder comprar terres veïnes i aconseguir cessió de terrenys i així han pogut ampliar la mitja hectàrea inicial a més o menys dues hectàrees actuals.

Jo de patateres avui no n’he vist, però tot arribant a la finca he vist tantes mongeteres! “Sí, són del Pere petit”, em diu en Pere gran, el pare. El fill, tot i que treballa fora de la granja, és qui porta la mongeta del ganxet, amb denominació d’origen i que trobareu al Sindicat de les Franqueses. Parlem de més o menys dues quarteres, és a dir, d’uns 1.400 quilos de mongetes, que segons em diu en Pere es cullen a mà, es venten a mà i es trien a mà. Us imagineu 1.400 quilos de mongetes damunt la taula per triar? Ell diu que ho fan «a estonetes».

Amb el fill van fer societat, Can Tinet Agro, S.c.p. Van ser una de les primeres granges que es van legalitzar a les Franqueses. I és que tot ha canviat tant! En Pere m’explica que fins i tot el sistema de venda és ben diferent avui dia. En vida dels pares i ell mateix, em diu que per vendre els productes de la granja anaven al Rengle de Granollers, és a dir, al carrer de Corró els dijous, dia de mercat. Avui el fill ven les mongetes del ganxet per Internet. És el progrés!

Quan li pregunto com va conèixer la seva dona, no us ho creureu pas: enganxant cartells a les primeres eleccions que hi va haver. No és que es dediquessin a la política directament, però l’Anna penjava cartells dels independents a Bellavista i en Pere en penjava dels independents pagesos, i coses de cartells…

L’Anna Alegre Estivill de Bellavista va anar a viure a can Tinet Nou, al costat de can Tinet i l’Anna i en Pere tenen un fill, a qui anomenen el Pere Petit, per no confondre’l amb el pare.

La feina de la granja és molt esclava, perquè no respecta ni caps de setmana ni festius. Quan el fill d’en Pere va marxar a treballar a fora, en Pere no podia fer-ho tot sol i va traspassar la granja. Sí que continua portant les terres i els sembrats, així com la gestió de la granja traspassada amb cinc granges més. És la manera de continuar el negoci.

En una granja de truges i porcs d’engreix és molt important avançar amb les últimes tecnologies. Can Tinet va ser una de les granges que va començar a fer la inseminació artificial a la propietat mateix. Més endavant, van ser els promotors de formar el Centre d’Inseminació de les Franqueses, quan es van associar amb cinc o sis propietaris d’altres granges de porcs. Avui són 14 les persones que formen part d’aquest Centre, que trobareu just al costat del Sindicat de les Franqueses.

Amb tant bestiar, és fàcil trobar alguna anècdota per explicar. La més fàcil, és que algun dia, algun porc o alguna truja “marxi d’excursió”. I això és el que va passar ara fa més o menys quaranta anys pels camps d’abans, avui carretera de Ribes, tot i que van aconseguir tornar-los a la cort, cosa bastant difícil avui dia.

I és que no cal anar tan lluny per recordar la Fàbrica, uns plataners molt i molt grossos i camps i camps… I tot i que no hem dit l’edat d’en Pere, 57 anys molt ben posats, com canvia el paisatge en poc temps! “Era tot molt tranquil”, ens diu ell.

Tot i que jo ho trobo molt tranquil ara, perquè no hi veig veïns a tocar, a part de can Misses, suposo que és fàcil per a ells tenir a la ment camins de carro sense asfaltar i la carretera de Ribes convertida en camí de pols, però a nosaltres això ja ens queda més lluny o esborrat.

Sigui com sigui, gràcies per fer-nos de memòria del temps de can Tinet, una casa que gairebé arriba al centenari i que, si els avis la poguessin veure avui, es traurien el barret.

Montserrat Pocurull

]]> http://www.garbuix.com/2009/10/m%e2%80%99acompanyeu-a-can-tinet/feed/ 0 http://www.garbuix.com/2009/06/entrevista-a-gemma-barberillo-i-nualart/ http://www.garbuix.com/2009/06/entrevista-a-gemma-barberillo-i-nualart/#comments Sun, 14 Jun 2009 19:01:18 +0000 roger http://blog.garbuix.com/2009/06/entrevista-a-gemma-barberillo-i-nualart/

“Pels francesos, Barcelona és la ciutat dels seus somnis”

La Gemma Barberillo i Nualart va néixer el 1988 i ha viscut sempre a Corró d’Avall. Ara fa uns mesos, el setembre del 2008, es va instal·lar a París per seguir [...]]]>

“Pels francesos, Barcelona és la ciutat dels seus somnis”

La Gemma Barberillo i Nualart va néixer el 1988 i ha viscut sempre a Corró d’Avall. Ara fa uns mesos, el setembre del 2008, es va instal·lar a París per seguir els estudis de Traducció i Interpretació en anglès i francès. Tot i que ja és a tercer de carrera, haurà de tornar per acabar la llicenciatura a la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquest curs però, l’acabarà a la Université de París, la Sorbonne, una de les més prestigioses d’Europa i, sens dubte, la més important de França, que li pot obrir moltes portes de cara al futur. La Gemma admet que s’enyora de casa, sobretot per la família i les amistats, però encomana la seva fascinació per París, ciutat que descriu com a acollidora i encantada, encara amb l’empremta bohèmica que hi van deixar artistes com Manet, Descartes, Ravel, Flaubert o Zola. Tot i això, a la Gemma, París se li presenta com una ciutat d’oportunitats, concorreguda per estudiants d’arreu i plena de meravelles. Podria ser que aquest trasllat cap a la capital francesa no s’acabés aquí: l’experiència d’aquests mesos ha despertat en la Gemma la il·lusió d’instal·lar-s’hi per molt més temps. A continuació, ens explica els canvis que li ha aportat aquesta nova vida, tant a nivell acadèmic com a nivell personal.

Què t’ha fet marxar: els estudis o el desig de veure món?

Totes dues coses. Ho necessitava pels meus estudis, perquè el fet d’estudiar Traducció i Interpretació requereix aprendre bé el francès, i fer una immersió en la cultura francesa n’era la millor manera. Però també perquè m’encanta viatjar i tenia moltes ganes de fer un canvi.

Per què vas escollir París?

Podia ser qualsevol ciutat europea, però jo estudio l‘anglès i el francès, així que havia d’escollir entre Anglaterra i França. Finalment, em vaig decidir per una ciutat francesa, ja que és la llengua que feia menys temps que estudiava. De totes maneres, vaig triar tres ciutats franceses i la meva universitat va ser la que va prendre la decisió final. Tot i així, París era la meva primera opció, vaig tenir molta sort.

Ja que no has viscut mai a ciutat, has notat molt el canvi pel que fa a la dimensió de localitat?

Molt canvi! Aquí tot són grans dimensions: edificis, carrers, distàncies… Molta gent, molt trànsit… He passat de la tranquil·litat al bullici. Però m’he acostumat a tot això. Al principi notava més el contrast, però ara ja m’hi sento com a casa.

Hi deus trobar molts avantatges…

Aquí cada dia pots fer una cosa diferent. Vaig a la universitat però, pel que fa a la resta, no tinc mai una rutina. Sempre puc escollir un lloc diferent per visitar, una activitat nova per fer… Mai acabes de conèixer-ho tot. Això em fascina.

I quins inconvenients hi veus?

Un dels grans inconvenients són els preus, que moltes vegades són desorbitats en comparació a Catalunya.

Has notat diferències entre el caràcter català i el francès?

Aquí, a París, la gent és extremadament educada i a la vegada freda. Tenen una educació impecable, però és difícil poder arribar a fer-hi una amistat o tenir-hi simplement una llarga conversa. A Catalunya, potser la gent és una mica més oberta.

Segueixes al corrent de què passa al municipi i/o a Catalunya?

Sí, alguna vegada llegeixo el diari per Internet, però majoritàriament són els meus pares els que m’informen del que passa a Catalunya, si hi ha alguna cosa important. Ara, amb les noves tecnologies, és molt fàcil posar-se en contacte.

Aquí sovint tenim noves d’en Sarkozy. Des de la capital francesa us assabenteu gaire del que passa al nostre país?

No he sentit a parlar gaire de Catalunya. Ara per ara, només es parla del nou president dels Estats Units, l’Obama; els diaris en van plens cada dia.

Què en pensen, el francesos, de Catalunya?

He trobat de tot. La gran majoria estan interessats per Catalunya, sobretot per Barcelona, i són conscients de la seva llengua i la riquesa de la seva cultura. D’altres, m’han arribat a dir que el català és un dialecte.

Diuen que París és una de les ciutats europees més idíl·liques. Hi estàs d’acord o s’ha de desmitificar?

Hi estic totalment d’acord. És cert que un cop vius aquí, no té la màgia del principi. Tens una rutina, unes preocupacions… com a qualsevol lloc, però no deixa de tenir un encant especial que no es troba en cap altra ciutat. És una ciutat molt acollidora. No en marxaria mai.

Barcelona és més petita, però tu creus que ha d’envejar la ciutat dels pintors?

Barcelona té el seu propi encant. De fet, tots els parisencs, quan els dic que sóc de Barcelona, em diuen que és la ciutat dels seus somnis. Tothom està meravellat amb la nostra ciutat. I crec que tenen raó, és una ciutat única. Com que jo l’he tinguda sempre, no li he donat mai importància, però ara me n’adono, que tenim molta sort. És una ciutat molt valorada arreu del món.

En especial, què t’agradava de viure a les Franqueses i què t’entusiasma més de viure a París?

De viure a les Franqueses m’agradava el fet de tenir-ho tot relativament a prop. Poder agafar el cotxe i plantar-me a qualsevol lloc de seguida. I sobretot el fet de tenir la família i els amics al meu costat. Pel que fa a París, és el futur! És la ciutat de les oportunitats, del coneixement… Aquí tens moltes més possibilitats de formar-te com a persona i de créixer, sobretot pel fet d’estudiar en una de les universitats més importants d’Europa, la Sorbonne.

Tens previst tornar a casa o faràs de París casa teva?

M’encantaria quedar-me a París. De totes maneres, ara per ara és impossible allargar-hi els meus estudis perquè no existeix un equivalent exacte de la meva carrera i la beca només és d’un any. Però de cara a un futur, no descarto la possibilitat.

]]> http://www.garbuix.com/2009/06/entrevista-a-gemma-barberillo-i-nualart/feed/ 0 http://www.garbuix.com/2009/06/ricard-valencia-%e2%80%9cla-politica-d%e2%80%99ara-es-molt-diferent-de-la-politica-altruista-de-principis-de-la-democracia%e2%80%9d/ http://www.garbuix.com/2009/06/ricard-valencia-%e2%80%9cla-politica-d%e2%80%99ara-es-molt-diferent-de-la-politica-altruista-de-principis-de-la-democracia%e2%80%9d/#comments Sun, 14 Jun 2009 18:38:59 +0000 roger http://blog.garbuix.com/2009/06/ricard-valencia-%e2%80%9cla-politica-d%e2%80%99ara-es-molt-diferent-de-la-politica-altruista-de-principis-de-la-democracia%e2%80%9d/

Ricard València i Schuster neix a Granollers el 1947 i ve a viure a les Franqueses l’any 1969. És delineant projectista. Membre del Partit dels Socialistes de Catalunya fins a 2003, fou el primer alcalde de les Franqueses del període democràtic. Va exercir el càrrec durant les quatre primeres legislatures després de la restitució de [...]]]>

Ricard València i Schuster neix a Granollers el 1947 i ve a viure a les Franqueses l’any 1969. És delineant projectista. Membre del Partit dels Socialistes de Catalunya fins a 2003, fou el primer alcalde de les Franqueses del període democràtic. Va exercir el càrrec durant les quatre primeres legislatures després de la restitució de la democràcia (1979-1995). Fou membre del Consell Comarcal del Vallès Oriental entre els anys 1988 i 1991. Actualment no està afiliat a cap partit.

Aquesta entrevista finalitza el cicle de xerrades amb els alcaldes, que Garbuix ha dedicat al 30è aniversari dels ajuntaments democràtics.

Quan i com entra en la política?

Vaig començar a treballar quan tenia 14 anys i per a mi la política obrera ja era política, encara que no fos dins de cap partit. Als 16 anys vaig entrar a la JOC (Joventut Obrera Cristiana). Quan vaig tornar de la “mili”, després d’algunes incursions en partits d’esquerres, el 1975 em vaig afiliar al PSC-Reagrupament, de Josep Pallach i Josep Verde Aldea.

Quines motivacions el van portar a la política?

Vaig creure que la meva aportació al benestar de la classe obrera podia donar més rendiment a través de la política de partit que no pas de la política sindical.

Com es va crear l’agrupació local del Partit dels Socialistes de Catalunya a les Franqueses? Hi va participar?

L’any 1978 es produeix l’acord de PSC-Congrés i PSC-Reagrupament amb el PSOE, per fundar el PSC-PSOE. Uns quants que havíem estat a la branca Reagrupament i uns altres a la branca Congrés vam ajuntar-nos i vam crear l’agrupació de les Franqueses; tot això sense tenir local i trobant-nos a les cases particulars.

Com va acabar sent el primer cap de llista?

Vam fer una candidatura independent formada per persones de diferents partits i d’altres que no eren de cap. Es deia Treball i Honradesa per a l’Ajuntament i tenia el suport del PSC i PSUC. Tothom volia estar a la llista però ningú ser-ne primer. Aleshores, es va fer una votació entre nosaltres per escollir qui l’encapçalaria i em va tocar. Faltaven 5 mesos per a les eleccions. Tots, més o menys, ho fèiem il·lusionats per canviar les coses. Les altres candidatures eren Candidatura Independent pel Poble (CIP) i Convergència i Unió (CiU).

Vostè va néixer a Granollers. Com es va donar a conèixer a les Franqueses?

Jo vivia aquí des del 1969. Com a ciutadà amb tres fills que anaven a l’escola pública, estava involucrat en l’Associació de Pares d’Alumnes (llavors l’APA), érem usuaris del centre mèdic, assistia a les festes majors, concerts de Marata… però sense cap pensament de presentar-me a les eleccions.

Què es van trobar a l’Ajuntament?

Ens vam trobar una institució sense contingut, sense iniciatives, burocràtica, sense patrimoni ni expectatives. La major part de zones urbanes dels pobles no tenien els serveis mínims (enllumenat, clavegueram, aigua potable, asfaltat).

A què s’havia donat prioritat durant els anys anteriors?

Jo crec que a l’edificabilitat. Ens vam trobar un Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) d’inicis dels 70 que, per exemple, preveia edificis de planta baixa i quatre pisos a Corró d’Amunt, o parcel·lar uns 2km² de bosc per a una urbanització a Llerona . A més, tot era un teixit de reserva de terrenys per a carreteres, cinturons, autopistes… Hi havia absència de planificació de cap centre educatiu. Ens vam trobar unes obres no legals d’instal·lació d’aigua potable a Corró d’Avall, utilitzant béns públics per a un aprofitament privat. En resum, l’Ajuntament no tenia terreny de propietat municipal per poder fer res.

Què van haver de posar en marxa just a l’arribar?

Com que la legislació en aquell moment encara era la franquista, vam “inventar” normes i reglament de funcionament que ens regulessin democràticament les nostres relacions entre els diferents grups. Vam dedicar la legislatura a aturar i modificar el PGOU existent en aquell moment (paralització de llicències d’obres durant 2 anys, i redactat del futur PGOU); es va cedir el terreny per construir l’actual edifici de l’escola Joan Sanpera i Torras; es van crear els centres municipals de salut de Corró d’Avall i Bellavista; es va recuperar la titularitat pública de les obres de canalització d’aigua potable a Corró d’Avall i s’aconseguí finançament públic per legalitzar-les…

Quines prioritats es va marcar el seu govern?

Treball i honradesa. Creixement sostenible. Protecció de l’entorn i de l’activitat agrícola i ramadera. Política social, educativa, esportiva, infantil i sanitària accessible i pública. Formació i pràctica esportiva gratuïta pels menors de 16 anys a través del Patronat Municipal d’Esports, entre d’altres.

Ens pot recordar quins eren els partits i en quines legislatures va governar en coalició i en quines amb majoria absoluta?

En la primera legislatura, Treball i honradesa per a l’Ajuntament (THA) va aconseguir 7 regidors, CIP 4 i CiU 2. Vam pensar que tots buscàvem el mateix. Per això, vam crear unes Àrees que van ser repartides entre les 3 candidatures. Treballàvem conjuntament sempre sota la presidència de l’alcalde en totes, però cadascuna tenia un regidor responsable d’una de les 3 candidatures. Per exemple, el titular de l’Àrea d’Agricultura i Ramaderia era en Pere Rosàs (CIP) perquè era de la Cooperativa. A l’Àrea de Sanitat hi havia la Carmina Montfort (CIP), que era infermera. Vam anar fent el repartiment entre les candidatures, anant tots a una. Aquest és el meu millor record.

De les 4 legislatures com alcalde, la primera és la més neta i de més companyonia. A la segona van desaparèixer CIP i THA i van presentar-se PSC, PSUC, CiU,… Les tres eleccions municipals següents també vam obtenir majoria absoluta, però governant en solitari. A la cinquena (1995), vam aconseguir majoria simple, però CiU, utilitzant el vot del PPC i el d’un trànsfuga d’IC, va usurpar-nos l’alcaldia i per tant el govern municipal.

Hi havia dèficit d’equipaments llavors?

Hi havia dèficit no només d’equipaments, també de serveis. Jo entenc que primer s’havien de fer els serveis i llavors els equipaments. Ens vam dedicar a dotar de serveis bàsics al conjunt de les Franqueses (aigua, llum,clavegueram i asfaltat de carrers) i després, a obtenir terrenys i recursos econòmics per a fer els equipaments. D’aigua pública potable només n’hi havia a Bellavista. A Llerona, Corró d’Avall i Bellavista calia desdoblar el sistema unitari de clavegueram (d’aigües brutes i netes). La xarxa d’aigua potable i les clavegueres i col·lectors van suposar moltes inversions i anys de treball. Eren moments de crisi econòmica forta (1980-92) i vam fer molts plans d’ocupació amb l’INEM perquè hi havia molt atur.

Des de 1995, s’han fet tants equipaments perquè s’han trobat que no han hagut d’asfaltar carrers, ni portar aigua… Des de 1995 s’ha fet molta obra des de l’Ajuntament, però pagant els promotors. Tres mesos després d’obtenir l’alcaldia, van inaugurar una escola (l’actual Bellavista-Joan Camps i Giró) que era una feina feta anteriorment. També nosaltres havíem aconseguit terrenys on ara hi ha l’IES Lauro, la Biblioteca, el camp de futbol-7 de Bellavista, el CAP del carrer Girona, el centre de dia i geriàtric de Corró d’Avall, la llar d’infants Tres Bessones i fins i tot el nou IES que s’edifica ara, el dret d’ús per a 75 anys del pavelló del carrer Girona…

De la seva etapa de govern, quines actuacions en destacaria?

N’hi ha moltes, perquè 16 anys donen per a molt. Jo apuntaria el Pla General del 1982 (aprovat el 1983 i vigent encara) que fou aprovat per unanimitat del Consistori. Si el mireu, no hi ha ni una sola carretera, ni una sola autopista ni un sol cinturó. L’única reserva era per a la Ronda Nord de Granollers, que és semblant a la d’ara, però llavors es desviava per passar per Milpins i creuar el poble per més amunt de l’Ajuntament. També vull destacar la creació de l’Escola Municipal de Música o la col·locació de jardineres a diversos llocs del municipi (com a la carretera de Ribes), perquè enteníem que donava un aire floral als passeigs de la gent.

Una altra de les coses que no vesteix molt, però és imprescindible, fou l’ampliació del cementiri de Corró d’Avall. Mossèn Adell va estar fent apologia contra l’actuació municipal, però una vegada ens vam asseure i vam començar a parlar, tot eren avinences. Coincidint en el temps, el Bisbat volia vendre el terreny de l’antiga església de la Sagrera i vam iniciar una actuació legal d’expropiació per interès públic, entenent que on hi havia hagut una església romànica no hi podia haver pisos. En base a aquestes facilitats, es va arribar als acords per a l’ús del Casal de Corró d’Avall.

Quin va ser el moment més delicat del seu mandat?

N’esmentaré un entre molts (als inicis de la primera legislatura), perquè em va arribar molt al cor: l’accident de tren del desembre de 1979. La inexperiència i la impotència per la falta de mitjans va ser molt dura. El tren havia caigut sobre una part d’una indústria del municipi. Tot va ser demanar ajut i tothom s’hi va abocar. Però massa ajut fa nosa i, fins i tot, hi havia institucions que venien “per sortir a la foto”. Va ser un moment molt delicat per l’aspecte humà.

Ens pot explicar alguna anècdota del seu mandat?

Recordo l’any 1984, quan Renfe es plantejava suprimir la línia Vic-Puigcerdà, i una colla d’alcaldes vam anar a Madrid per parlar amb el ministre Barón. Teníem entrevista a les 9 del matí i el dia abans tres vam pujar al tren a l’estació de Sants per anar-hi de nit. La resta agafaven el pont aeri l’endemà a primera hora. Els que anàvem en tren vam arribar quan s’acabava la reunió, i això que dèiem: “nosaltres segur que arribarem a temps”. Amb Renfe vam arribar tard.

Com compaginava la feina d’alcalde amb la família?

Amb molta dedicació, molta comprensió i paciència per part de la família. Mai m’he penedit, ni jo ni la meva família, d’haver estat alcalde. Els meus fills van patir-ho en el seu moment, però no en tenen cap mal regust.

Com va afrontar el retorn a la feina després del parèntesi a l’alcaldia?

Vaig trobar feina de la meva especialitat (delineant i projectista mecànic). Amb el pas dels 16 anys només havia perdut la pràctica de les innovacions tecnològiques de la informàtica aplicada a la mecànica, però no em va resultar cap trasbals. És com anar en bicicleta: encara que ho deixis durant 16 anys el dia que agafes una bicicleta no tens tanta pràctica, però saps anar-hi.

Quina és la seva relació actual amb la política? Està afiliat a algun partit?

Estic jubilat de la política de partit. Sóc d’esquerres, igual com també tinc formació cristiana, però no sóc practicant. He estat afiliat al PSC i quan ho he estat, n’estava convençut.

Participa en alguna entitat? Com veu el teixit associatiu actual de les Franqueses?

Formo part d’alguna entitat, però no estic en cap Junta. Sobre el teixit d’associacions penso que és molt gran. Per a mi, valdria més la pena unir esforços; és llàstima que tothom vulgui ser independent i no compartir espais.; al final es creen antipaties. Crec que l’Ajuntament no ha d’interferir en res, i deixar que la població faci el que cregui que ha de fer.

Què en pensa de les mocions de censura? Com ha vist les alternances de color polític a l’Ajuntament de les Franqueses?

Mai he estat d’acord en la moció de censura, de cap color. L’entendria en casos com els de Jesús Gil o Julián Muñoz. El que passa és que s’utilitzen per a qualsevol cosa. Amb l’ús dels trànsfugues es fan meravelles. N’hi ha un que ara es queixa i denuncia transfuguisme quan ell va arribar a ser alcalde havent perdut unes eleccions i fent una coalició de tres partits aprofitant-se del vot d’un trànsfuga. Això no ho entenc.

Quina valoració fa dels governs actuals (municipal, autonòmic i estatal), tots ells socialistes?

No faig cap valoració. La política d’ara és molt diferent de la política altruista del principi de la democràcia. Han canviat sensibilitats, interessos… En el nostre temps, enteníem que era el partit qui ens havia d’entendre a nosaltres, i no pas nosaltres al partit.

]]> http://www.garbuix.com/2009/06/ricard-valencia-%e2%80%9cla-politica-d%e2%80%99ara-es-molt-diferent-de-la-politica-altruista-de-principis-de-la-democracia%e2%80%9d/feed/ 0