M’acompanyeu a can Lluci? 

 Avui ens fan de memòria del temps Pere Andols Codony i Rosa Maria Serra Parera. Som a tocar de l’església de Santa Maria de Llerona i tenim al costat de la casa el camí del Pas de la Creu, que encara que no us ho cregueu, havia estat un antic camí de carro que arribava fins al sot del Fuster. Això vol dir que era un caminet estret. La fesomia de l’entorn ha canviat molt. Can Lluci era l’única casa que hi havia sota l’Església de Llerona. De veïns tenien cal Cabrer, avui desaparegut, i can Vidal, perquè abans, tot aquest tros eren camps de conreu. 

Hem de recular als temps dels avis del Pere, Pere Andols Gual i Teresa Puig Xifré, per saber l’origen de can Lluci, tot i que no hem tret l’entrellat de l’origen del nom de la casa. Van viure uns quants anys a Can Lluci del camí del Turó de les Mentides, avui can Pocurull, tot i que durant uns quants anys es va dir can Lluci Vell. Van tenir quatre fills: en Josep, que malauradament va morir a la guerra; la Carolina; la Teresina i en Joan. L’any 1926 van comprar el terreny de la casa actual al Rovira de Villar i es van fer una caseta a la qual van seguir dient can Lluci. En Joan Andols Puig es va casar amb la Teresa Codony Pujolasos, vinguda d’Orís, i es van quedar a viure amb els avis. Tot i que tenien un tros d’hort i bestiar, com uns quants porcs o algun xai, no era una casa de pagès. En Joan era envelador. Gairebé tota la vida va treballar a cal Ferreret fent envelats amb l’Antonieta, l’Alberto i el Josep. Quan no feien envelats, feien treballs de fusteria. La mare havia treballat on en deien la tenda nova o la tenda de can Pep. Sabíeu, però, que la Teresa era la modista de Llerona? La mare del Pere havia treballat fent costura i moltes cases portaven roba per fer a can Lluci; feia tota mena de retocs. Tant en Pere com la Rosa Maria recorden els patrons fets amb paper, el guix i les manetes de la Teresa. Una pila de bates, havia fet! Durant molts anys encara hi havia cases que li portaven roba. Sabíeu, però, que can Lluci es pot dir que gràcies a la Teresa també va ser “rectoria” de Llerona? La Teresa va fer molts anys de majordoma de mossèn Joan, just quan la Roser, la majordoma anterior, es va jubilar. El mossèn venia a dinar i a sopar a can Lluci i la Teresa sempre estava pendent dels serveis que hi havia a l’església perquè tenia les claus i a vegades esperant, ni a dinar volia marxar, perquè havia de venir algú a buscar-les. Encara recorden com algun veí, quan sentia tocar campanes, de seguida trucava aquí a can Lluci per demanar si havia passat res. 

Malauradament, tant en Joan com la Teresa ens han deixat, però amb aquest article volem fer el nostre petit homenatge. Ja ho sabeu, “ca la modista” i “ca la rectoria”, i el món dels envelats, que avui ja costa tant de trobar, també. 

La Rosa Maria és neta de la merceria Parera de Granollers i va conèixer en Pere a la fonda Europa, quan dues colles de joves van coincidir, es van presentar i… Al principi de casats van viure a Granollers, però en Pere diu que sempre sentia nostàlgia de Llerona. Ell havia jugat amb el futbol de Llerona i amb l’Aleix, el seu fill, també van començar a pujar a jugar a Llerona. El pare del Pere es va posar malalt i van decidir reformar la casa i venir-hi a viure. Hi van posar molta il·lusió. Just a l’entrada, la Rosa Maria hi té l’himne de Llerona brodat en punt de creu. Emociona! 

Quan pregunto al Pere si ell va continuar la feina del pare, d’envelats, em diu que no, que als 14 o 15 anys va anar a fer envelats amb el Figueras de Canovelles, però no va anar més enllà, tot i que recorda que anaven a Cardona a veure l’envelat que feien allà els de cal Ferreret, perquè era un dels més macos. 

Quant a anècdotes, en Pere recorda que el mossèn li explicava que quan tenia poc més de tres o quatre anys va anar a veure’l per portar-li un conill que havia caçat el seu pare (que era caçador) i tot papissot va dir-li “mossèn, el parez m’ha ditz que li portiz aixòz”. El mossèn els recordava sempre l’anècdota, perquè explicava que era més gros el conill que no pas el vailet. 

En recorda una altra, també a l’església, que era a tocar de casa. Un dia hi havia la ràdio, perquè hi havia missioners i com que feia d’escolanet li van preguntar si vivia gaire lluny d’allà i ell va dir “una mitja horeta” i com que era tan petit van voler acompanyar-lo a casa i amb dos minuts ja hi van ser. 

De la infantesa, en Pere recorda el Quinqué o “discoteca” que hi havia a la rectoria i que encara hi és i més endavant, la Rosa Maria, de fer vida a El Casal, amb en Jaume i la Magdalena. Era tan fàcil anar-hi a fer un pa amb tomàquet, per exemple! 

En Pere i la Rosa Maria van estar involucrats en la vida social del poble. Van formar part de la Junta de Futbol i, de fet, tant ell com el seu fill i ara el seus nets Adrià i Roger són del Club Esportiu Llerona. També van formar part de la Comissió de Festes de Llerona i van col·laborar en petites coses amb el teatre. També han format part de la petanca. De fet, han fet molta vida a El Casal. La Rosa Maria diu que l’Aleix, el fill, s’hi sentia feliç com un tornavís a El Casal. Quan sortia de futbol, com que abans el carrer on viuen era molt fosc, anava a esperar-lo a la cantonada, on ara hi ha la plaça i que al principi havia estat una esplanada on s’hi havia fet l’envelat durant uns quants anys.  

Tenen molt bon record dels diumenges al matí o a la tarda, quan compartien un dòmino o la brisca amb els avis que hi anaven a jugar. I és que es pot dir que can Lluci ha format part de l’Església i d’El Casal. 

La Teresa deia que abans, quan anava a comprar al carrer, trigava gairebé una hora, perquè anava trobant gent i parlaven. Últimament deia que trigava cinc minuts, perquè  trobava molta gent, però poca de coneguda i és que de botigues ja no en queden per fer petar la xerrada, només el forn i ara la gent va a comprar amb cotxe. Són uns altres temps! L’entorn ha canviat molt: s’ha urbanitzat tot el voltant de l’església i tots aquells camps del costat de can Lluci s’han fos i aquell Pas de la Creu és un carrer asfaltat de doble direcció. Quan mirem fotos antigues, ens adonem com ha canviat tot! 

Gràcies, Pere i Rosa Maria per fer-nos de memòria del temps de la família i de can Lluci. No sabem d’on ve el nom de la casa, però de ben segur que tot té la seva història. Per molts anys! 

 

Montserrat Pocurull Roca

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *