Dolça introducció al caos, Marta Orriols

La Marta és una fotògraf que volta pel món amb la càmera al coll, amb l’adrenalina sempre al màxim i exprimint a fons la paraula llibertat, entra i surt, viatja i torna quan li ve de gust. En Dani és guionista, una mica saturat, amb canvis a l’equip i cansat de cobrar un sou de merda. Res feia preveure que acabarien junts, que s’enamorarien i que conviurien amb un gos, tots tres. És una relació encara tendra, es desitgen, s’estimen i van conjugant la manera de viure de dues ànimes, però de sobte, la Marta es queda embarassada i aquelles ratlles del test d’embaràs sacsegen en Dani i la Marta fins a límits insospitats.

I a ritme de Dulce introducción al caos d’Extromoduro, cançó d’on beu el títol de la novel·la, el caos es va escampant a partir de gestos, mirades i pensaments no compartits. En Dani, protagonista de la primera part del llibre, comença a fabular amb el fet de ser pare, es permet imaginar, sentir i obrir una porta que tenia ben tancada. Potser si és pare podrà reconciliar-se amb una figura que a ell li és absent. La Marta ja li ha deixat ben clar que vol avortar, que no vol ser mare perquè l’esperen moltes fotografies per fer i una galeria de Berlín que la vol tenir ben a prop. I així, en un instant, tot trontolla, i la novel·la va avançant a ritme de parells i senars que donen veu i pensament al Dani i a la Marta. Els coneixem com a parella mentre descobrim les seves veus més íntimes, els dubtes, les pors, els clarobscurs que ens conviden a repensar-nos.

“Encara no ho sap, però arribarà un dia que es preguntarà de què es penedeix més, del que ha viscut o del que ha deixat de viure. No en traurà mai l’entrellat. Entendrà que el significat de la vida queda contingut en aquesta fissura, reduït a una qüestió binària, condensat en un dubte sempitern. Per resposta, el silenci.”

Orriols narra amb formes suaus però amb un missatge contundent, fa trontollar les estructures socials, els rols adjudicats i desferma un torrent que sempre convida a viure. Una novel·la sobre la necessitat no tant de ser estimat sinó de ser entès, comprès, de retrocedir i avançar quan cal.

“Ara no toca que m’estimis, ara preferiria que simplement m’entenguessis.”

Edita Edicions del Periscopi i en castellà Lumen

 

Fe Fernández Villaret

L’Espolsada Llibres

www.lespolsada.cat

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *